La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

27 de nov. 2011

L'Òpera estatal de Viena. Racons de Viena III


Nota: aquest indret no és precisament un "racó" de Viena, sinó que presideix, majestuós, el centre de Viena i diria que és l'edifici més emblemàtic de la ciutat després de la Catedral vienesa. Però, per a mi, doncs és un racó més :-)

Fa dues setmanes vaig rebre la visita de la meva germana a Viena. Quan ets sola durant força temps en un país estranger, aprens a valorar la companyia dels qui sempre havies tingut al costat.

I totes dues vam fer una visita guiada a l’Òpera de Viena. Era la primera vegada per a mi, mai havia vist aquest temple de cultura per dins, encara no he tingut el privilegi d’assistir a una òpera. I en entrar-hi ens vam trobar un espectacle i una meravella de l’art i de l’arquitectura.
A Viena l’assistència a l’Òpera és molt elevada. Les entrades per a un espectacle estan venudes amb molta antelació, sobretot les que tenen preus assequibles, i és força difícil entrar-hi si ets pobre, a no ser que se t’acudeixi estar dreta tres hores: el preu d’aquestes entrades és simbòlic, però després t’esperen unes tres hores dempeus, que –és clar- a segons quines edats ja resulten indecents.
La primera impressió en entrar-hi va ser d’emoció: un profund sentiment em va travessar. No m’esperava que un edifici em transmetés tant i no he estat mai ningú a qui li agradi anar a l’òpera. Més aviat sempre ho he vist com una cosa llunyana, fora del meu abast, com de “rics”. Però ai, quan vaig entrar allà! Una emoció que no es pot explicar amb paraules va recórrer el meu cap i el meu cos.
En primer lloc, t’ensenyen la part que no acostumem a veure en un espectacle: el treball que hi ha darrera de l’escenari:


En aquells moments estaven preparant un escenari i vam poder veure el que se’n cou darrere. També vam poder seure a les butaques vermelles de les primeres files, que deuen costar al voltant de 200 € l’actuació.

A continuació ens van mostrar la “Sala del Te”, una espectacular sala amb un sostre bellíssim i uns miralls que l’envoltaven. Rep el nom de “Sala del Te” perquè l’emperador Franz Josef la feia servir quan anava a l’òpera per recloure-s’hi mentre es duia a terme alguna òpera. Diuen que no li agradava l’òpera, però que hi havia d’acudir per saludar els seus deixebles. Solia fer-hi aparició al començament d’una obra, després prenia el te al saló del te i cap al final tornava a fer-hi aparició per saludar des del palc els vienesos i les vieneses en l’època Imperial.

Un altre element a destacar és la sala anomenada Gustav Mahler. El famós compositor va dirigir l’Òpera de Viena durant el període que comprèn entre anys 1897 i 1907. Se li va dedicar una sala perquè la seva aportació va ser crucial en el desenvolupament de l’òpera. Abans que ell la dirigís, l’òpera era un lloc d’encontre per als vienesos. Com que en aquells temps encara no existia Internet ni les xarxes socials, la gent s’hi reunia per comentar els darrers esdeveniments socials. Allà hi parlaven, menjaven, feien tard i hi feien xivarri mentre tenia lloc una representació. Gustav Mahler va canviar aquest fet establint-hi unes normes de conducta que tothom havia d’acomplir. Aspectes com: no permetre el pas a ningú que arribés un cop començada l’obra, no permetre-hi fumar ni beure ni menjar, mantenir l’ordre i el silenci durant la representació... van fer famós a en Mahler i li van atorgar un lloc a l’edifici per a l’eternitat.

Finalment, em va impactar el fet que els dos arquitectes que van dissenyar l’edifici (Eduard van der Nüll i August Sicard von Sicardsburg) van morir abans de veure’l acabat. La població vienesa no va veure amb bons ulls l’elaboració de l’òpera estatal als seus inicis. L’edifici els semblava lleig i el van criticar força. Per aquest motiu, van der Nüll es va suïcidar. El seu company Sicard va morir poc després d’un atac de cor. És per això que tots dos compten amb sengles bustos a l’entrada. Si aixequessin el cap ara i sabessin l’expectació i la concurrència que aquest edifici aixeca!

Una història tràgica per a un temple bellíssim de cultura que hauria de ser assequible a tothom. 

Totes les fotos són meves i no mostren realment la bellesa de l'interior de l'Òpera. Cal veure-ho en directe! 

18 comentaris:

U-topia ha dit...

Hmmm........ quina preciositat... i les fotos estàn molt bé ehhh

Tampoc soc d'òpera, és un dels forats del meu origen humil suposo... He vist alguna al Liceu perquè uns amics tenen bono i, a vegades, no poden anar-hi.

Entenc l'emoció que descrius...

Què bé la companyia de la teva germana... pots fer de guia....

Ptnsssssssss

TRoyaNa ha dit...

Impactant aquest edifici,jo també entenc eixa emoció davant d´algunes obres arquitectòniques i també davant d´algunes pintures i escultures...

