La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

29 de juny 2011

L'experiment


Títol original: Das Experiment
Direcció: Oliver Hirschbielgel.
País:
Alemanya.
Any: 2001.
Durada: 120 min.
Interpretació:
Moritz Bleibtreu (Tarek Fahd. Presoner número 77), Maren Eggert (Dora), Christian Berkel (Steinhoff. Presoner número.38º), Justus von Dohnanyi (Guardià Berus), Oliver Stokowski (Schütte. Presoner número 82).

Una mica inspirada per aquesta fantàstica entrada de l’Antígona vaig veure l’altre dia aquesta inquietant pel·lícula alemanya de l’any 2001. El film tracta d’un experiment dut a terme per uns científics per tal d’estudiar el comportament humà en els diferents rols que hi ha en una presó. La pel·lícula està basada en la novel·la de Mario Giordano Black Box, que a la vegada es va basar en uns fets reals ocorreguts a la presó d’Standford l’any 1971. L’experiment fou dut a terme per un grup d’estudiosos de la universitat d’Standford. Per posar-lo en pràctica van reclutar voluntaris per tal que desenvolupessin els rols de guàrdies i de presoners en una presó fictícia. Després d’una setmana, però, l’experiment va haver de ser cancel·lat, ja que la situació va superar les expectatives i el seu control va esdevenir impossible. La pel·lícula mostra aquesta situació d’emergència, al meu entendre amb tocs massa efectistes cap al final. En realitat no hi va haver morts, però la pel·lícula augmenta l’efecte sobre l’espectador mostrant-ne; al meu entendre no calia mostrar víctimes mortals, la història ja podia haver tingut el mateix efecte mostrada en pantalla tal com va passar. A l’experiment real es va triar a l’atzar qui devia exercir el paper de presoners i qui el de guàrdies. Els presoners havien de dur només una bata sense roba interior i unes sandàlies amb talons de goma. D’aquesta manera es contribuïa que adoptessin postures incòmodes i no familiars. Havien de portar un número cosit en aquesta bata, i així eren anomenats només pel número i no pel nom. També duien mitges de nylon al cap i una cadena al voltant del turmell, com a símbol de la seva opressió. Els guàrdies, per la seva banda, van rebre porres i uniformes caqui d’inspiració militar. A diferència dels presoners, els guàrdies podien anar a casa i descansar i treballar per torns. Però alguns es van presentar voluntaris per quedar-s’hi més hores sense cobrar.
A la pel·lícula, la principal motivació dels voluntaris per ser conillets d’índies eren els diners. Se’ls compensaria amb una suma important a canvi de participar en el projecte i renunciar probablement a alguns drets civils. Se’ls va avisar que hi havia unes normes molt estrictes i que no poden fer ús de la violència durant el temps que durés l’experiment. Des d’un principi, els qui han estat assignats com a guàrdies tenen com a objectiu fer acomplir les normes als qui feien el paper de presoners. I vet aquí quan comencen a sorgir els problemes: per fer acomplir les normes, amb rigidesa, sense cap mena d’indulgència o compassió. En el moment en què es produeix una anomalia, els qui creuen tenir el poder l’assumeixen amb violència i autoritarisme. Sorgeixen els “líders” que abusen de la seva autoritat i comença una espiral d’actes violents i impositius. D’altra banda, també sorgeix per part d’alguns presos l’esperit de rebel·lió i d’insubmissió a unes normes injustes.
La pel·lícula es passa de vegades en excés de violència gratuïta que en realitat no es va produir, però reprodueix al meu entendre perfectament l’esperit del que realment va passar: si atorgues el poder a un grup de persones triades a l’atzar, l’acabaran reproduint de manera autoritària i injusta i reproduiran el seu rol fins a creure-se’l, de la mateixa manera que ho fan els presos. En un principi jo havia pensat que les persones triades ho havien estat en funció de la seva predisposició per experiència o per trets personals, però en llegir-ne la informació sobre l’experiment real, he vist que les persones van ser triades a l’atzar, la qual cosa encara em fa més por. Una vegada una professora de psicologia en un curs per a preparació a oposicions ens va dir que tots duem a dins un petit Hítler i un petit Dalai Lama en potència, que només calia potenciar-los per una banda o per l’altra. A la pel·lícula també apareix el cas d’un dels guàrdies que es nega, amb moltíssima por, a participar en l’abús de poder respecte als presos que els seus companys estan protagonitzant. És castigat evidentment com a traïdor i considerat un pres a partir del moment en què es descobreix que no vol participar en els actes opressors dels seus companys. Hi ha un moment en què li pregunten a què es dedica a la vida real i ell explica que és professor d’institut. Crec que aquesta dada no és casualitat. La pregunta és si hi hauria persones més predisposades a exercir l’autoritarisme i d’altres més predisposades a exercir l’obediència o si tot es basa en l’experiència i l’educació rebudes. A la pel·lícula es veuen diferents maneres d’afrontar l’autoritat que els és donada: el personatge que pren les regnes i que en realitat exerceix de líder de l’operació fa servir el despotisme i la irracionalitat com a forma de pal·liar la seva evident falta d’autoestima que demostra en el moment en què és provocat per un dels presos. Un altre dels personatges es creu en llibertat pel poder que se li ha atorgat d’alliberar els seus instints, sens cap mena de control, fent ús de la força i la irracionalitat. Alguns altres simplement els segueixen, sense posar res en qüestió. I així es crea una situació d’abús de poder. La qual cosa fa realment molta por i em vénen a la ment, com no, imatges no gaire llunyanes d’ús de la força per part de la policia. Sempre m’he dit que no podria ser policia, no podria fer acomplir normes en què no crec ni fer abús de poder, però aleshores aquells qui ho fan són els qui hi estan més predisposats? Deixo la pregunta sobre la pantalla. 

