La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

13 de gen. 2012

La doctrina del xoc, de Naomi Klein

Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Ed. Empúries (Barcelona), 739 pàgs.
Títol original: The Schock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism

És impossible resumir en unes poques línies el contingut d’aquest llibre vast, aclaridor, lúcid, expert i intel•ligent.
Naomi Klein, la premiada i coneguda autora canadenca del també recomanable No logo, fa una anàlisi exhaustiva, rigorosa, amb dades contrastades i gairebé 100 pàgines de notes a peu de pàgina, del que ella anomena “capitalisme del desastre”, dels seus orígens i implicacions i de les seves conseqüències. Analitza diferents casos en què s’han aplicat aquestes doctrines: Xile, Nova Orleans, Sud-àfrica, Polònia, l’Iraq, Sri Lanka, etc.
El que ella bateja com a “capitalisme del desastre” no és ni més ni menys que l’aprofitament de desastres naturals, estructurals o humans per part d’un grup de teòrics del capitalisme amb noms i cognoms, formats a la Universitat de Chicago, que pretenen construir un nou món després dels desastres. L’autora analitza amb ets i uts, amb pèls i senyals cadascun dels casos, explicant-ne els orígens, recreant-se en l’entramat de relacions i explorant la veritable raó de tot, el rerefons i les causes que han dut per exemple, a Nova Orleans, després de l’huracà, a una desigualtat extrema, a la destrucció de tot el sistema d’educació pública i a la privatització de serveis bàsics.



El gurú de tot aquest entramat és el doctor Milton Friedman, economista i professor de la Universitat de Chicago, gran defensor del lliure mercat. Atenció! El 1976 va ser guardonat amb el premi Nobel d’Economia! Les idees de Friedman van educar nombrosos estudiants d’arreu del món a la Universitat de Chicago fins al punt que aquestes generacions d’universitaris ensinistrats sota l’empar del capitalisme del desastre van ser anomenats “els nois de Chicago”, tota una escola de joves preparats per aplicar les teories de Friedman arreu del món.

 
 Naomi Klein

Mentre llegeixes aquest extens assaig no pots evitar la ràbia, la ràbia i la impotència de saber que una elit molt poderosa domina i controla el món per al propi benefici, sense importar si hi ha danys col•laterals.
No em puc detenir a cadascun dels casos i fer-vos partícips de tot el que hi ha darrere de cada conflicte, però sí que n’esmentaré algun.
Xile és un dels primers exemples que s’analitzen en aquest llibre. Suposo que a molts de nosaltres se’ns va escapar que en realitat la dictadura de Pinochet tenia uns grans aliats: “Friedman va aprendre com explotar un xoc o una crisi a gran escala per primer cop a mitjan anys setanta, quan era assessor del general Augusto Pinochet, el dictador xilè. (...) Friedman va aconsellar Pinochet que imposés una ràpida transformació de l’economia: reducció dels impostos, lliure comerç, serveix privatitzats, retallades de la despesa pública i desregulació”...
M’agradaria destacar la crítica intel•ligentíssima que Naomi Klein fa al paper d’Amnistia Internacional quant a la dictadura de Pinochet. Aquesta organització va denunciar les tortures i la trepitjada dels drets humans a Xile durant la dictadura, va exposar els fets i en va donar una dimensió ètica, va aconseguir la criminalització de les figures repressores del règim de Pinochet. Però no va indagar en tot el rerefons i en els còmplices de les tortures; d’aquesta manera deixava impunes els nois de Chicago i la teoria que hi havia al darrere.

