Hola, bloguers i blogueres!Després d'una setmana molt liada, em ve de gust parlar d'un dels rituals per a mi més deliciosos (mai millor dit) que han existit durant la història de la humanitat: menjar. He de reconèixer que jo sóc d'aquelles persones que se'n diu de MENJAR. M'agrada assaborir un bon plat, amb el ganivet, la forquilla i la cullera i repetir fins a la sacietat. També m'agrada prendre'm les postres, una cosa tan nostra! I el colofó final: el cafè! I si pot ser amb galetes, millor! He de dir, però, que no era conscient de la ritualització que a Espanya sotmetem l'acte de menjar, i el convertim en un fet social, fins que he passat un temps vivint a Viena. Aquí és molt normal veure persones menjant pel carrer un tros de pizza, un kebab o un entrepà, en una pausa de trenta minuts a la feina. O al metro. O drets, a la Universitat o a qualsevol altre indret. Ni tan sols s'asseuen en un banc per poder menjar amb propietat, no. Per a ells no és important aquest fet, és un mer tràmit que cal acomplir perquè la màquina no s'aturi i després passem a fer coses realment imprescindibles: treballar, estudiar, fer el que sigui...
Parlant amb d'altres persones que comparteixen la vida amb austríacs, he de dir que tothom coincideix que per als aborígens no és important aquest ritual i ni tan sols és un fet comunitari ni que es practiqui en família.
Recordo quan a casa el meu pare treballava moltíssim i l'esperàvem la meva mare, la meva germana i jo amb gana, però calia que hi fóssim tots per seure al voltant de la taula i començar a menjar tots junts. Recordo les sobretaules de diumenge, com duraven fins més enllà de les sis... I comprovo, sorpresa, que aquí no és habitual que les famílies s'asseguin tots junts al voltant de la taula a menjar si no és una data assenyalada i menys si es tracta del devenir diari de la setmana. He de confessar que trobo a faltar quedar amb un amic o amiga per dinar i xerrar tots plegats, passar-nos-hi una hora o més i gaudir de la companyia amb un plat al davant. Aquí no és habitual parlar durant el menjar, alentir el procés de menjar per poder gaudir-nos junts. Però en això radica el fet de conèixer d'altres cultures: en aprendre maneres diferents de viure.
Bon profit als qui acabeu de menjar en aquest diumenge!
PS = A la foto hi ha el típic plat vienès "Wiener Schnitzel", per a nosaltres carn arrebossada de tota la vida. Salut!
22 comentaris:
Aunque yo no como de pie, ni por la calle, no disfruto comiendo, por otra parte, cuando vivía en mi casa familiar no coincidían nuestros horarios de comidas, bueno, mejor dicho no hacíamos coincidir nuestros horarios, de ahí que no tenga tan buenos recuerdos como tú asociados a comidas familiares y me identifique más con los austríacos o con los europeos en general y no con los españoles.
Buen provecho.
Un beso
Guardas y compartes con tus seguidores un bonito recuerdo familiar. A mí también me hacían esperar a mi padre. Tienes razón con lo que comentas sobre el ritual español de la comida. Aquí en España no se suele ver a gente comiendo en la calle, la verdad es que las cafeterías con las reinas de los encuentros con la comida, aunque se tenga prisa.
Besos wapa y feliz domingo.
Jajaja... quina coincidència, totes dues parlant de menjar. Estic totalment d'acord amb lo que has explicat. El menjar està lligat amb records, relacions, costums familiars... sip... totalment d'acord.
Ara, allò del café amb galetes... jajaja... fins aquí no arribo jo.
Pdt: per cert ja m'havia adonat que aquesta setmana havies estat més absent.
Nuria, te entiendo. Yo también pienso que en muchos aspectos soy más como los europeos que como los españoles (tal y como se nos entiende tradicionalmente, aunque siempre hay excepciones), pero en este tema debo decir que soy mucho más mediterránea (creo que los otros países del Mediterráneo también son más gregarios) y que me gusta sentarme a la mesa acompañada de mi familia o amigos a comer. Es un acto social, aunque en otras cosas me guste estar sola. Pero te entiendo perfectamente cuando va asociado a recuerdos no tan positivos.
Besos!
Rosalía, exacto, aunque haya prisa siempre hay un rincón para sentarse a comer. Es raro ver gente por la calle comiendo y aquí es muy habitual. Van andando con el bocadillo o incluso el bol con fideos, cosa impensable para mí. Compartimos ese referente cultural asociado al ritual de comer, sí. Ah, algún día hablaré de los cafés aquí (que también hay mucha cultura de eso), pero sin embargo aquí es más por el clima y pasar la tarde de domingo o sábado calentitos leyendo con un café que no un momento para comer acompañado/a.
Besos!
Laura Uve, hheheh.. compartim referents culturals :-)
Mmmm, jo és que sóc una "gules" i m'haig de frenar molt si no vull renovar cada dos per tres el meu vestuari! hahaha... Unes galetetes amb xocolata o d'aquelles pastetes del te, a mi sí que m'entren moltes vegades hahaha... després de l'àpat. Ma mare sempre en té a casa, aix, estic desitjant d'anar-hi.