18 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,
primer que res,Antígona es més que una bona referència en relació al temes filosòfiques.
Em pareix totalment cert,per altra banda,el que et va dir la profe de psicologia al voltant de que tots tenim dins en potencia a Hitler i al Dalai Lama,després tot es qüestió de entrenament.
La peli "El experimento" la vaig veure fa temps i em va agradar molt.De fet li vaig dedicar una xicoteta entrada a la meua casa virtual anterior (http://historias-troyanas.blogia.com/2004/120101-el-experimento.php ).
A la pregunta que deixes a l´aire et contestaré que tots podrien acabar exercint abús de poder de tindre la capacitat de poder fer-ho.Crec que es qüestió d´aprenentatge i de necessitat i si d´això depenguera la nostra vida,podrien fer de policies perfectament.Al final,tots tenim dins la capacitat de fer el bé o el mal,però a més a més es que els límits i la percepció d´un extrem o un altre depèn també del rol que desenvolupem.
Un abraç

U-topia ha dit...

Hmmm... no he vista aquesta peli, el tema que planteja si que fa por. Pot ser el que més por em fa és que es tracta d'un experiment, és a dir, tothom sap que es tracta d'una situació no real i acaben assumint el paper que els ha tocat a l'experiment.
En una situació real i extrema, tinc dubtes de fins a quin punt mantindria els meus principis i la meva manera de veure les persones i la situació al meu voltant. Però creure un paper sabent que es tracta d'un experiment..., mai l'havia pensat, la veritat.

Mai he pensat en la possibilitat de ser policia, és la antítesi de la meva manera de ser i estar al món...

A veure i puc veure la peli.

Ptnssss

Dona invisible ha dit...

Troyana, sí, gràcies per descobrir-me l'Antígona! :-) (espero que llegeixi això). Ja vaig tenir un debat amb ella sobre allò que ens és aparentment innat i allò que ens ve donat. Ella és més de l'opinió que tot ens és ensenyat, i jo sempre penso que alguns dels nostres trets són innats. Tot i així, crec principalment que molts dels nostres comportaments són culturals, és a dir, apresos, assumits després d'una determinada educació i a través d'uns models. Que tots tinguem aquesta vena a dins i fóssim capaços d'exercir el poder d'aquesta manera amb els condicionaments adequats, ufff... no vull ni pensar-ho.
He llegit la teva entrada a la pel·li, no sabia que l'havies escrit! Veig que també et va deixar impactada en el seu dia.
Una abraçada!

Laura, és cert, aquestes persones sabien perfectament que eren dins un experiment i tot i així s'ho van prendre d'allò més seriosament. De fet van esdevenir el rol que havien d'assumir (fixa't que alguns van quedar-se voluntàriament a fer més hores, encara que no els ho paguessin, pfff...).
M'ha fet pensar el que dius sobre la situació real i extrema.. no sabem com actuarem fins que no ens trobem en aquell moment. Però veure aquests possibles resultats, glups, és terrible.
Hehe... sens dubte, no t'hi veig de poli, no, uf, ni jo tampoc!
Ja em diràs si al final veus la peli què et sembla.
petonsssss

Raúl ha dit...

