Després d'uns dies de desconnexió internàutica i encara a la meva habitació a Terrassa, em disposo a fer uns primers apunts de les meves sensacions aquests dies, que han passat (encara que soni a tòpic) volant. Si alguna paraula resumeix amb exactitud el que he sentit aquests dies, aquesta és "dualisme", que no confondré amb "ambigüitat". Dualisme, perquè d'una banda m'he reconciliat amb la ciutat i amb la cultura que tant vaig arribar a odiar moments abans de marxar, però de l'altra he pogut tornar a comprovar tots aquells defectes que em van dur a fer el pas de deixar-la (si més no, per un temps). He pogut valorar la llum del mediterrani, les tapes i el pernil, el pa amb tomàquet i poder riure fins que et fa mal la panxa, sorollosament i sense que ningú et miri malament pel carrer. També, però, he comprovat molt més la duresa de les condicions dels qui hi treballen (per la família, per ex.) i he vist un país atacat per la crisi (es respira pertot arreu) i empobrit. No acabo d'acostumar-me, a més, a les faltes d'educació dels conductors i conductores, als crits i a l'atropellament de les paraules.Amb el cor dividit entre dos mons, a més, he viscut la ciutat una mica des de fora, en fer de guia per al meu turista particular, el meu Chris, l'austríac que m'ha estat acompanyant els darrers mesos, a qui vaig conèixer una freda tarda de març el passat 2010. En Chris m'ha ensenyat Barcelona amb ulls inquiets i curiosos i m'ha fet valorar encara més la riquesa cultural i social del nostre tramat, de la meva estimada Barcelona. Han estat uns dies molt intensos, on hi ha hagut visites familiars, a alguns amics (molt pocs, menys del que m'hauria agradat), menjar a dojo (ja no recordava que bé que cuina la meva mare), regals, lectures (m'agrada haver llegit més, en detriment d'Internet) i turisme per Barcelona i una mica per Terrassa (la meva ciutat natal). He caminat sota el sol, he xerrat amb els meus pares i germana, he llegit, he estat amb el meu Chris i he sabut que ara ja tocava tornar, amb les piles carregades i el cor tranquil. La maleta ja feta i cap a Viena!!!
PS = a la foto una de les moltes estampes de Barcelona que ens hem endut aquests dies: La Plaça de la Virreina de Gràcia.
18 comentaris:
Cuando uno abandona su ciudad natal o la ciudad en la que ha vivido la mayor parte de los años de su vida y regresa tras un tiempo, todo se ve de otra forma, nada vuelve a ser igual, lo cual no quiere decir que sea peor, yo creo que todo lo contrario, la mirada se vuelve más crítica; lo digo no por mi experiencia personal sino por lo que he vivido a través de mi hermana que hace unos 10 años se trasladó a vivir y a trabajar en Francia.
Llevamos ya más de dos años con la crisis encima y ahora en 2011 cuando esperábamos empezar a salir no se ven muchos signos de recuperación económica.
Has pasado unos días en buena compañía, me alegro que regreses a Viena con las pilas recargadas.
Supono que la próxima entrada la harás ya desde Viena ¿no?
Un besote
Por lo leído el reencuentro fue muy positivo. La familia seguro que la más agradecida con tu visita y tu presencia.
Me alegra tu vuelta, ya se te echaba en falta.
Besos Dona Invisible.
(el cambio de look del blog me gusta mucho, muy acertado y más personalizado)
Nuria, tienes mucha razón: es como si la ciudad hubiera cambiado, pero en realidad, la que ha cambiado he sido yo. Soy crítica y algunas cosas me duelen, porque es mi ciudad, pero también he visto algunos aspectos positivos que antes no valoraba.
Y, sí, la gente que echaba de menos, he podido verla: mi familia, algunos amigos. Y, sí, ya queda muy poquito para estar en Viena. La próxima entrada seguro que será allí.
Un abrazo!
