La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

28 d’ag. 2010

Les pedres de la memòria



Extret del document entregat al camp "Memorial de Mauthausen":

Milers de presos van ser colpejats, abatuts, assassinats mitjançant injeccions o duts fins a la mort per congelació en el transcurs dels "banys de la mort". Almenys 10.200 presos del camp de concentració foren assassinats mitjançant gas letal a la càmera de gas del camp central (...). La majoria dels presos va morir com a conseqüència de l'explotació de la seva força de treball, duta a terme sense cap escrúpol i acompanyada de maltractaments, així com d'unes racions alimentàries insuficients, d'una indumentària deficient, i de la mancança d'atencions mèdiques. En total van perdre la vida uns 100.000 presos a Mauthausen, Gusen i els seus subcamps, prop de la meitat dels quals en els darrers quatre anys que van precedir l'alliberament.






Ahir vam decidir visitar el camp de concentració a Mauthausen, on van morir més de 7000 republicans espanyols (entre ells uns quants catalans). No tinc paraules per descriure els sentiments que van travessar-me les entranyes, sobretot en posar nom i història a algunes de les víctimes. El que sí que puc dir, però, és que aquestes pedres que ens parlen, no hem de deixar que callin mai.

Aquest és el meu petit i respectuós homenatge a aquelles persones que han lluitat perquè tinguem un món millor i ho han pagat amb la mort més injusta. No oblidem.

19 comentaris:

Ignasi ha dit...

Una de les obligacions morals enfront de l'horror es escoltar als supervivents que el descriuen.
Recordo Anna Frank i Primo Levi.
Mès recentment al fotògraf catalá Ramón Boix i fa poc dies a Ana Novac i el seu llibre "Aquellos hermosos dias de mi juventud".
Ana també portava un diari abans i durant l'infern fabricat pels humans, i no excloia l'humor a les descripcions.
A diferència de Anna Frank, va sobreviure. Crec que ha mort fa pocs anys.
En tot cas, m'ha deixat corprès amb una frase del diari, quan encara era al camp:

"En cualquier caso, digo que la bondad es lo mejor que me ha sucedido desde que nací. ¡Ojalá hubiera puesto empeño antes! Ojalá dure...!"

Cal escollir la bondat, quotidianament i laica, cal escollir-la.

Una bellessa d'entrada amiga!

LaMirandolina ha dit...

Gràcies per escriure alguna cosa sobre Mauthausen. Uns parents meus hi van ser i en van sortir vius, encara no sé com. El trauma, però, els va durar tota la vida i el van traspassar als seus descendents.

Rosalía Navarro ha dit...

Un homenaje merecido. La vergüenza y la crueldad de la raza humana está allí, el mayor error que se dejó cometer. Siempre que escucho historias sobre lo que sucedió allí me tiembla el corazón. Recuerdo un libro que leí hace muchos años "Los Bibelforscher y el nazismo", trata de personas que estuvieron retenidos por sus ideologías religiosas. Me sumo al homenaje Dona invisible.
Besos wapa.

oliva ha dit...

Cómo se las ingeniaron para crear los Baños de la muerte, es tan cruel que no cualquiera podría tener esas ideas... sorprenden tanto. 100.000 personas impensable.

Es cierto y la historia es más dura y terrible conociendo la identidad de sus víctimas. La memoria del pasado, el recuerdo periódico es una responsabilidad y un compromiso con todas las personas que fallecieron o sobrevivieron al holocausto y sacrificio nazi o a cualquier otra barbarie.

Buen homenaje y recuerdo.

Dona invisible ha dit...

Nomás por fun,
Recordo de manera especial el llibre de Primo Levi, "Si això és un home" i la tràgica història del seu autor, que no va sobreviure els terribles records, tot i haver pogut tornat viu d'Auschwitz.
Ana Novac, la tinc pendent de llegir. Gràcies per recordar-me-la.

Lena,
No sabia que tinguessis parents que havien estat a Mauthausen. Aleshores aquest post també va per ells.

Rosalía,
Realmente te preguntas cómo se pudieron a llegar a cometer aquellos horrores y no dejas de sorprenderte de hasta qué extremos puede llegar la humanidad. A pesar que después de aquel horror se firmó la Declaración Universal de los Derechos Humanos, sin embargo hoy me pregunto hasta qué punto estos se respetan. Sin embargo, está bien que vayamos recordando de vez en cuando todo aquello.
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Lemaki,
Estoy totalmente de acuerdo contigo respecto a que el recuerdo y la memoria es un compromiso que tenemos que asumir las generaciones que les siguieron. Cómo ingeniaron toda aquella maquinaria solamente pensada para torturar y matar es algo que escapa a toda razón...
Un abrazo!

U-topia ha dit...

Dona invisible: estic d'acord, no s'ha d'oblidar mai el que va passar als camps d'extermini... ja n'hi ha historiadors (els anomenats revisionistes) que diuen que les dades de morts són falses, etc.
Ha de ser molt dur visitar un d'aquests camps...

Dona invisible ha dit...

Laura Uve, sabia que hi havia alguns moviments neonazis que neguen l'holocaust, però el que no sabia és que hi hagués historiadors que diguessin que les dades són falses... No sé, aleshores tot el material gràfic, testimonis de víctimes, documentació, etc. no serveixen de res?
I, sí, va ser molt dur, ser allà on tot aquest horror va tenir lloc i saber que trepitjaves el camí per on van passar tots aquells homes i dones. Però el més dur va ser llegir totes les notes de familiars, et feia les víctimes més properes...