Me han recomendado varias veces esa película, pero aún no la he visto. Eso si, leí acerca del experimento de la cárcel de Stanford, y es tan interesante como preocupante. Por alguna razón siempre he tenido una creencia parecida (aunque no tan bien formulada) a la que cuentas de tu profesora, que todos podemos desarrollar más o menos unos instintos, deseos, etc. a veces contrarios, y que el contexto es crucial para que se desarrollen o no. Pienso en los niños, por ejemplo, que todo el mundo ve con buenos ojos, pues son las personas más inocentes del mundo, en teoría. Sin embargo, los niños pueden ser tremendamente crueles también.

Respecto a la policía, me gustaría creer que no tiene porqué ser siempre así, aunque tu pregunta final tiene tela... Te doy parte de razón, por lo siniestro de acatar algunas órdenes que van contra los principios de muchos profesionales. Pero también quiero confiar en la buena labor de los ''polis buenos'', dicho de forma infantil.

A ver si veo la peli. ¡Un saludo!

Dona invisible ha dit...

Sonámbulo, yo también pienso que el contexto y la educación son primordiales en la formación de un comportamiento u otro. La mayoría de lo que somos lo adquirimos desde niños, a través de nuestros padres y de nuestro entorno. Pero, no sé, hace unos años, cuando daba clases a unos niños pequeñajos de 5 años, había alguno realmente cruel y siempre pensaba: es culpa de los padres! Pero luego conocí a los padres y eran bellísimas personas, precoupadas por la educación de sus hijos. Empecé a pensar que también hay algo innato en nostros que nos predispone, así como tenemos predisposición para el lenguaje, de forma natural.
Sobre lo de la poli, seguramente habrá alguno que crea que deben proteger a la población, pero para mí quien tenga principios entrará en conflicto con algunas leyes injustas, que no queda más remedio que cumplir. Demasiado para mí...
Si ves la peli, ya me dirás. Saludetes!

Aiguasalada ha dit...

Aquest experiment m'ha recordat aquest altre: http://www.youtube.com/watch?v=wbZ6K76WNFs&NR=1

Raúl ha dit...

Pienso lo mismo, tanto lo biológico como lo cultural nos condicionan. Lo biológico también es muy fuerte.

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,
soc més de l´opinió de Antígona,em decante més pel pes de lo social,lo cultural,el que hem aprés,el que ens han ensenyat,en detriment de lo biològic o lo genètic,que potser tinga influència però pense que amb una intensitat menor.
Antígona es de les poques bloggeres que conec a nivell personal,es un plaer xarrar amb ella,s´hem tirat parlant de lo diví i de lo humà més de 3 hores seguides en front d´un cafè....és una contertuliana excepcional.
Un abraÇ

Antígona ha dit...

Has hecho un excelente análisis de la película, Dona. ¡Mis felicitaciones! Y estoy de acuerdo contigo en todo: la película es bastante verídica en relación al experimento real que se llevó a cabo en la universidad de Standford hasta más o menos la mitad, y luego ya hay que tomarla como lo que sencillamente es, una película que trata de atraer la atención de los espectadores forzando los elementos dramáticos y violentos. Pero aun así hago una valoración positiva de ella, porque es cierto que los caracteres de los guardianes –tú los han diseccionado perfectamente en sus diferencias, en las diferentes motivaciones que los llevan al abuso de poder- están muy bien presentados.

Del experimento real me llamó muchísimo la atención también –al margen de la conducta de los que ejercían el rol de guardianes- el modo en que los prisioneros llegaron a identificarse con su condición de tales hasta el punto de olvidar que todo se trataba de un simple experimento y tener reacciones psíquicas e incluso psicosomáticas acordes con la situación ficticia que estaban viviendo. Es decir, llegaron a dejarse influir con tal fuerza por las circunstancias que estaban viviendo que en un momento dado perdieron toda capacidad de discernimiento entre realidad y ficción y por tanto toda capacidad de reacción para cortar con la ficción. Me parece realmente sorprendente, y tan inquietante como la conducta adoptada por los guardianes.