Un dubte,quan has parlat de Gustav Mahler,l´has descrit com un famós pintor,volies dir pintor o compositor??

Estic amb tu en que la cultura en totes les seues manifestacions hauria de ser assequible a tothom...

bsts

Mario ha dit...

Que maravilla éste lugar, Viena debe ser increíble, las imagenes al respecto y la cabecera son muy atractivas, no he ido la verdad nunca a la ópera -grave falta lo reconozco- aunque he visto algunas con mucho agrado en televisión y es una expresión del arte muy hermosa, espero poder ir alguna vez. Particularmente creo que el arte debería ser algo más cercano sin perder su elegancia o sabiduría, debería cambiar esa apreciación de minoría asistente ya que en sus comienzos el teatro que es el padre o la madre de los espectáculos públicos culturales y artísticos estaba dirigido al regocijo del pueblo, ya con el tiempo esto ha cambiado un poco pero mantengo que se debe regresar a esa esencia, ser más accesible. Los datos del suicidio de uno de los arquitectos, el deber de sociabilización del emperador y las reglas de Mahler me parecen muy interesantes. Un post excelente para virtualmente acercarnos a un lujo de espacio dedicado a la ópera. Y quería agregar que es primera vez que visito tu bitácora y me gusta, si lo deseas te invito a la mía dedicada al arte en general con énfasis en el cine. Besos.

Mario.

Dona invisible ha dit...

Laura, me'n recordo, d'una entrada que vas fer sobre l'òpera. Jo reconec que no hi he anat mai encara, però que en tinc ganes, aquí a Viena. Crec que tothom hauria de tenir-hi accés i l'edifici és d'una bellesa espectacular.
Sí, ja puc fer de guia aquí, increïble!
Petonssss

Troyana, és l'emoció davant la bellesa de l'art, en qualsevol de les seves manifestacions: pintura, arquitectura, música, cinema, teatre... crec que ens entenem. Ups, gràcies per la correcció sobre Gustava Mahler, no sé per què he escrit pintor. Aix, ja desvariejo. Ja està corregit. Volia posar-hi l'enllaç a la viquipèdia, però se'm va passar. Després ho faré. Merci!
Petonssssss

Dona invisible ha dit...

Mario, bienvenido a este humilde blog. Yo tampoco he ido a ninguna ópera, pero desde que vivo en Viena, me digo que tengo que solventar este asunto. Tengo curiosidad por ver una en directo y después de visitar el edificio, ya es casi obligado.
Totalmente de acuerdo con tu perspectiva sobre el acceso al arte. Creo que debería ser mayoritario, pero sin tener que convertirse en algo parecido al "pop art", que me parece esnob y sin substancia, a pesar de las sopas Campbell :-). Todo se basa en la educación y en los valores: desgraciadamente los de la cultura no están en primer orden.
Gracias por tu visita y me paso por tu blog, que pinta muy interesante!
Un abrazo!

Ignasi ha dit...

Ehem...
De acuerdo con Ted Carey —uno de los asistentes comerciales de arte de Warhol a fines de los años 1950— fue Muriel Latow quien sugirió que pintara las latas de sopa. Muriel Latow por aquel entonces aspiraba a convertirse en decoradora de interiores y era dueña de la Galería de Arte Latow en el Upper East Side, en Manhattan. Le dijo a Warhol que debía pintar «algo que veas todos los días y que todos reconocieran, algo como una lata de sopa Campbell». Ted Carey, que estaba allí en ese momento, dijo que Warhol respondió: «Oh, eso suena fabuloso». De acuerdo con Carey, Warhol fue a un supermercado al día siguiente y compró una caja de «las sopas», que Carey aseguró ver cuando fue al apartamento de Warhol.

Cuando el crítico de arte G.R. Swenson le preguntó a Warhol en 1963 por qué pintaba latas de sopa, el artista respondió:
"Solía beberlas como almuerzo todos los días, durante veinte años."

En una entrevista para la revista The Face en 1985, David Yarritu le preguntó a Warhol acerca de unas flores que la madre de Andy hacía con latas. En su respuesta, Warhol las mencionó como una de las razones detrás de sus primeras pinturas de latas:
David Yarritu: Oí que tu madre solía hacer pequeñas flores de hojalata y las vendía para apoyarte en los primeros días.
Andy Warhol: Oh Dios, sí, es verdad, las flores de hojalata estaban hechas con esas latas de fruta, esa es la razón por la que hice mis primeras pinturas de latas... Tomas una lata, mientras más grande mejor, como las de tamaño familiar donde vienen mitades de melocotón, y las cortas con tijeras. Es sencillo hacer flores con ellas. Mi madre siempre tenía montones de latas alrededor, incluyendo las de sopa.

Varias historias sugieren que la elección de Warhol de las latas de sopa reflejaba su devoción por las sopas Campbell como consumidor.
Robert Indiana dijo una vez:
Conocía a Andy bien. "La razón por la que pintaba latas de sopa es que le gustaba la sopa."

