Volia escriure un post sobre "Incepction", la nova pel·li amb Leonardo Di Caprio que vaig veure ahir, però com que no em va deixar gaire de bon humor, m'estimo més escriure sobre alguna cosa que em motivi més.
Fa poc he acabat de veure una sèrie alemanya que porta com a títol "Doctor's Diary: die Männer sind die beste Medizin" ("Diario de una doctora: los hombres son la mejor medicina"). Un entreteniment com un altre, sense gaires pretensions, per passar l'estona sense pensar gaire. Però tinc un defecte: jo sempre hi he de pensar i anar una mica més enllà.
La sèrie tracta la vida d'una metgessa de 29 anys que, després de descobrir que el seu promès l'enganya, decideix deixar-lo i començar de nou. Se'n va a viure a casa dels pares i reprèn la seva carrera com a metgessa. A l'hospital on treballa com a ajudant (on el seu pare és director) retroba el seu amor platònic de la infantesa i adolescència, interpretat per l'atractiu actor bavarès Florian David Fitz i també fa altres coneixences masculines, per ex., el no menys atractiu ginecòleg el papel del qual interpreta l'actor alemany Kai Schumann (aquí en podeu escoltar una entrevista, en alemany), entre d'altres.
La doctora viu històries d'amor i desamor amb tots dos (no n'explicarem els detalls) i es baralla amb si mateixa per combatre el seu complex de "grassoneta", la qual cosa la fa objectiu de bromes entre companys i companyes. I vet aquí el tema de què volia parlar.
En efecte, a la sèrie la Doctora aconsegueix tenir èxit vital i professional (malgrat els impediments d'una societat encara conservadora: la seva mare, per ex., no vol que treballi o al rerefons hi ha aquesta idea que s'ha de casar abans dels 30, com si als 30 la vida de les persones que no s'han casat es sotmetés a un enterrament fosc i penós pels segles dels segles). Hi ha una crítica visible al darrere: les dones que no responen al model que se'ns ha imposat a través de mitjans, de la moda, etc., etc., és a dir: la dona prima i esbelta, també pot triomfar i tenir el seu encant. En principi el missatge que arriba (amb un punt d'ironia i frescor, que fa que la sèrie t'enganxi des del començament) hauria de ser alentador per a totes les dones que no acomplim els paràmetres establerts. Però, ai las!, quan he anat a buscar informació sobre la sèrie, vaig trobar una entrevista a l'actriu, Diana Amft, que interpreta el personatge, i sorpresa! la grassoneta en realitat és una altra actriu amb les mesures de sempre, prima i esbelta, a quí han col·locat estratègicament alguns coixinets perquè se n'augmenti la massa corporal. De nou, una altra caricatura enganyosa que no fa més que confirmar el que totes sabem. Però jo em pregunto: per què totes hem de ser iguals? és possible que totes tinguem la mateixa talla? Conec moltes dones maques que superen aquests cànons de bellesa, però totes tenen aquest problema amb els seus cossos. Fins quan?
17 comentaris:
Y en la serie como se ve a la médica protagonista? delgada, con pelo largo y rizado y rubio...
En general, estamos guiados por los estereotipos. De acuerdo, que es una imagen muy trillada, general y primando la percepción del grupo sin entrar en detalle. Pero realmente si lo piensas, es más sencillo dejarse llevar por estos arquetipos, que rápidamente se hace un juicio y una idea sobre esa persona o concepto que sin embargo, detenerte y conocer en profundidad cada ausunto, para luego llegar a una conclusión. Creo que éste es el motivo de que con el paso de los siglos se haya ido aceptando estos cichés o modos predeterminados de actuar. Seguro que un sicólogo tendrá una buena explicación a porqué, en general, nos dejamos llevar por estos prejuicios... (yo no tengo ni idea).
Intento no dejarme arrastrar por lo que nos impone... por tanto, casi, casi no veo la tele. Seguiré intentando independizarme.
Buena publicación que hace pensar.
saludos.
saludos.
Lo de siempre amiga, sacrificarse, dejarse la piel para ser una Barbie, de verdad, cansa ya este tipo de mujeres que se ven obligadas a pasar hambre o a ser esclavas del espejo.
