No coneixia Viktor Frankl abans de venir a
Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava
una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de
1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen
jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit
socialista.
Per la seva condició de socialista i de jueu
va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz.
El llibre que ressenyo és d’aquells que no es
poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta
cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les
reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més
d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt,
de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous
punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i
cognoms.
El llibre està dividit en tres parts, que
narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida
al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses
fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que
se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...
És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència
de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror
humà com a mètode d’autodefensa...
També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor
Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell)
l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors
que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que
fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que
fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de
modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el
sofriment”. (pàg. 79)
Segons Frankl per sobreviure era molt
important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A
les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven
i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un
familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit
existencial pot conduir a la mort.
La darrera fase que han de suportar els presos
és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és
també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut,
que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat
Primo Levi.
Al final del llibre hi ha un epíleg que
representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es
colen”, disfressats, a la vida en el camp.
Frankl va ser el fundador de la logoteràpia,
doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de
manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca
d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus
ensenyaments.
7 comentaris:
Me encanta este libro!!! Hice un trabajo sobre él en la universidad. Además...¡¡qué curioso!! Llevo un par de días hablando mucho de él...y ahora...te leo a ti, aquí!! Aunque no entiendo todo lo que dices, sí que me da la impresión de que te gustó.
Bss!!
No el conec, així que l'apunto. Si no ens fa plorar el record i/o la lectura sobre l'Holocaust és que hem perdut part de la humanitat que, precisament, van defensar tantas persones enfrontant-se o sent víctimes del feixisme a Europa.
Molt interessant aquestes tres parts per les que passen els internats als camps de concentració. Molt valuós el saber que hi ha aquesta LLIBERTAT INTERIOR, fins i tot, en moments extrems. Una llibert que ningú ens pot treure i que dona sentit a tota una vida.
La paraula cura... em sembla que Ana Mª Matute insisteix molt en aquesta afirmació, coincident amb el que diu Frankl.
Gràcies per fer-me arribar aquest autor i la seva obra.
Molts ptnssssssssss!!!
Maria, em sembla que Dona Invisible té instalat el traductor del català, no és aixi??
Hola, María!
!Qué casualidad que hayas hablado del libro últimamente y que hicieras un trabajo en la Universidad! Sí, a mí me ha gustado y me ha emocionado. A la derecha del blog tengo instalado el traductor de google. Seleccionas "castellà" y te traduce la página. Para el español funciona bastante bien debido a la similitud entre las dos lenguas.
Un abrazo!
Laura, segur que t'agradarà. Vaig recordar-me de tu quan en Frankl parlava de la llibertat interior. Segur que coincidiu en aquest concepte. I sobre els poders gauridors de la paraula... no en tinc cap dubte. Així com les paraules poden fer molt de mal, també tenen el poder de guarir.
Ja m'explicaràs si te'l llegeixes.
Sí, tinc el traductor instal·lat, de vegades fa coses estranyes, però per al castellà funciona força bé.
Molts petonssssss
Dona Invisible,
t´he llegit i el que contes m´ha dut a una altra historia de reclusió que tinc més recent: la de "La voz dormida" i sí,crec en eixa llibertat interior,perquè per molt que vulneren els teus drets més fonamentals, n´hi ha una part de tu a la que ningú pot arribar.
Per altra banda,es imprescindible tindre un motiu per a sobreviure en eixes circumstàncies,també es veu això a la pel.lícula de Zambrano,de fet, el que et manté amb vida es un record,una carta,una foto,un missatge clandestí.....
has de tindre un motiu que t´amarre a la vida,perquè sobren els motius per a rendir-se i alguna cosa ha de fer que et mantingues lluitant.
Bsts
Suena muy muy bien. Me lo apunto, aunque para dentro de un tiempo. Abrazo!
No coneixia ni l'autor ni el llibre, però tracta aquells temes tan durs que em costen de llegir. Potser, qui ho sap, algun dia ho faré. Gràcies per la ressenya.
Troyana, crec que salvant les distàncies en el temps i en el context diferent, totes dues situacions són límit i per tant podem trobar-hi punts en comú. Tens raó: el que sentim, el que pensem, això no ens ho podem treure, si no ens treuen la vida, és clar.
Tenir una motivació per viure és fonamental, en tot moment, però més en casos extrems com els que comentem.
Petonsssss
Zamarat, ya me contarás. Todo a su debido tiempo, sí. Un abrazo!
Mirandolina, de tant en tant llegir alguna cosa que tracta aquesta tema ens serveix per no oblidar-los. Aquest en dóna una nova perspectiva. Te'l recomano!
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada