Viktor E. Frankl, L'home a la recerca de sentit

No coneixia Viktor Frankl abans de venir a Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de 1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit socialista.

Per la seva condició de socialista i de jueu va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz. 

El llibre que ressenyo és d’aquells que no es poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt, de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i cognoms.

El llibre està dividit en tres parts, que narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...

És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror humà com a mètode d’autodefensa...

També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell) l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment”. (pàg. 79)

Segons Frankl per sobreviure era molt important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit existencial pot conduir a la mort.

La darrera fase que han de suportar els presos és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut, que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat Primo Levi.

Al final del llibre hi ha un epíleg que representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es colen”, disfressats, a la vida en el camp.

Frankl va ser el fundador de la logoteràpia, doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus ensenyaments.