Sí, noia, setmana dureta, he tingut moltes classes (d'espanyol i de català!) i a més un training que m'ha tret molt de temps. Amb prou feines amb el temps just per arribar a casa, sopar i anar a dormir... Però a mitjans de la setmana que ve espero estar del tot descansada i disponible!
Petons!
El próxim cap de setmana, a Lleida:
http://slowfood.eurowintuweb.com/user_files/slowfood/File/programa%20III%20fira%20deSlow%20Food%20Lleida.pdf
Per Slow food els dinars de diumenge que descrius.
Et posaves a taula cap a les dues i fins les vuit no t'aixecaves (menys les mares, que no paraven de la cuina al menjador volta i torna).
A mitja tarda, el pare, el tiet i el padrí de bateig a una punta de la taula, amb les cartes.
A l'altra, les dones, repassant la familia de dalt a baix i d'esquerra a dreta.
Enmig, les cosines i jo, ben tips, explorant sota taula (posa que teniem 9 anys) o mirant la tele -en blanc i negre-.
I vinga sortir menjar i beure, vinga.
Des de el primer "berberecho" fins al darrer cafè -i a nosaltres el berenar- sis horetes ben bones.
a Lleida tens un amic per quan us vingui de gust una llaaarga sobretaula.
Menjar i beure no faltarà, i de xerrar em sembla que no faríem curt.
Un plaer llegir-te.
PS. El 30 actuen el Mark Lanegan i l'Isobel Campbell a la sala Apolo, al meu estimat Poble Sec...Ja tinc l'entrada!
per tenir algo que fer amb les mans.
Soy de las que disfrutan con una buena comida, sentada y con esas pasta con el café...luego ya nos quejaremos del pandero...je,je,je...tú y Laurita coincidiendo en las entradas. Ella un primero y tú un buen segundo...eso es compenetración.
Un besazo chula de vienesa...me apunto a la entrada de los cafés....
M'encanta la carn arreboçada de Viena¡!¡ Vaig la setmana que be i ja es ritual endrepar-me'n una. I també la deliciosa crema de carbassa i de postres unes termes a l'aire lliure mentre cau la neu sobre el cap.
Una abraçada nutritiva***
La cura de les coses quotidianes
és com una carícia a la pell,
un tacte agraït caigut al braç,
una escalfor d'un foc de temps perdut
com un record de Proust de madalena
en joies recollides de la Mar
que mulli els teus peus mediterranis:
cargols i cargolines i petxines
per fer un bon suquet de peix i seure
junts i molts a parlar, menjar i riure...
I un petó en aquell àpat compartit
Nomás por fun, l'Slow food és una contrapartida a aquest corrent i costum del fast food. Crec que a Barcelona hi ha un restaurant que s'hi dedica. M'agradaria anar-hi! A veure si aquest Nadal quan hi vagi... M'ha agradat el teu record d'infantesa, m'ha fet recordar uns quants moments a mi també. La teva al·lusió a les mares (que sempre s'aixequen durant els àpats, perquè tothom tingui el plat a lloc) no m'ha passat desapercebuda tampoc.
Oh, Mark Lanegan i Isobel Campbell, quina enveja! Jo vaig veure en Lanegan fa poc aquí a Viena. Va molt la pena, de debò. M'apunto al dinar-post-xerrada!
petons!
Norma, tú eres de las mías... La comida es un placer y una forma de socialización también. Laura y yo tuvimos telepatía sí, eso está bien. Telepatía bloguera... Vale, prometo la entrada sobre los cafés, pero cuando tengamos el pleno invierno ya aquí (o sea, muy prontito).
Un besazo!
Ofèlia, l'Schnitzel és tota una institució a Viena. A tots els restaurants en tenen i és un signe d'identitat... ves per on, jo que pensava que era ben nostre. Suposo que ja ho deus saber, però :-) La crema de carabassa també és boníssima. I ara que comença a caure el fred de debò (potser neva cap a finals de setmana) ve de gust un glühwein ben calentó... Ai, arriba Nadal aviat!
Petons.
Enric, gràcies per les boniques paraules. I tant que les coses quotidianes són una cura... Assaborir-les amb temps és un plaer de per gaudir-ne... M'ha agradat la imatge de les petxines com a evocadores a la manera de la magdalena de Proust. Deu ser que trobo a faltar una mica Barcelona.
I xinxin amb cava! Petons!
Com estàs? Molt agobiada???
M'apunto al café (sense sucre i ben negre) i al cava...jejeje
Norma... jijiji... primero una buena comida en buena compañía, un buen postre y un buen café.....y luego reflexionamos sobre la dimensión del pandero... xd que mujer!!!!
Una abraçada
Hola, Laura!
Gràcies per preguntar... Bé, bé, aquesta setmana millor. A partir de dijous crec que aniré més desofegada... Però contenta, sí!
Petonetsssssss
Con la famosa polémica sobre la adaptación de nuestros horarios españoles a los europeos, escuché en una entrevista a un señor, defensor de los horarios europeos que, en España se debería eliminar esa tradición de prolongar las comidas de negocios, de tratar los asuntos no de ocio sobre una mesa rodeado de comida; debe ser algo muy latino, los romanos siempre estaban rodeados de platos y viandas de todo tipo...
