L'experiment

Títol original: Das Experiment

Direcció: Oliver Hirschbielgel.
País: Alemanya.
Any: 2001.
Durada: 120 min.
Interpretació: Moritz Bleibtreu (Tarek Fahd. Presoner número 77), Maren Eggert (Dora), Christian Berkel (Steinhoff. Presoner número.38º), Justus von Dohnanyi (Guardià Berus), Oliver Stokowski (Schütte. Presoner número 82).

Una mica inspirada per aquesta fantàstica entrada de l’Antígona vaig veure l’altre dia aquesta inquietant pel·lícula alemanya de l’any 2001. El film tracta d’un experiment dut a terme per uns científics per tal d’estudiar el comportament humà en els diferents rols que hi ha en una presó. La pel·lícula està basada en la novel·la de Mario Giordano Black Box, que a la vegada es va basar en uns fets reals ocorreguts a la presó d’Standford l’any 1971. L’experiment fou dut a terme per un grup d’estudiosos de la universitat d’Standford. Per posar-lo en pràctica van reclutar voluntaris per tal que desenvolupessin els rols de guàrdies i de presoners en una presó fictícia. Després d’una setmana, però, l’experiment va haver de ser cancel·lat, ja que la situació va superar les expectatives i el seu control va esdevenir impossible. La pel·lícula mostra aquesta situació d’emergència, al meu entendre amb tocs massa efectistes cap al final. En realitat no hi va haver morts, però la pel·lícula augmenta l’efecte sobre l’espectador mostrant-ne; al meu entendre no calia mostrar víctimes mortals, la història ja podia haver tingut el mateix efecte mostrada en pantalla tal com va passar. A l’experiment real es va triar a l’atzar qui devia exercir el paper de presoners i qui el de guàrdies. Els presoners havien de dur només una bata sense roba interior i unes sandàlies amb talons de goma. D’aquesta manera es contribuïa que adoptessin postures incòmodes i no familiars. Havien de portar un número cosit en aquesta bata, i així eren anomenats només pel número i no pel nom. També duien mitges de nylon al cap i una cadena al voltant del turmell, com a símbol de la seva opressió. Els guàrdies, per la seva banda, van rebre porres i uniformes caqui d’inspiració militar. A diferència dels presoners, els guàrdies podien anar a casa i descansar i treballar per torns. Però alguns es van presentar voluntaris per quedar-s’hi més hores sense cobrar.

A la pel·lícula, la principal motivació dels voluntaris per ser conillets d’índies eren els diners. Se’ls compensaria amb una suma important a canvi de participar en el projecte i renunciar probablement a alguns drets civils. Se’ls va avisar que hi havia unes normes molt estrictes i que no poden fer ús de la violència durant el temps que durés l’experiment. Des d’un principi, els qui han estat assignats com a guàrdies tenen com a objectiu fer acomplir les normes als qui feien el paper de presoners. I vet aquí quan comencen a sorgir els problemes: per fer acomplir les normes, amb rigidesa, sense cap mena d’indulgència o compassió. En el moment en què es produeix una anomalia, els qui creuen tenir el poder l’assumeixen amb violència i autoritarisme. Sorgeixen els “líders” que abusen de la seva autoritat i comença una espiral d’actes violents i impositius. D’altra banda, també sorgeix per part d’alguns presos l’esperit de rebel·lió i d’insubmissió a unes normes injustes.

La pel·lícula es passa de vegades en excés de violència gratuïta que en realitat no es va produir, però reprodueix al meu entendre perfectament l’esperit del que realment va passar: si atorgues el poder a un grup de persones triades a l’atzar, l’acabaran reproduint de manera autoritària i injusta i reproduiran el seu rol fins a creure-se’l, de la mateixa manera que ho fan els presos. En un principi jo havia pensat que les persones triades ho havien estat en funció de la seva predisposició per experiència o per trets personals, però en llegir-ne la informació sobre l’experiment real, he vist que les persones van ser triades a l’atzar, la qual cosa encara em fa més por. Una vegada una professora de psicologia en un curs per a preparació a oposicions ens va dir que tots duem a dins un petit Hítler i un petit Dalai Lama en potència, que només calia potenciar-los per una banda o per l’altra. A la pel·lícula també apareix el cas d’un dels guàrdies que es nega, amb moltíssima por, a participar en l’abús de poder respecte als presos que els seus companys estan protagonitzant. És castigat evidentment com a traïdor i considerat un pres a partir del moment en què es descobreix que no vol participar en els actes opressors dels seus companys. Hi ha un moment en què li pregunten a què es dedica a la vida real i ell explica que és professor d’institut. Crec que aquesta dada no és casualitat. La pregunta és si hi hauria persones més predisposades a exercir l’autoritarisme i d’altres més predisposades a exercir l’obediència o si tot es basa en l’experiència i l’educació rebudes. A la pel·lícula es veuen diferents maneres d’afrontar l’autoritat que els és donada: el personatge que pren les regnes i que en realitat exerceix de líder de l’operació fa servir el despotisme i la irracionalitat com a forma de pal·liar la seva evident falta d’autoestima que demostra en el moment en què és provocat per un dels presos. Un altre dels personatges es creu en llibertat pel poder que se li ha atorgat d’alliberar els seus instints, sens cap mena de control, fent ús de la força i la irracionalitat. Alguns altres simplement els segueixen, sense posar res en qüestió. I així es crea una situació d’abús de poder. La qual cosa fa realment molta por i em vénen a la ment, com no, imatges no gaire llunyanes d’ús de la força per part de la policia. Sempre m’he dit que no podria ser policia, no podria fer acomplir normes en què no crec ni fer abús de poder, però aleshores aquells qui ho fan són els qui hi estan més predisposats? Deixo la pregunta sobre la pantalla.