Ya sabes que yo no creo en el poder de lo biológico, entre otras cosas porque pienso que nuestra experiencia del mundo, y todo lo que ella conforma y nos condiciona en nuestro carácter, comienza desde la cuna, si no antes incluso desde el vientre materno. Y en esa experiencia que nos conforma y moldea incluso desde antes de tener uso de razón pueden entrar factores muy sutiles e inconscientes que sean los que forjen nuestra personalidad y nuestra mayor o menor predisposición a la violencia.

El otro día, a propósito del tema de si la maldad es innata o aprendida que se planteaba en otro blog, me acordaba de los estudios antropológicos sobre el que se considera el pueblo más violento del mundo, los yanomamo. Los yanomamo lucen tremendas cicatrices por todo el cuerpo, fruto de constantes y rituales enfrentamientos entre ellos con toda suerte de armas. También sus mujeres, que presumen de ellas porque consideran que, cuanto más las golpean sus maridos, incluso sin motivo alguno, más las quieren éstos. Y no es raro que, en alguna de estas palizas o enfrentamientos, alguien, hombre o mujer, acabe mutilado o muerto, porque los hombres de esta tribu son terriblemente brutales. Lo que pienso a partir de estos estudios es que si cualquiera de nosotros hubiera nacido en esta tribu como hombre, no tendría más remedio que comportarse como una auténtica bestia, puesto que no se le habría dado opción alguna a no serlo. Es decir, habría aprendido eso que nosotros llamamos maldad pero que para los yanomamo no puede ser juzgado de tal dado que la violencia es un elemento natural en sus vidas.

Te dejo aquí una referencia por si quieres leer más sobre el tema, interesante desde muchos puntos de vista, también el de la cuestión de género: http://machismoyanomami.wordpress.com/2011/02/07/marvin-harris-el-macho-salvaje/

Y, por cierto, claro que he leído lo que le dices a Troyana. Y toda ufana que me he quedado. Muchas gracias, guapa! :)

Un beso!

Dona invisible ha dit...

Aiguasalada, que ve que et passis per aquí! He mirat el vídeo que m'has passat, sobre l'experiment dut a terme en una escola... i estic impressionada! Com en poc temps la professora aconsegueix crear una situació de discriminació en una classe en tan poc temps! He de reconèixer que al principi m'ha fet por veure aquella situació posada a la pràctica i com ells es posaven en el paper. M'ha recordat també a la pel·li alemanya "Die Welle", basada igualment en un fet real. Al vídeo que m'has passat, però, és interessant després descobrir què els va passar a aquests nens quan eren adults: increïble com l'educació ens pot marcar! Merci per passar-me'l!
Petonssss

Sonámbulo, lo difícil es discernir qué es lo que nos viene dado biológicamente y qué es lo que aprendemos desde que nacemos.
Un abrazo!

Troyana, sí sí, jo també penso que l'Antígona té molta raó en el que diu, gairebé tot és educació i context, però, per posar un exemple: la meva germana i jo, tot i haver nascut en el mateix entorn, amb la mateixa educació i els mateixos valors, som molt diferents, no tenim les mateixes inquietuds i reaccionem de manera diferent en diferents situacions. Crec que alguna cosa innata ens ha fet diferents, no sé... Jo sempre defenso, però, el paper de l'educació en la consolidació de ciutadans i ciutadanes del futur amb plenes facultats i esperit crític. I això, evidentment, no ve donat per la genètica :-)
Així que coneixes l'Antígona en persona??!!! Ostres, quina enveja que em feu amb aquestes tertúlies davant d'un cafè! Em pensava que éreu a ciutats diferents, per això... Ja m'agradaria poder-me afegir a les vostres converses que sens dubte són d'allò més productives.
petonssssssssss

Zamarat ha dit...

Precisamente el otro día mis compañeros estuvieron hablando de esta película en el café y me llamó mucho la atención. Con tu reseña, ya no tengo ninguna duda; por lo que veo da para reflexionar, y mucho. Abrazos!

Dona invisible ha dit...

Antígona, gracias por recordarme una parte de la película que había olvidado comentar: cómo viven los presos el experimento y se lo llegan a creer hasta el punto de tener ataques de ansiedad y querer salir de ahí por malestar psicosomático. Es realmente sorprendente, sí, que a pesar de saber que se trataba de un experimento reaccionaran así.