És destacable també, segons la meva opinió, la implicació d’alguns agents considerats tradicionalment d’esquerres en mesures corresponents a la doctrina del xoc: Solidarnosc a Polònia o Nelson Mandela en són dos exemples claríssims. M’indigna, però principalment em fa molta por pensar que en moltes ocasions (massa) els ideals no han pogut amb el gran poder econòmic, que per la força o per la inèrcia s’ha aconseguit anul•lar qualsevol poder de decisió de polítics governants que no fos el de les doctrines del capitalisme més salvatge, que afavoreix clarament uns pocs i fa fora del sistema uns molts. Un altre exemple, l’Argentina amb Carlos Menem: “Carlos Menem, el president peronista que va arribar al poder prometent que seria la veu dels treballadors, va fer de mestre de cerimònies: va reduir el personal i després va vendre els camps petrolífers, el servei telefònic, la línia aèria, els trens, l’aeroport, les autopistes, la xarxa hidràulica, els bancs, el zoo de Buenos Aires i, finalment, el servei de correus i el pla de pensions nacional.” Pàg. 316

Les conseqüències de l’aplicació d’aquestes teràpies són dràstiques i terribles al meu entendre. Si prenem com a exemple Rússia, Naomi Klein ens en dóna algunes dades: “El 1989, abans de la teràpia de xoc, dos milions d’habitants de la Federació Russa vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris. Quan els terapeutes de xoc havien administrat la seva “medecina amarga” cap a la meitat de la dècada dels noranta, 74 milions de russos vivien per sota del llindar de pobresa, segons el Banc Mundial. Això vol dir que es pot atribuir a les “reformes econòmiques” de Rússia el mèrit de l’empobriment de 72 milions de persones en només vuit anys. El 1996, el 25% dels russos –quasi 37 milions de persones- vivien en una pobresa qualificada de crítica.”Pàg. 308-309
I en xifres a nivell global, Klein també parla clar: “A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago ha sorgit una classe inferior permanent que oscil•la entre el 25% i el 60% de la població” Pàg. 530

No podem obviar ni deixar d’esmentar el paper del Banc Mundial (BM) i del Fons Monetari Internacional en tot aquest entrellat (FMI), així com el de les grans empreses i corporacions. La concessió dels crèdits de l’FMI són trampes per als països empobrits i devastats per desastres naturals. I per a les grans empreses, la destrucció (acompanyada de la reconstrucció) és un gran negoci més que rentable: “La reconstrucció és un negoci tan important ara mateix que cada nova destrucció es rep amb l’emoció d’una oferta pública inicial d’accions: 30.000 milions de dòlars per a la reconstrucció d’Iraq, 13.000 milions per a la reconstrucció posterior al tsunami, 100.000 milions per a Nova Orleans i el golf de Mèxic, 7.600 milions de dòlars per al Líban”.
Cada nova crisi és una bona oportunitat per a uns pocs de fer-se encara més rics.
Un panorama desolador, terrible i desesperançat, però vet aquí que a les conclusions, Naomi Klein obre una porta a l’esperança: “no sempre responem al xoc amb la regressió. De vegades, davant d’una crisi madurem, i de pressa.” El camí cap a aquesta porta no és altre que el de l’acció conjunta, el de la lluita de moltes persones oprimides, després d’un procés d’informació a què sens dubte contribueix aquest valuosíssim llibre que recomano 100%.

Perdoneu per l’extensió en aquesta entrada, però em penso que el tema s’ho valia.

Per saber-ne més, aquí teniu el documental sobre el llibre: 


13 comentaris:

Laura Uve ha dit...

Ay ay ay... la lectura del teu post (que és éscel.lent) m'ha deixat impressionada. Demostra el grau de parasitisme del capitalisme que s'aprofita, fins i tot, dels desastres naturals per a aconseguir beneficis (no hem d'oblidar que és la seva llei: el benefici).

Per altre costat la incidència de l'Escola de Chicago i del seu guru Friedman. Aquests economistes han tingut una influència important en l'extensió del neo-conservadurisme i, moltes vegades, es oblidada dita influència.

El paper del FMI i del BM..., les seves "ajudes" són la "soga al cuello".

Bufff........... quin panorama tan complicat i difícil. Malgrat això estic convençuda de l'eficacia de la resistència, l'oposició i la lluita col.lectiva.

