La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

12 de nov. 2011

Viktor E. Frankl, L'home a la recerca de sentit



No coneixia Viktor Frankl abans de venir a Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de 1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit socialista.
Per la seva condició de socialista i de jueu va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz. 

El llibre que ressenyo és d’aquells que no es poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt, de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i cognoms.
El llibre està dividit en tres parts, que narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...
És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror humà com a mètode d’autodefensa...
També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell) l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment”. (pàg. 79)

Segons Frankl per sobreviure era molt important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit existencial pot conduir a la mort.

La darrera fase que han de suportar els presos és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut, que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat Primo Levi.

Al final del llibre hi ha un epíleg que representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es colen”, disfressats, a la vida en el camp.

Frankl va ser el fundador de la logoteràpia, doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus ensenyaments.


7 comentaris:

María ha dit...

Me encanta este libro!!! Hice un trabajo sobre él en la universidad. Además...¡¡qué curioso!! Llevo un par de días hablando mucho de él...y ahora...te leo a ti, aquí!! Aunque no entiendo todo lo que dices, sí que me da la impresión de que te gustó.
Bss!!

U-topia ha dit...

No el conec, així que l'apunto. Si no ens fa plorar el record i/o la lectura sobre l'Holocaust és que hem perdut part de la humanitat que, precisament, van defensar tantas persones enfrontant-se o sent víctimes del feixisme a Europa.

Molt interessant aquestes tres parts per les que passen els internats als camps de concentració. Molt valuós el saber que hi ha aquesta LLIBERTAT INTERIOR, fins i tot, en moments extrems. Una llibert que ningú ens pot treure i que dona sentit a tota una vida.

La paraula cura... em sembla que Ana Mª Matute insisteix molt en aquesta afirmació, coincident amb el que diu Frankl.

Gràcies per fer-me arribar aquest autor i la seva obra.

Molts ptnssssssssss!!!

Maria, em sembla que Dona Invisible té instalat el traductor del català, no és aixi??

Dona invisible ha dit...

Hola, María!
!Qué casualidad que hayas hablado del libro últimamente y que hicieras un trabajo en la Universidad! Sí, a mí me ha gustado y me ha emocionado. A la derecha del blog tengo instalado el traductor de google. Seleccionas "castellà" y te traduce la página. Para el español funciona bastante bien debido a la similitud entre las dos lenguas.
Un abrazo!

Laura, segur que t'agradarà. Vaig recordar-me de tu quan en Frankl parlava de la llibertat interior. Segur que coincidiu en aquest concepte. I sobre els poders gauridors de la paraula... no en tinc cap dubte. Així com les paraules poden fer molt de mal, també tenen el poder de guarir.
Ja m'explicaràs si te'l llegeixes.
Sí, tinc el traductor instal·lat, de vegades fa coses estranyes, però per al castellà funciona força bé.
Molts petonssssss

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,
t´he llegit i el que contes m´ha dut a una altra historia de reclusió que tinc més recent: la de "La voz dormida" i sí,crec en eixa llibertat interior,perquè per molt que vulneren els teus drets més fonamentals, n´hi ha una part de tu a la que ningú pot arribar.

Per altra banda,es imprescindible tindre un motiu per a sobreviure en eixes circumstàncies,també es veu això a la pel.lícula de Zambrano,de fet, el que et manté amb vida es un record,una carta,una foto,un missatge clandestí.....
has de tindre un motiu que t´amarre a la vida,perquè sobren els motius per a rendir-se i alguna cosa ha de fer que et mantingues lluitant.
Bsts

Zamarat ha dit...

Suena muy muy bien. Me lo apunto, aunque para dentro de un tiempo. Abrazo!

LaMirandolina ha dit...

No coneixia ni l'autor ni el llibre, però tracta aquells temes tan durs que em costen de llegir. Potser, qui ho sap, algun dia ho faré. Gràcies per la ressenya.

Dona invisible ha dit...

Troyana, crec que salvant les distàncies en el temps i en el context diferent, totes dues situacions són límit i per tant podem trobar-hi punts en comú. Tens raó: el que sentim, el que pensem, això no ens ho podem treure, si no ens treuen la vida, és clar.
Tenir una motivació per viure és fonamental, en tot moment, però més en casos extrems com els que comentem.
Petonsssss

Zamarat, ya me contarás. Todo a su debido tiempo, sí. Un abrazo!

Mirandolina, de tant en tant llegir alguna cosa que tracta aquesta tema ens serveix per no oblidar-los. Aquest en dóna una nova perspectiva. Te'l recomano!
Una abraçada!