Sí, recuerdo muy clara tu postura respecto a lo biológico y lo cultural. Pero pienso, por ejemplo, en las personas que son zurdas porque está predispuesto así: su cerebro funciona de esa manera. Antes se las educaba para escribir con la mano derecha porque estaba mal visto :-S escribir con la izquierda (menuda tontería) y se cortaba el instinto para obviar esa diferencia. Esas personas muchas veces tenían problemas y acababan escribiendo con las dos manos... Había algo innato ahí.

Por otro lado, he leído el artículo que me has pasado sobre el pueblo "yanomamo", y aún estoy temblando de la impresión :-S! Desconocía totalmente la existencia de este pueblo y de sus prácticas. Evidentemente si alguien desde que nace está educado en la violencia, solo generará más violencia. Aunque he leído también que en esa sociedad se castigaba a los hombres más pacíficos, considerados como "femeninos"... ¿dónde aprendieron esos hombres la no violencia, cuando son educados desde pequeños en esa depredación despiadada?
Me ha gustado también leer la reflexión sobre la creencia (que yo misma tenía) de que los hombres por predisposición genética son más violentos que las mujeres. Cómo la tradición patriarcal nos ha inculcado esa idea no responde más que a un nuevo ejemplo que pretende hacernos creer la superioridad de los hombres, basándonos en su constitución física. Mi idea es que, como dije en su día, somos diferentes biológicamente (eso es evidente), pero eso no debería hacernos desiguales. Como explica el artículo, también podría tomarse en consideración el hecho que las mujeres podamos dar vida como un elemento de supremacía. He ahí el peligro de los argumentos biológicos, sí. De todas formas, sigo pensando que somos diferentes, aunque eso no nos hace ni mejores ni peores.

Un placer debatir contigo, Antígona.

Besossssssssss

Dona invisible ha dit...

Zamarat, ¿ah sí, hablaste de la peli con tus compañeros? Qué casualidad! Ya me contarás tus impresiones cuando la veas :-)
Abrazos mil!

Antígona ha dit...

Jajajaja, Dona, no me había dado cuenta del comentario de Troyana antes del mío. Pues sí, más de tres horas la última vez, es cierto, ¡y de lo más entretenidas e intensas! Si es que cuando nos dan cuerda a las dos, ¡qué peligro debemos de tener!

Yo soy de la misma ciudad que Troyana, pero me mudé a la capital hace ahora un par de años. No obstante, regreso a casa cuando puedo, sobre todo en vacaciones, que mis amigos y mi familia siguen allí. ¡Y espero que este verano podamos tener otra sesión de tres horas aunque esta vez delante de una buena cena, que también hay que alimentar el cuerpo además del espíritu! ;) A mí también que me encantaría que pudieras unirte a estas conversaciones, Dona, que a tres voces aún les sacaríamos más partido.

Negar que exista un componente biológico o genético es descabellado, claro, puesto que los niños nacen rubios o morenos, con la nariz más grande o más pequeña… La cuestión es hasta qué punto determinan nuestro carácter o nuestra evolución como personas o si en lo que a esto se refiere el peso fundamental lo lleva lo cultural y educacional. Me parece significativo el ejemplo que le pones a Troyana de los hermanos. Pero ten en cuenta que los padres nunca tratan a los hermanos por igual ni estos tienen vivencias idénticas, empezando por el hecho de que el modo en que se trata al primer hijo nunca es igual que el relativo al segundo, ni tampoco las expectativas depositadas sobre él. Por ejemplo, la psicología sistémica parte del hecho de que en cada familia cada miembro ocupa un lugar y cumple una función distinta, y en el caso de los hermanos no es diferente, y sus diferentes conductas responden en buena medida a ese lugar y rol que inconscientemente los padres les asignan según el momento de su nacimiento, según lo que esperan de ellos por ser chicos o chicas, por ser los mayores o los pequeños… Por otra parte, que un bebé, por ejemplo, sea más tranquilo o más nervioso que otro, ¿no podría responder en parte al estado anímico de la madre durante la gestación? Y todas las madres dicen y saben perfectamente que ningún embarazo es igual que otro ni tampoco su modo de vivirlo.

En cuanto a lo de los zurdos, tienes razón, que un niño muestre tendencia a utilizar la mano izquierda en lugar de la derecha podría ser un rasgo del mismo tipo que el ser rubio o moreno. Y aunque no estoy de acuerdo en que se fuerce a un niño a utilizar la mano derecha, el que sea posible hacerlo demuestra para mí hasta qué punto somos fruto de los aprendizajes que realizamos más allá de nuestras predisposiciones o tendencias innatas.