Avui em deia una companya de feina que havia reflexionat durant les vacances i que no volia complicacions ni amargar-se la vida. Que ja sabia que hauria de treballar més, guanyar menys diners i treballar en pitjors condicions, però que no volia que, a més a més, l'amarguessin la vida.

Jo l'he escoltada i al final li he dit que el meu problema era que el silenci davant el que està passant era el que, de veritat, m'amargava la vida.

El video ho mirarè amb calma... el llibre el llegire..... i podrem parlar amb més fonament per part meva.

Molts ptnssss i, malgrat la pluja, passa un bon cap de setmana.

Jaume ha dit...

Justament avui han fet el documental del llibre a La2 de TVE. Resultat: #LaDoctrinaDelShock ha estat Trending Topic a Espanya.

Com bé diu na Naomi, si som conscients que ens estan aplicat teràpia de xoc, el xoc no és tant efectiu. Avui vespre molta gent ha aprés i el proper xoc serà menys efectiu. Demà la gent llegirà el teu post i el proper xoc serà menys efectiu.

Qui no s'indigna és perquè no vol.

LaMirandolina ha dit...

M'ha agradat molt el teu comentari sobre el llibre, no el coneixia, però de tota manera no em sembla que l'hagi de llegir per saber que "una elit molt poderosa domina i controla el món per al propi benefici, sense importar si hi ha danys col•laterals." Només cal treure el cap per la finestra! I entengueu-me bé: no vull fer-me passar per llesta, que no ho sóc (n'he d'aprendre encara tant, de la vida...!), però malauradament el món funciona així. De fet, com més documentals d'animals veig, més em sembla que és un comportament de la natura: els uns s'aprofiten dels altres. Això, però no justifica la teràpia de xoc, eh? Estic segura que el llibre ho il·lustra amb casos molt concrets que fan posar la pell de gallina. O sigui que no em tocarà més remei que llegir-me'l. Ah! I gràcies per posar el vídeo, justament me n'he perdut l'emissió per la tele.

TRoyaNa ha dit...

D.I.
termine ara mateix de veure el documental i es lamentable comprovar que existeix un patró de comportament als polítics neo-liberals que inevitablement estan aliats amb les grans corporacions i als que s´estant fent cada vegada més rics a costa dels que cada vegada son més pobres.
El patró respon a la mecànica de fer "business" de la pobresa,de la crisi provocada,dels desastres naturals,de la guerra....els exemples que es posen son clars,encara que no siguen els únics:Chile,Argentina,Rusia....etc...etc...
està clar que el capitalisme té les seues bases teòriques (Friedman) i pràctiques,tots els governs que han aplicat polítiques de shock.
El "caldo de cultivo" de la eficàcia d´aquestes polítiques es la desesperança darrere la tragèdia,la desolació darrere de la guerra....la falta d´informació i de consciencia,la por.....la vulnerabilitat ens condueix a creure que precisem de forces externes que vinguen al rescate.....i per això sorgeixen els "buitres carroñeros" de les grans corporacions a traure profit de la devastació amb els seus negocis de reconstrucció al voltant de la promesa d´un mon nou....que mai termina d´arribar.
Però malgrat tot,em vaig a quedar amb l´ultima frase de la Kein(que per cert,es pareix físicament a S.Coppola)en el sentit,de que n´hi ha que eixir al carrer a exigir que s´adapten unes altres polítiques més progressistes,més socials,n´hi ha que forçar als governs a implantar mesures que donen resposta a les necessitats de la població en general no en benefici d´una minoria cada vegada més opulenta i més amoral.

Dit això,resistència,que ara la ventatja que tenim es que som més conscients que abans,ja coneixem el seu joc.N´hi ha que eixir al carrer i lluitar pel que senzillament es de tots.

Molt bon anàlisi,per cert.La divulgació i la denuncia també son formes de lluitar activament.

Un abraç!

Dona invisible ha dit...

Hola, Laura!
A mi el que més m'escandalitza del llibre és la premeditació i el fet de saber els noms i cognoms de tots els agents que hi ha darrere de cada conflicte. I el fet d'aprofitar els desastres naturals o humans és aterridor.
He de reconèixer que desconeixia l'existència de l'escola de Chicago, el llibre m'ha donat encara més eines per a la lluita i ha reforçat les meves idees.
El paper del BM i de l'FMI és també determinant, de fet tot està inerrelacionat, perquè alguns teòrics de l'escola de Chicago són dins el FMI, si no m'equivoco.
La nostra única eina és la unió, la lluita i no callar. Si no, estem perduts, i estem duent les properes generacions a un forat negre sense fons.
L'actitud de persones com la teva companya és el que ens enfonsa encara més.
Quan llegeixis el llibre, en parlem més, segur! Se'n poden dir moltes coses, després de la seva lectura. A mi segur que se m'ha passat alguna dada important.
Gràcies, bon cap de setmana a tu també! Aquí ja no plou, ahir va nevar una bona estona i encara en queda alguna resta.
Petonssssssss

Dona invisible ha dit...

Jaume, gràcies per deixar-me el llibre, m'havia oblidat d'esmentar que vas ser tu qui me'l vas deixar en préstec.
Ha estat pura casualitat que en fessin el documental el mateix dia que jo publicava l'entrada! :-)
Ja he vist els moltíssims comentaris al twitter; és difícil arribar a tota aquesta informació. I qui no s'indigna és que no està viu, realment.
Apa, petonssssss

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, jo també era conscient que el món està controlat per uns pocs, però no sabia que fos tan premeditat. Tampoc no sabia que aprofitaven els desastres per construir nous móns per al seu benefici. A més, quan et donen dades contrastades, quan saps el nom de les persones que hi ha al darrere, les seves estratègies, els còmplices... afegeixes nous arguments a la indignació... i saps que no queda una altra que continua informant-te juntament amb d'altres persones amb qui actuar conjuntament.
Ja em diràs què tal si te'l llegeixes. Però paciència, que no es llegeix en dos dies!
Petonssss

Dona invisible ha dit...

Troyana,
potser sóc massa innocent, però aquesta falta de moralitat, aquest voler-se fer rics a costa de la desgràcia d'altres em supera, no ho puc entendre... Suposo que és néixer amb aquesta llavor i ser educat/ada d'aquesta manera d'entrada. No ho arribarem a entendre mai.
Al llibre Naomi Klein parla també cap al final d'algun cas en què han aconseguit aturar la massacre d'aquests voltors, a través de l'acció de la gent: vagues, manifestacions, aturades, el que calgui pacíficament! I sí, podem! Junts podem!
La informació és poder i quanta més informació tinguem, millor. I quantes més persones ho sàpiguen millor. Per això el meu petit gra de sorra i el fet que ahir passessin el docu a la 2 va suposar també molt.
Gràcies i una abraçada per a tu també!!!

Laura Uve ha dit...

Hmmm...... m'encanta la neu... encara que és un incordi quan neva a la ciutat.

Escolta, acabo de veure la peli "Le Havre", te la recomano... la solidaritat autèntica, sense discursos, senzilla... "una alegría pal cuerpo"....

Ptnssssssssssss

Dona invisible ha dit...

Laura, a mi també m'agrada la neu, fa l'hivern una mica més interessant, però de moment aquest any no és com els anteriors, en què nevava tant cada dia i tot estava ben blanquet. Ja veurem com evoluciona, que encara queda hivern!
Ah, gràcies per la recomanació, suposo que l'has vist al cinema, oi? Aquí sempre arriben les pel·lis més tard, però estaré "al tantu".
Petonsssssssssss

Dona invisible ha dit...

Troyana, se m'havia oblidat comentar-te això de la semblança entre Naomi Klein i la Sofia Coppola. Haha, tens raó, no ho havia pensat!
Tu sempre tan cinematogràfica, m'encanta!
Petonssssss

Zamarat ha dit...

Qué interesante y qué miedo da!!
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Ciertamente, Zamarat, las dos cosas!
Un abrazo y gracias por pasarte por aquí.