Otros observaron que Warhol simplemente pintaba cosas que le eran cercanas. Disfrutaba comiendo sopa Campbell, tenía predilección por la Coca-Cola, amaba el dinero y admiraba a las estrellas de cine. De esta forma, todo eso se volvió parte de su trabajo.

Adaptado de la wiki para DI. ;-)

...Y una música que me acompaña mucho estos días:

http://www.youtube.com/watch?v=Mul7bn05PjU&feature=related

Petons!

Dona invisible ha dit...

Haha... Ignasi, jo continuo pensant que l'Andy Warhol era un esnob. Pintava el que veia cada dia, sí, però revesteix d'un aire intel·lectualoide acompanyat dels seus estirabots, aquestes coses del dia a dia, com per acostar-les a la gent... en fi, que no m'agrada Andy Warhol! haha
No sabia que fos la Muriel Latow qui li va donar la idea de les sopes Campbell, però.
Molt bonica la cançó.
Una abraçada!

Ignasi ha dit...

Ehem, ehem...
"Lo que es genial de este país es que ha iniciado una tradición.
Los consumidores más ricos compran esencialmente las mismas cosas que los más pobres.
Puedes estar viendo la tele y beber Coca-Cola, y sabes que el Presidente bebe Coca-Cola y Liz Taylor bebe Coca-Cola. Ningún dinero del mundo puede hacer que encuentres una cola mejor que la que está bebiéndose el mendigo de la esquina.
Todas las colas son la misma y todas las colas son buenas. Liz Taylor lo sabe, el Presidente lo sabe, el mendigo lo sabe, y tú lo sabes."

Andrew Warhola, fill d'emigrants eslovacs, just abans de convertir-se en Andy Warhol.
Es, sens dubte, opinable.

:) :) :)

Des de Ponent aquest hivern continuaré buscant cançons per a tu.

Dona invisible ha dit...

Hahaha... potser la transformació d'Andrew Warhola a Andy Warhol va més enllà del perruquí blanc :-P

Gràcies per les cançonssssss

LaMirandolina ha dit...

Quin edifici tan bonic! I quina història, la dels dos arquitectes! La veritat és que, tot i que a mi m'agrada força la clàssica, no he vist mai cap òpera en directe, al Liceu, per exemple. I, com dius, és un tema que he de resoldre. A veure si aquests Reis algú s'estira i me'n regala entrades (que siguin per a una de Mozart o Puccini, per demanar que no quedi!). De tota manera, sí que he vist algunes òperes a la tele, al 33. De fet, ara han començat a fer un programa per acostar l'òpera a tots els públics. Es diu Òpera en texans (http://www.tv3.cat/opera-en-texans/) i, a banda de descobrir coses operísticament interessants, ofereix versions modernes de les àrees clàssiques. Fes-hi un cop d'ull.

Zamarat ha dit...

Qué bonito!!!
Nunca he ido a la Ópera; siempre he pensado que no me gustaría,pero quién sabe!Por ahora me conformaré con ver tus magníficas fotografías.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, segur que t'agradaria veure una obra en directe a l'òpera de Viena! A veure si els reis et porten aquest regal i ens expliques què tal.
Em miraré l'enllaç que m'envies, una de les coses que menys m'agraden del fet d'anar a l'òpera és haver-te de vestir de gala. Com m'agradaria poder-hi anar amb texans!
Gràcies i una abraçadaaaa

Zamarat, yo tampoco he ido nunca a la ópera, pero lo solucionaré :-) Te aseguro que en directo es mucho más impresionante el edificio que en las fotos.
Abrazossssss

Ignasi ha dit...

Fred i vent a Lleida.
S'està bé a casa.
Avui no sortirem.
Però si que ho farà aquesta cançó, senzilla i simpàtica.
Se'n va cap a Viena, per si de cas.
Només per si de cas.

http://www.youtube.com/watch?v=hCsrDSongSk

Abraçada!

U-topia ha dit...

T'agrada aquest grup???

http://www.youtube.com/watch?v=kj3_OL3Kz3E

Dona invisible ha dit...

Gràcies, Ignasi, per recordar-te de mi en un dia de vent i fred (haha, per què deu ser?). Només coneixia Joan colomo d'oïdes, no havia escoltat res d'ell. Una cançó molt màgica :-)!

Laura, m'ha agradat molt el grup que em portes, no el coneixia!!! Que bé, quin luxe musical avui! Investigaré més sobre Jane... molt de guitarra, per això suposo que no el coneixia, no acostumo a fixar-me en aquests grup, però aquest m'ha agradat, sí.
Petonsss

U-topia ha dit...

Jajajaja... dues propostes musicals... ptnts...

Ignasi ha dit...

Quan arribi la mitjanit brindaré.
També per tu DI.
I m'alegrarà que comenci bé el teu 2012.

http://www.youtube.com/watch?v=6A0cK9-uV38&feature=fvwrel

Abraçada.

Dona invisible ha dit...

Ei, Ignasi!
Bon any 2012!!! El cap d'any va anar força bé, cap a The midnight hour vam prendre el raïm i després una mica de festa i de balls fins al matí!
Gràcies per la cançó!
Una abraçada!