Rosalía, sí, todo ha ido muy bien. Mi familia me ha mimado bastante, ahora me he mal acostumbrado :-) Pero, bueno, ahora toca volver un poco a la rutina que también se echa en falta (y Viena, claro). Me alegro también de volver a la blogosfera (la he tenido totalmente abandonada).
Me alegra que te guste la nueva imagen del blog, ya me hacía falta.
Un abrazo!
Holaaaaaaa....... también te echaba de menos... Me encanta el cambio de look, tu fotografía está muy bien (aunque ya me había acostumbrado a verte la mitad de la cara...jejeje).
Me alegro que hayas disfrutado y es muy interesante la reflexión que haces y que parece confirmar lo que ya sabías cuando marchaste ¿no?.
Buen viaje de vuelta.
Un gran abrazo.
Bé, com sembla que no tindràs problemes amb els controladors ni amb la neu, he tingut temps de fer unes trucades a l'Albertina.
Per celebrar el teu retorn t'hem preparat una exposició de pop-art amb Roy Lichtenstein i Mel Ramos.
Ja ens mantindràs informats DI, ets la nostra corresponsal favorita a Viena!
Forta abraçada, amiga!
No sóc el més indicat per parlar de Barcelona i dels canvis que ha patit en només un any. Precisament perquè he estat gairebé durant tot aquest any corrent per la ciutat, i això fa que no vegi els canvis, tal i com una mare nota menys els canvis dels fills que els tiets que els veuen un cop l'any.
Però vols dir que Barcelona ha canviat tant? No sé, jo trobo que no, que continua estancada, que necessita un impuls pel canvi. Potser és perquè no m'hi fixo, però tampoc noto que es respiri tant la crisi. Deu ser que viure lluny del lloc on has passat tants anys fa canviar la perspectiva de les coses :-)
Ara que sóc de vacances aniria bé llegir les coses que no he llegit en tot un any. Das ist zu viel Zeit, oder?
Vaja, t'haig de dir que aquests dies t'he trobat a faltar!!
T'ha caigut bé el viatge, si tornar a casa la mare sempre va bé..a casa els pares sempre s'hi ha de passar una estona!
M'agrada la foto, em sonava molt i quan ho has dir he pensat ah...carai és veritat!
Benvinguda!
Laura, gràcies per això de la foto, el perfil amb la mitja cara haha... la veritat és que jo ja n'estava cansada i un canvi no va malament en aquest cas.
Sí, en part he confirmat el que ja sabia, però també he descobert alguna cosa nova, com ara apreciar el que abans no valorava, per evident.
Una abraçada!!!
Ignasi (ja no més "nomás por fun"?), vaja pop-art a l'Albertina? hehe... això no m'ho perdo (encara que no sóc fan de l'Andy Warhol). Va estar bé conèixer-nos, no? Ara ja t'he posat cara i sé a qui li estic dirigint aquestes paraules.
Una abraçada!
Kevin, potser Barcelona no ha canviat tant en un any, sinó que sóc jo la que he canviat i d'aquesta manera veig la cituat des d'una altra perspectiva. És inevitable, ja ho deia Heràclit que mai et tornaries a banyar a les aigües del mateix riu. En aquest cas ho he vist claríssim. Sobre la crisi, es palpa més en el que expressa la gent, en com en parlen, més que no pas el sentiment que es tingui en trepitjar l'asfalt. De tota manera, suposo que per comparació (inevitable), jo també l'he notada empobrida.
Nimm aber deine Zeit um zu lesen. Und viel Spass!
Arlette, gràcies per trobar-me a faltar :-)! Sí, el viatge m'ha sentat bé... de tant en tant va bé que et cuidin i més amb el menjar de casa.
La foto és un record per tenir i mirar de tant en tant, com altres fotos de Barna.
Gràcies per la benvinguda. Petons!
Noves perspectives comporten relectures i noves visions del que ens semblava que coneixíem a fons. I, sovint, són un bon exercici per destriar el gra de la palla i fer descobertes que teníem arran de nas. Au, a veure si després d'uns dies per Catalunya veus Viena amb uns altres ulls.
Dona Invisible,
és saludable salir de nuestra propia cultura y volver a ella,con otros ojos.
Es posible la ciudad no haya cambiado tanto como lo has hecho tú,o sí,pero por ejemplo,en relación a la crisis,es un fenómeno muy contradictorio,porque la tasa de paro crece,pero las grandes superficies están a rebosar de gente y los días previos a la navidad,ha sido locura total.Devorados estamos por el consumismo,que parece que se vaya a acabar el mundo mañana mismo,comprando lo que necesitamos y lo que nos venden como imprescindible.
En fin,que no entiendo yo muy bien esta crisis.
Un abrazo,féliz retorno y lo que te ha dicho,LaMirandolina,a ver con qué ojos ves ahora Viena.
bsts
M'has fet emocionar :) , s'assembla una mica al que vaig sentir quan vaig tornar a bcn ara ja fa 9 mesos. N'estic tant anyorada.. pero em fa por trobar una ciutat estranya, tocada a mort per la crisi. Gaudeix molt de tot que t'ho mereixes. M'encanta veure que el cor et somriu. mua
Mirandolina, suposo que aquestes noves impressions que he viscut demostren que he après alguna cosa en aquest temps. Ara sec al menjador de casa a Viena i sembla que no hagi passat el temps. Aviam si els propers dies veig les coses d'una altra manera i puc tornar a redescobrir Viena :-)
Bon any i una abraçada!
Troyana, sí, creo que alejarme ha sido todo un acierto, conocer una nueva cultura y observar la mía desde "fuera". Sobre tu análisi respecto a la crisis, te doy toda la razón: es contradictorio que la tasa de paro sea tan alta y en cambio sigamos consumiendo y comprando a lo loco sin pensar en lo que realmente necesitamos. Creo que es un problema cultural, de vacío substancial y del absurdo. Pero la crisis existe, de eso estoy segura... estamos muy lejos del pleno empleo y los expertos hablan de la no recuperación (a largo plazo). Un panorama realmente triste y desolador.
Un abrazo, Troyana!
Àstrid, ja fa nou mesos que hi vas anar??? uff, el temps és implacable! Creu-me, vaig tenir una doble sensació: positiva per les coses que no havia valorat abans i negativa per aquest sentiment de què parles. Tu gaudeix també molt del que estàs vivint.
Una abraçada!!
Espero que todo te haya ido muy bien y sobre todo, que el principio y fin de año te compense para el resto del año, o cuando regreses a tu Barcelona...estar lejos de casa no es plato de buen gusto.
Un abrazo Dona.
És imagenesmil@yahoo.es
Dona Invisible, me gustaría, si tú quieres, hacerte una consulta personal. Si lo deseas, ponte en contacto conmigo:
rosalia7morente@gmail.com
si no deseas que hablemos fuera del mundo de los blogs lo entenderé.
Gracias de todos modos.
Ya de vuelta. Si, hay que volver a la rutina, para apreciar aún más, al igual que disfrutar del tiempo de ocio, de descanso. Está bien, creo que mientras no se pierda el contacto con las raíces seguiremos siendo nosotros, descubriremos más detalles que tal vez, hasta entonces estaban ocultos y de ese modo, se enriquecerá nuestra percepción. Estar a caballo entre dos ciudades y países tan dispares, contribuye a mostrar más fragmentos de los que nos rodea. Recuerda, eres bastante privilegiada.
Un abrazo.
Norma, sí que me compensa y de momento el hecho de estar fuera de casa de momento no es para mí un problema, es una buena experiencia, con sus puntos negativos, pero algo para aprender (aunque siempre tengas tu casa en perspectiva).
Saludos!
Arlette, email enviat!
Rosalía, te he escrito un email también.
Oliva, yo creo que sí, tener más visiones y amplitud de mundo te da nuevas perspectivas y la posibilidad de ampliar tu visión de tu misma casa. Es todo un privilegio.
Un abrazo también para ti!
Publica un comentari a l'entrada