Per a què la política? Una xerrada amb adolescents a Viena

Ahir dilluns a la tarda no tenia res a fer. I vaig veure un avís al diari Der  Standard en què s'anunciava un acte que semblava interessant: Eva  Glawischnig, portaveu del partit polític Die Grünen (Els verds) d'Àustria, feia una xerrada amb joves adolescents austríaques. La xerrada estava presentada i moderada per la redactora en cap de l'Standard Alexandra Föderl-Schmid. També hi assistia el teòric polític Peter Filzmaier, professor a dues universitats austríaques. Les dues noies que serien interlocutores de la política dels Verds eren: l'Anna Schanbl i l'Annika Althoff, totes dues estudiants de l'ensenyament secundari (el Gymnasium que en diuen aquí).

El títol de la xerrada era: Zukunft am Wort. Wozu noch Politik? (El futur en qüestió. Per a què val la pena encara la política?). Reconec que em vaig sentir atreta pel títol, em consta que el desinterès per la política per part dels adolescents austríacs és notable. Bé, es capta en general que no és un tema que els preocupi gaire, al contrari que a mi. Per a mi implicar-se en política, sigui de la manera que sigui (partits polítics, organitzacions, moviment assembleari, participació en les activitats de barri o simplement practicant-la en els afers diaris) és imprescindible si volem viure en aquest món fent alguna cosa més que el bàsic, si volem deixar-hi alguna petja. És més, els ho devem a les generacions que ens han precedit i que han volgut deixar-nos un món millor. No concebo una altra manera de viure, però ja sé que això no és el general. Sospito que en aquest país les coses van tan bé que ningú sent aquesta necessitat. Però... les coses van tan bé? 
A la xerrada d'ahir es va dedicar força temps a parlar d'aquest partit (inofensiu?) d'extrema dreta que és l'FPÖ. Resulta esfereïdor saber que l'FPÖ és el partit més votat entre els joves adolescents. La representat d'Els Verds va respondre a l'evident pregunta que se li va formular sobre el perquè d'aquesta dada: ella afirmava que aquests partits populistes d'extrema dreta criden a les emocions i als sentiments i no a la reflexió, el que fan és assenyalar amb el dit determinats sectors com a culpables de tots els mals d'Àustria, entre ells els qui no tenen un passaport austríac o els qui no tenen una tan bona formació com la mitjana. Per a Glawischnig la democràcia es tracta de diàleg i de convèncer amb arguments i no pas d'apel·lar als sentiments i les emocions. Per als representants de l'FPÖ els culpables són els altres. Segons el punt de vista de la portaveu dels verds, ells no tenen un paper tan fàcil en admetre que també els europeus han comès i cometen molts errors. El seu missatge no és tan "agradable", perquè intenta buscar l'arrel dels problemes en la veritable base, no pas en els altres. 

Es va parlar molt d'Europa i del concepte que els Verds ara en tenen. La mateixa portaveu va votar contra l'entrada d'Àustria a Europa quan aquesta s'estava formant, però ara no hi veu una altra sortida. Va repetir unes quantes vegades: "junts som més forts." Segons ella, tan sols la Unió Europea té actualment la possiblitat d'aconseguir un acord per a la protecció del Medi Ambient o per a la protecció de dades. Tot i que aquests arguments per a mi són perfectament vàlids, és a dir, hi estic totalment d'acord, no m'ho semblen tant els merament econòmics: si es tracta de salvar sigui com sigui l'euro, a tota costa, si es tracta de salvar l'economia d'un país passant per alt els veritables problemes socials d'aquell país, sense parar atenció a les polítiques econòmiques que es duen a terme per aquest objectiu, ja sigui a nivell nacional o a nivell europeu, si es tracta d'això potser no justifico la pertinença a Europa només per salvar la pròpia pell, com en algun moment va insinuar la tertuliana. Va ser el cas del moment de parlar de Grècia, que -com no- va sorgir en la conversa, ja que els austríacs evidentment són dels qui paguen i mai dels qui reben. "Què fem amb un país com aquest?" -va dir literalment l'Eva G. Amb un país on, segons ella, moltes persones riques no paguen impostos, un país amb una gran despesa militar... tan sols hem d'ajudar-los per protegir Europa i per protegir-nos a nosaltres, perquè no volem contribuir a afeblir l'euro. Aquesta va ser la seva resposta. Reconec que en aquell moment, la consciència em va cridar dins i em va dir: i què fem amb tota la població grega que està sense feina, sense ajudes, sense sostre? 


Es va parlar també d'una iniciativa duta a terme a les escoles austríaques per tal de fomentar l'interès dels joves per la política: es porten dos polítics de dos partits de color diferent (generalment dels dos partis principals segons van posar en evidència algunes persones del públic) i discuteixen sobre diferents temes. Els alumnes poden fer-los preguntes i d'aquesta manera participar també en el debat.

La darrera mitja hora es va dedicar a preguntes del públic: va sorgir la crítica a l'espectacle a què de vegades sotmeten els austríacs els seus polítics. Baralles de pati d'escola, personalismes, falta d'arguments... a la qual cosa la representant dels Verds va contestar que malauradament de vegades és així, que hi estava totalment d'acord. Va afegir que encara ara la política és qüestió d'homes, que molt sovint aquetes baralles són baralles de "machos", sí sí (va fer servir aquesta paraula) i que el debat s'ha radicalitzat després de la presència enfortida al Parlament de l'FPÖ (partit d'extrema dreta). Cap al final, però, va puntualitzar que per contra de l'opinió popular són molts els polítics que es prenen la seva feina molt seriosament, que tenen ideals i que treballen cada dia per aconseguir que s'acompleixin.


També va parlar per sobre de la crisi democràtica que acompanya la crisi econòmica a nivell global. Una participant del públic també va puntualitzar el fet que la política no és només allò que es duu a terme al parlament, a les institucions o als partits polítics, sinó també al carrer.



Entre el públic va haver-hi una intervenció que em va fer pensar molt. Una professora que havia dut a terme a classe les xerrades amb polítics parlava dels temes que sempre sorgien i que eren més importants per als austríacs i les austríaques: el medi ambient, Europa, la formació... per ordre de preferència. Em veig a mi mateixa al context espanyol, fa uns anys quan em vaig implicar molt en política i sé que aquests temes no eren els que més preocupaven als i a les joves del moment. I em temo que ara tampoc. 


Em vaig quedar amb les ganes de preguntar moltes coses. Però una certa timidesa i la por a parlar en públic en alemany em van aturar. Vet aquí, doncs, les meves reflexions. Ah! Les fotos són meves.