Más besos!

TRoyaNa ha dit...

Dona,
y Antígona (si me lee)
por mí encantada de que te sumes a una quedada a tres,no habría quien nos parara,seguramente necesitaríamos un moderador....ja,ja,ja,ja,ja,
Por cierto,Anti(si me permites,D.I.) lo de la cena es una excelente idea,yo te iba a proponer ir a la Filmoteca d´Estiu de nuevo,que me parece tienen opción de cena.Ya vemos programación,pero ve haciéndome hueco en tu agenda.(de más de 3 horas,que me conozco y te conozco...ja,ja,ja)
D.I., anímate que no te estás tan lejos,si vuelves a España,quiero decir,una escapadita al sur,al levante,no es tan descabellado,no crees??
Por otro lado,en relación al debate bio-psicológico-social, leyendo el ejemplo de los dos hermanos,Antígona se me ha adelantado,porque te iba a decir,que los padres nunca tratan de igual manera a los hijos,y por tanto,ahí ya hay una diferencia abismal a la hora de conformarse las diferencias de personalidad en los hermanos.
Un abraÇ

Dona invisible ha dit...

Antígona, ¿así que eres de la misma ciudad que Troyana, che :-)? Seguro que se aprende mucho escuchándoos, igual me lo pienso y hasta me escapo hacia el Llevant jeje, aunque me temo que con todo lo que hace que no voy a Barna, no voy a disponer del tiempo suficiente. De todas formas -esto también va por Troyana- gracias por la predisposición :-)!

Contesto también a Troyana sobre el tema de los hermanos (las dos habeis coincidido): sí, claro, es verdad, obviaba que los padres tratan de distinta forma a los hijos (de forma inconsciente, supongo): el papel que se da a los hermanos mayores no es el mismo que el que se da a los pequeños, o el trato es diferente si son de distinto sexo... De todas formas, si bien es cierto que todo en este mundo se puede enseñar y modular en un ser humano, existen estudios que demuestran, por ej., cómo las mujeres y los hombres somos diferentes respecto a la distribución de las capacidades en nuestro cerebro: la comunicación entre los distintos hemisferios respecto al lenguaje y las emociones (esto me lo dijo un médico :-)) explica que las mujeres fuéramos capaces de expresar mejor los sentimientos que los hombres... Claro que también hay un componente cultural ahí que seguramente pesa más, pero igualmente pienso que somos diferentes y que algunas de esas diferentes se explican porque ya venimos al mundo así :-)
Claro, lo de enseñar a un zurdo a escribir con la diestra es un ejemplo clarísimo que todo se puede enseñar, de todas formas, esa persona tiene el instinto de escribir con la izquierda, eso no se puede negar :-)
Bueno, qué rollo he soltado. Básicamente no estoy tan alejada de lo que las dos decís, siempre he dicho que somos lo que nuestros padres y el entorno hizo de nosotros... Pero pongo en duda que TODO lo que somos sea aprendido.

Troyana, doncs m'encantaria (com he dit) poder afegir-me a alguna trobada estiuenca (llàstima que faci tant de temps que no vaig a Barna: hi aniré al setembre i tindré tanta gent per veure!). De totes maneres, preneu una copeta a la meva salut. Tinc curiositat per saber si us vau conèixer a través del bloc o si ja us coneixíeu d'abans.
Sobre això dels germans, us he contestat conjuntament.
Petonssssssss

TRoyaNa ha dit...

Dona,
l´Antígona i jo ens varem conèixer a través del bloc i no em recorde quant de temps fa però ja fa alguns anys....
Per altra banda,tu no tenies una amiga a Gandia?doncs si vas a veure-la,quedem a la Safor;)

Per últim,pense que TOT el que som no es aprés,però si tinguera que posar un percentatge,diria que el 80% es aprés i deixaria un 20% a lo genètic o biològic.

Bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, perquè després malparlin d'Internet, quines coincidències més bones que es donen per aquí!
La meva amiga que és de prop de Gandia viu a Barcelona :-) De tant en tant va a visitar la família, però diria que en el moment en què jo sigui a Barna, ella no serà a la Safor :-) Vam estudiar juntes, i molts Nadals els vaig passar a casa seva al País Valencià. En tinc molt bons records.
Crec que coincideixo amb el teu percentatge genètica-biologia.
Petonssssssssssss