A mi también me gusta disfrutar de una buena o una sencilla o normal comida. Ya te expliqué que los miércoles paso todo el día fuera, por tanto, como con compañeros y toda una diversión, es uno de los mejores momentos del día.
Un abrazo.
esas palabras extrañas son producto del traductor... hoy no estoy tan cansada jajaja.
chao.
Són les 14h i tinc una gana que m'aixeca i la imatge i el comentari me'n fa entrar més!!
Per la meva manera de viure, últimament, no puc dedicar l'estona que m'agradaria a menjar, però m'agrada estar la meva estona...
De fet, jo no sóc de viure, i avui ja m'han dit que m'he aprimat...és que porto un mes de novembre que no vegis i el primer que em trec és l'estona dels menjars...error!!
Gràcies per compartir!
Lemaki, en realidad parte de razón hay en querer evitar esas dos horas de comida que muchas oficinas siguen teniendo en España... ya que luego se alargan los horarios eternamente por la tarde. Pero por otro lado, las sobremesas y la socialización alrededor de la comida me parecen una costumbre digna de conservar (y de saborear). Yo también hecho de menos las comidas con los compañeros de trabajo, la verdad (bueno, cuando nos llevábamos bien :-))
Y se ha entendido todo perfectamente.
Un abrazo!
Arlette, doncs a dinar! Crec que és una de les coses que no ens podem saltar. La feina és la feina i la resta és la vida :-)
De vegades també m'agradaria no ser tan "gules" i poder-me controlar més... Envejo la gent que menja tan poquet hahaha... Però, d'altres vegades, penso que és un plaer gaudir-ne.
De res, a disposar. Cuida't, Arlette!
Ai, doncs quin gana!
Ja saps que nosaltres dues podem estar ben bé dinant i... ostres! l'hora de sopar... Reconec que aquestes llargues converses que descrius no les practico al dia a dia. Les mil coses mundanes que ens envolten ens ho impedeixen. Però això sí, ara mateix em moro de ganes de fer un dinar-berenar-sopar d'aquests amb tu. :)
könnte das möglich sein?
Mil petons!
Eli
Hehe.. Eli, sí, quina gana, però recordo que tu parlaves més que menjaves, eh? :-PPP Jo sí que em fotia les bótes! Trobo a faltar els sopars-birres-braves-torrades dels bars del voltant de l'Avinguda Guipúzcoa... La veritat, és que aquell ambient distès i de bars de barri aquí no el trobes. Aix, i tant que ens reservem un dinar-berenar-sopar!!!
Ich vermisse dich!
Bussi!
Mis ojos amasan nostalgias
en un postre nuevo
casi feliz.
Quisiera un jardín para contemplar
el desvanecimiento de las horas
en las tardes frías,
para gastar el ayer
acompañado de llanto y vino.
Supongo que el silencio
es una sustancia
hecha de palabras muertas.
Ahora que pido fuerzas
para ser otro hombre,
desciende sobre mi
el aura de mi mujer.
La tibieza de su piel es boreal.
Sonrío un poco,
su beso me ha curado.
anuar iván.
Bien, pues entonces también coincidimos en gustos de colores. Me gusta mucho el color violeta, tiene mucho caracter o tal vez es porque ahora está de moda y lo encontramos en todas las tiendas... jejeje.
Un abrazo.
Gracias, anuar, por tu aportación y por pasarte por aquí. Vuelva siempre que quieras!
Lemaki, es cierto que el violeta ahora está de moda, pero a mí me vino el gusto por ese color hace ya años :-)
Un abrazo!
Ay... me encanta comer, cada vez más. Si no engordara o generara colesterol (que ya tengo algo alto), comería de todo y en todo momento. Soy amante de la buena y mala mesa: esto quiere decir que me encanta por igual los caramelos de morcilla o brochetas de langostinos, como el cuarto de libra del McDonalds. Además no hay evento social en el que no incluya una comida o unos simples pinchos en la barra de una vinatería. De hecho ando llorando ante la proximidad de un previsible descalabro estétco pues se presenta el peor mes del año en cuanto a celebraciones: cenas de empresa, cenas con las amigas, cenas y comidas familiares, dulces navideños... No quisiera parecer superficial pero ¿no incita la gastronomía a que disfrutemos con uno de nuestros sentidos?
Ay... me ha entrado el hambre.
Un beso guapa.
Llonxana, me pasa lo mismo que a ti. Si no engordara (que yo sepa, de momento no tengo problemas de colesterlo, pero sí engordo, sí), comería lo que no está escrito. Pero me tengo que moderar. Para mí comer es un placer. Jajaja, "caramelos de morcilla" jajaja... Bueno, por qué será que siempre lo malo, lo que no debemos comer, está taaaaan bueno? Suerte que por ejemplo a mí el Mc. Donald's sí que no me gusta...
La gastronomía es hedonismo y es disfrutar con los sentidos, tienes toda la razón.
Un abrazo!
Publica un comentari a l'entrada