Buena reflexión.
Besos wapa.
Hola, lemaki,
En la serie esta mujer es presentada como alguien que ha fracasado en su vida personal y tiene que intentar empezar de cero. Se presenta como una mujer con sobrepeso y la autoestima baja...
Sí, supongo que, como dices, apartarse de lo que el grupo (colectivo) hace es mucho más difícil y nadie quiere destacarse más allá de esas normas no escritas. No ver la tele hoy en día es revolucionario, sí.
Gracias por tu vista. Saludos!
Rosalía,
Hay muchas mujeres así. Por desgracia el problema es que el bombardeo de los medios (televisión, anuncios, revistas) es constante. Normal que muchas tengan la autoestima por los suelos.
Besitos!
Yo soy la anti mujer entonces y paso de estos rollos maquiavélicos para que una mujer parezca una escoba. Pero es lo que bien dices Dona Invisible, los medios bombardean con todo su arsenal macabro, lo malo es que nosotras picamos. Necesitamos ser aprobados por los demás y no ser los diferentes y es eso lo que nos ata a realizar ciertas barbaridades con nuestro cuerpo. Ojo, para luego no estar contento, que luego tampoco se es feliz.
Un saludo maja.
Es curioso que muchas mujeres se empeñen en estar delgadas en contra de su naturaleza cuando a la mayoría de los hombres les atraen las curvas y prefieren la redondez a los palos de escoba...
Me ha encantado tu espacio. He vivido en alemania dos años y reconozco muchas de las situaciones que describes. Gracias por tu visita.
Es mejor no ver esas series, pierdes el tiempo.
"Rekka Urban, de 22 años ganó el concurso Miss Cirugía Plástica en Budapest. Considerada la mujer húngara mejor operada, pasará a concursar en Miss Plastic World".
El evento premia el mejor implante de pecho, de nalgas, la mejor rinoplastia, entre otras categorías que no pretenden más que profundizar en la despersonalización de la mujer, proponiendo una imagen única …¿de mujer perfecta?
Prospera el culto a un modelo de mujer creado para vender (o venderse), bajo la fórmula ganar-perder, donde ganan las empresas capitalistas occidentales, no solo médico-dietético-quirúrgicas, y pierde la mujer, autoestima y dinero, pues cada vez antes y por menos se siente insatisfecha con su imagen.
Querer ser “bella”, en base a aproximarse a una belleza estandarizada impuesta por las revistas de moda o la vanidad inducida, me parece un peligrosa tiranía a combatir.
Tu entrada lo hace con inteligencia y sutileza.
Norma, aquí otra antimujer. Aunque, bueno, he de reconocer que la presión es muy fuerte para todas, tal y como comentas. Ir contracorriente nunca ha sido fácil, pero tiene una recompensa: la libertad.
Sonia, bienvenida!
Sí, es cierto lo que comentas; pero la tendencia es acercarse lo más posible a estos cánones. Lo interesante sería descubrir quién crea estos cánones: ¿la sociedad?, ¿una élite determinada: por ej., el mundo de la moda?, ¿el hombre?, ¿la misma mujer?...
Espero que nos sigamos visitando. ¿Dos años en Alemania? Interesante!
Hola, Anna, bienvenida!
Bueno, la serie es en realidad un poco crítica: la mujer “rellenita” que necesita ser aceptada por los demás es la que al final tiene más éxito con los hombres. Y tiene una manera de solucionar las situaciones dramáticas basada en el humor, que la hace más atractiva. Para entretenerse y nada más. Pero la decepción viene cuando buscas la realidad detras de los actores.
Un saludo!
Nomás por fun, el ejemplo que pones no podía ser más acertado: la belleza de plástico, artificial es la que se premia. Y detrás toda una industria que comercia con la mujer. ¡Es indignante! Supongo que la única forma de combatir esta perversidad reside en las luchas individuales contra el maltrato a la salud y la pedagogía colectiva que una mujer puede ser bella sin ser como las de las revistas... Pero es un poco una lucha de David contra Goliat.
Saludos, Nomás por fun!
I els homes?.