Anònim ha dit...

Episodios de la historia reciente que se intentan olvidar en vano, demasiado dolor y tormento para olvidarlo. Recordar para que no se repita JAMÁS.
Un besazo maja.

Nuria ha dit...

Bonito homenaje, visitar un antiguo campo de concentración debe de poner los pelos de punta...
Un beso

Dona invisible ha dit...

Norma, el mayor error que se puede cometer es olvidar, creo. Los que olvidan su historia están obligados a repetirla... creo que fue Bonaparte quién lo dijo.
tro besazo para ti!
Nuria, éste es el segundo que visito (también estuve en Auschwitz) y es escalofriante, sí. Pero, sin embargo, creo que todo el mundo debería visitar estos sitios alguna vez en la vida.
Un beso

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

Molt adequat el teu post, el mal ja està fet i que mai més es torni a repetir, en qualsevol guerra, camp de concentració hi ha tant de dolor. En les imatges que es poden veure, les cares són horroroses, el patiment humà i destacar com els humans arribem aguantar.

Només pensar-hi em surten les llàgrimes

Dona invisible ha dit...

Una mujer y mil imágenes, jo no vaig poder evitar plorar allà mateix... I tens raó: el patiment que som capaços de resistir.
Un petó.

Ignasi ha dit...

Faltaba una.

La encontraron en uno de los barracones, dormida en su jergón. Con las manos detrás de la espalda, la enana empieza a dar vueltas alrededor de la desventurada, medio dormida aún. Por fin la polaca se detiene y hace una seña a Otto, un lagerkapo [ayudante del jefe del campo]. Se hace un completo silencio, como si miles de personas dejasen de respirar a un tiempo, y veo que la chica está perdida. Ella aún no se da cuenta. Mira a la contrahecha con algo que parece confianza, con cara de decir: pero si yo no tengo culpa de nada, sólo estaba durmiendo.

A Otto lo conozco de cuando pasan lista; lo condenaron a once años de cárcel por schwerverbrecher {asesino} antes de la guerra. Un Goliat de pelo a cepillo, de tez rubicunda salpicada de pecas (que le motean incluso las manazas). Le hace una seña a la chica, que se acerca, y le ordena que estire las manos. Ella obedece, dócil, como en la escuela.

La fusta cae dos veces; lanza un gemido, pero sigue de pie.

-¡Desnúdate!

Las manos ensangrentadas intentan desabrochar la blusa blanca, pero no tienen suficiente fuerza. Otto se la arranca. Se quita la chaqueta de cuero y la pone en el suelo tras haberla doblado con cuidado. Esa forma sosegada de preparar el asesinato me trastorna más que todo cuanto viene a continuación.

Por fortuna, la chica se desmaya casi enseguida. Otto sigue golpeando hasta quedarse sin resuello. Sudoroso, con la camisa pegada a la piel, lo que golpea es ya algo informe. Se encarniza por gusto. Se lo pasa bien.

Por fin la enana lo detiene. Se acerca al cuerpo y alza la cabeza con la punta del zapato.
Se llevan a la que ya ha dejado de ser un número.

Siguen pasando lista...


Aquellos hermosos días de mi juventud.
Ana Novac
Ed Destino

La teva entrada no es la d'una dona invisible. Es la d'una dona necesària...i valenta.
Visitar un camp pot fer-ho un turista i tot. Visitar dos diu molt de la persona que ho ha fet.
Tens la meva simpatía.

Dona invisible ha dit...

Nomás por fun, gràcies pel fragment que has citat. Un no s'acostuma mai a llegir escenes com la que cites.
No sé si és qüestió de ser valents el fet de visitar dos camps de concentració. En tot cas, sí que és un senyal de motivació per conèixer i saber més de la història recent del nostre continent.
Gràcies per la teva empatia.

LLONXANA ha dit...

Yo visité el de Dachau, reconozco que no fue por gusto pero tampoco por creerlo un atractivo turístico. Su interés radica en la importancia de recordarnos lo que sucedió, y debe funcionar a modo de alerta porque la gente no se da cuenta de lo fácil que puede ser que se repita; es más, los genocidios aunque no nos toque de cerca, continúan...
La condición humana puede llegar a ser inhumana

Eli ha dit...

Les pedres no callaran mentre els hi donem veu.
Hannah Arendt només podia explicar la brutalitat de l'extermini amb una expressió: "banalitat del mal". Hem de donar sentit a la vida, hem de fer parlar les pedres.
Gràcies per les teves cròniques des de Viena :)
Wir sehen uns bald, hoffe!
Eli

Dona invisible ha dit...

Llonxana, es cierto, desgraciadamente no se han acabado estas atrocidades. Es más, existe el peligro por los aires que corren por Europa que algo parecido se repita...

Eli, quanta saviesa la Hanna Arendt! Malauradament, té raó, el Mal pel Mal, sense més transcendència... Ich hoffe, wir sehen uns bald. Werde nach Barcelona zum Weinachten gehen. Wir sehen uns dann sicher!
Petonetssssssss

oliva ha dit...

Gracias por el comentario, me ha agradado mucho. Intento no comenter faltas, algunas se escapan, se cuelan sin avisar... je,je.

saludos.