La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

21 de juny 2010

Provocador o mirall dels nostres instints?

Ahir diumenge de tardor a finals de juny, vaig anar a veure una exposició al Leopold Museum de Viena. Otto Mühl n'és el protagonista. He de reconèixer que no en sabia res, d'aquest pintor nascut a Àustria el 1925. I segons algunes veus pot ser considerat un dels artistes austríacs més importants. D'entre tots els esdeveniments de la vida d'aquest autor, sens dubte, el més interessant és la seva participació al grup "The Vienna Actionists" i la filosofia de vida que va acompanyar-lo durant la seva estada a la comuna a Friedrichshof. El seu concepte d'Amor lliure i com va dur a terme la posada en pràctica de la iniciació "sexual" d'adolescents (entre les quals, les seves filles) van dur-lo a la presó durant 7 anys, durant els quals va crear bona part de les seves obres. Aquesta és una qüestió controvertida que no vull jutjar ara. De fet, em ve al cap la pregunta següent: hem de tenir en compte els esdeveniments vitals d'un autor i en aquest sentit jutjar l'idoneïtat de les seves obres?
En tot cas, l'obra de Mühl és obscena, atrevida, sexual, passional, de vegades agressiva, de vegades sentimental, de vegades també, buida.
La seva obsessió per Van Gogh i els retrats que va pintar: Fidel Castro, Jimy Hendrix, Carles d'Anglaterra... són mereixedors també d'una especial atenció.
De totes maneres, l'element que més en destacaria (i sobretot el que més em va impactar de la seva exposició) és la identificació home/dona-animal. L'animalitat relacionada amb el sexe en grup, el sexe en parella i/o el fet de tenir un fill, per ex., amb imatges explícites o que mostren l'analogia amb animals com un brau o una gallina no em van deixar indiferent, certament. Sovint un sentiment "dolent, contradictori" -podríem dir-ne- (producte d'una educació massa burgesa en aquest sentit?) atacava la meva consciència i removia alguna cosa dins meu... Suposo que és això el que pretenia l'artista, no?

A la foto: la imatge del tauró, que O. Mühl identifica amb l'artista: immoralitat i intel·ligència.

4 comentaris:

Jack ha dit...

Doncs jo sí que el jutjaria, de fet ho faig. De fet sóc un ignorant de la vida dels artistes, però si me n'entero de coses que a mi on em sembla bé... Automaticament descarto. Potser no ho hauria de fer, però... no ho puc evitar.

Un petó cap a la tardor de Wien

Dona invisible ha dit...

Ei, hola, Jack, m'alegro que m'escriguis! Potser tens raó: darrere de l'artista hi ha una persona. Però si els distingim en les seves facetes... i jutgem l'artista només per les seves obres, potser no està tan clar. Tema molt espinós.
Gràcies. Realment no sé si som a la tardor o a l'hivern...
Una abraçada!

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Harrr!
I tant que és espinós, el tema!
Però jo ho tinc molt clar: Cal saber jutjar cada cosa per separat, vida i obra, encara que de vegades vagin molt lligades.
Es pot ser un geni i ser mala persona (persona en el sentit burgès, que diu la dona invisible), això ho hem vist moltes vegades al llarg de la història.
Jo penso que traspassar els límits ètics i morals establerts no és gens fàcil.
Els que s'alliberen de la presó de la cultura sempre seran jutjats, inevitablement.

Eli.

Dona invisible ha dit...

Hola!
El problema és que en aquest cas també algunes obres han estat censurades perquè mostraven explícitament aquests fets vitals. En aquesta frontera, doncs sí que hi entra la moralitat. De totes maneres, sóc bastant del teu pensament, Eli.