Fins ara la lluita era per conservar el pèl, o per tornar-lo a tenir (amb resultats força patètics), però darrerament i des de ben joves es tracta de depilar-se, cada vegada mès extensament.
Si nomès fos aixó!
Hi ha qui opina que
de l'homo antecessor una branca ha evolucionat a homo "conssumidor".
Estic d'acord amb tots vosaltres. Sóc una persona normal, ni prima ni grassa, doncs el dissabte vaig anar a la secció jove i em vaig provar una camisa de màniga curta, talla L i no em cordava, i us asseguro que allò de talla L no en tenia res. S'hauria de començar amb els tallatges, tots haurien de ser iguals.
La meva mare és tot el contrari que jo, pressumida, bottox, no bottox, cremes amunt, cremes avall, vegetariana..uff m'estresso...sempre diu no sembles filla meva. Crec que són maneres de viure
Nomás por fun,
d'aquesta dictadura de l'estètica no se n'escapen els homes tampoc, no. En el seu cas, el model és més l'home musculós, dels que es passen 8 hores al gimnàs cada dia. Han de tenir una tauleta de xocolata a la panxa, si no no són ningú. I n'he conegut algun d'acomplexat també en aquest sentit. Alguna cosa falla si aquest ha de ser el criteri per abaixar o pujar l'autoestima.
Una mujer y mil imagenes, ui les talles és tot un tema! Estratègies per fer-nos abaixar encara més l'autoestima. Una talla 38, per ex., pot venir bé en un lloc i en un altre estrènyer. A banda que en alguns establiments hi ha un límit de talles i les que les superen o bé es fan anorèxiques i deixen de menjar o s'han de conformar amb altra roba, potser més cara.
Quina mare més moderna, vegetariana?! :-) a Viena en aquest sentit és molt més normal trobar gent que deixa de menjar carn. Tot un tema que dóna per un altre post. Aviam si m'animo i l'escric.
Dona Invisible, en mi blog hay dos premios para ti. Pasa a recogerlos.
Besos wapa.
¿Cómo? ¿Dos premios? Increíble! Voy para allá! :-)
Veig al teu perfil excelents lectures. Un dels noms va generar un bell poema que m'agrada força. Es de Marina Tsvietàieva.
"Rainer, quiero encontrarme contigo,
quiero dormir junto a tí,
adormecerme y dormir.
Simplemente dormir.
Y nada más.
No, algo más:
hundir mi cabeza en tu hombro izquierdo
y abandonar mi mano en tu pecho.
Y nada más.
No, algo más:
aún en el sueño más profundo,
saber que eres tú.
Y aún más:
oir el sonido de tu corazón. Y besarlo.
També m'agrada la frase dels secesionistes al "repollo de oro" que obre el teu blog.
Endavant amb l'art!
Ah, Rainer Marie Rilke! No m'estranya que despertés passions, Nomás por fun. Va escriure aquell famós poema:
"Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang."
Pot ser que el que tu cites (que no coneixia?) d'alguna manera tingués en compte aquest?
Ah, la foto de l'encapçalament! Vaig estar dubtant quina posar-ne, i al final aquesta crec que és prou representativa de Viena i del que jo vull transmetre.
Que no s'aturi l'art, no :-)! Gràcies!
Rilke, com Hölderlin o Pushkin, bateguen en ella.
Amb Akhmàtova, les dues grans líriques russes.
Fa un parell d'anys va vindre a Lleida Selma Ancira, la seva traductora al castellá.
Va llegir els poemes i va revisar la dramàtica vida de Tsvietàieva:
El marit afusellat, una filla morta literalment de gana a un hospici, l'altra llargament empresonada i ella primer a l'exil·li i desprès desterrada a Sibèria, on es va penjar amb la corda de la seva maleta.
Tenía 48 anys edat.
Tinc sort. Tinc 48 anys, però puc disfrutar d'una agradable existència llegint -entre d'altes coses- blogs ben agradables com el teu.
Endavant la poesía!
Gràcies per la referència. No coneixia aquesta autora russa. N'investigaré més. Quina tràgica existència, mare meva!
No deixis de visitar el meu bloc, que sempre aprenc amb tu, Nomás por fun!
Publica un comentari a l'entrada