La doctrina del xoc, de Naomi Klein

Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Ed. Empúries (Barcelona), 739 pàgs.
Títol original: The Schock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism

És impossible resumir en unes poques línies el contingut d’aquest llibre vast, aclaridor, lúcid, expert i intel•ligent.
Naomi Klein, la premiada i coneguda autora canadenca del també recomanable No logo, fa una anàlisi exhaustiva, rigorosa, amb dades contrastades i gairebé 100 pàgines de notes a peu de pàgina, del que ella anomena “capitalisme del desastre”, dels seus orígens i implicacions i de les seves conseqüències. Analitza diferents casos en què s’han aplicat aquestes doctrines: Xile, Nova Orleans, Sud-àfrica, Polònia, l’Iraq, Sri Lanka, etc.
El que ella bateja com a “capitalisme del desastre” no és ni més ni menys que l’aprofitament de desastres naturals, estructurals o humans per part d’un grup de teòrics del capitalisme amb noms i cognoms, formats a la Universitat de Chicago, que pretenen construir un nou món després dels desastres. L’autora analitza amb ets i uts, amb pèls i senyals cadascun dels casos, explicant-ne els orígens, recreant-se en l’entramat de relacions i explorant la veritable raó de tot, el rerefons i les causes que han dut per exemple, a Nova Orleans, després de l’huracà, a una desigualtat extrema, a la destrucció de tot el sistema d’educació pública i a la privatització de serveis bàsics.

El gurú de tot aquest entramat és el doctor Milton Friedman, economista i professor de la Universitat de Chicago, gran defensor del lliure mercat. Atenció! El 1976 va ser guardonat amb el premi Nobel d’Economia! Les idees de Friedman van educar nombrosos estudiants d’arreu del món a la Universitat de Chicago fins al punt que aquestes generacions d’universitaris ensinistrats sota l’empar del capitalisme del desastre van ser anomenats “els nois de Chicago”, tota una escola de joves preparats per aplicar les teories de Friedman arreu del món.

 

 Naomi Klein

Mentre llegeixes aquest extens assaig no pots evitar la ràbia, la ràbia i la impotència de saber que una elit molt poderosa domina i controla el món per al propi benefici, sense importar si hi ha danys col•laterals.
No em puc detenir a cadascun dels casos i fer-vos partícips de tot el que hi ha darrere de cada conflicte, però sí que n’esmentaré algun.
Xile és un dels primers exemples que s’analitzen en aquest llibre. Suposo que a molts de nosaltres se’ns va escapar que en realitat la dictadura de Pinochet tenia uns grans aliats: “Friedman va aprendre com explotar un xoc o una crisi a gran escala per primer cop a mitjan anys setanta, quan era assessor del general Augusto Pinochet, el dictador xilè. (...) Friedman va aconsellar Pinochet que imposés una ràpida transformació de l’economia: reducció dels impostos, lliure comerç, serveix privatitzats, retallades de la despesa pública i desregulació”...
M’agradaria destacar la crítica intel•ligentíssima que Naomi Klein fa al paper d’Amnistia Internacional quant a la dictadura de Pinochet. Aquesta organització va denunciar les tortures i la trepitjada dels drets humans a Xile durant la dictadura, va exposar els fets i en va donar una dimensió ètica, va aconseguir la criminalització de les figures repressores del règim de Pinochet. Però no va indagar en tot el rerefons i en els còmplices de les tortures; d’aquesta manera deixava impunes els nois de Chicago i la teoria que hi havia al darrere.

És destacable també, segons la meva opinió, la implicació d’alguns agents considerats tradicionalment d’esquerres en mesures corresponents a la doctrina del xoc: Solidarnosc a Polònia o Nelson Mandela en són dos exemples claríssims. M’indigna, però principalment em fa molta por pensar que en moltes ocasions (massa) els ideals no han pogut amb el gran poder econòmic, que per la força o per la inèrcia s’ha aconseguit anul•lar qualsevol poder de decisió de polítics governants que no fos el de les doctrines del capitalisme més salvatge, que afavoreix clarament uns pocs i fa fora del sistema uns molts. Un altre exemple, l’Argentina amb Carlos Menem: “Carlos Menem, el president peronista que va arribar al poder prometent que seria la veu dels treballadors, va fer de mestre de cerimònies: va reduir el personal i després va vendre els camps petrolífers, el servei telefònic, la línia aèria, els trens, l’aeroport, les autopistes, la xarxa hidràulica, els bancs, el zoo de Buenos Aires i, finalment, el servei de correus i el pla de pensions nacional.” Pàg. 316

Les conseqüències de l’aplicació d’aquestes teràpies són dràstiques i terribles al meu entendre. Si prenem com a exemple Rússia, Naomi Klein ens en dóna algunes dades: “El 1989, abans de la teràpia de xoc, dos milions d’habitants de la Federació Russa vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris. Quan els terapeutes de xoc havien administrat la seva “medecina amarga” cap a la meitat de la dècada dels noranta, 74 milions de russos vivien per sota del llindar de pobresa, segons el Banc Mundial. Això vol dir que es pot atribuir a les “reformes econòmiques” de Rússia el mèrit de l’empobriment de 72 milions de persones en només vuit anys. El 1996, el 25% dels russos –quasi 37 milions de persones- vivien en una pobresa qualificada de crítica.”Pàg. 308-309
I en xifres a nivell global, Klein també parla clar: “A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago ha sorgit una classe inferior permanent que oscil•la entre el 25% i el 60% de la població” Pàg. 530

No podem obviar ni deixar d’esmentar el paper del Banc Mundial (BM) i del Fons Monetari Internacional en tot aquest entrellat (FMI), així com el de les grans empreses i corporacions. La concessió dels crèdits de l’FMI són trampes per als països empobrits i devastats per desastres naturals. I per a les grans empreses, la destrucció (acompanyada de la reconstrucció) és un gran negoci més que rentable: “La reconstrucció és un negoci tan important ara mateix que cada nova destrucció es rep amb l’emoció d’una oferta pública inicial d’accions: 30.000 milions de dòlars per a la reconstrucció d’Iraq, 13.000 milions per a la reconstrucció posterior al tsunami, 100.000 milions per a Nova Orleans i el golf de Mèxic, 7.600 milions de dòlars per al Líban”.
Cada nova crisi és una bona oportunitat per a uns pocs de fer-se encara més rics.
Un panorama desolador, terrible i desesperançat, però vet aquí que a les conclusions, Naomi Klein obre una porta a l’esperança: “no sempre responem al xoc amb la regressió. De vegades, davant d’una crisi madurem, i de pressa.” El camí cap a aquesta porta no és altre que el de l’acció conjunta, el de la lluita de moltes persones oprimides, després d’un procés d’informació a què sens dubte contribueix aquest valuosíssim llibre que recomano 100%.

Perdoneu per l’extensió en aquesta entrada, però em penso que el tema s’ho valia.

Per saber-ne més, aquí teniu el documental sobre el llibre: