La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

2 de jul. 2011

Anaïs nin (I)

The diary of Anaïs Nin. Volum Five 1947-1955. Edited and with a Preface by Gunther Stuhlmann. A Harvest / HBJ Book, New York and London (1975)

 
The earth demands servitude from us, maenial tasks, earthy tasks, every day, every hour, and only at this moment at which we discard the servitude and enter the world of the spirit through music or painting or writing are we free.
Anaïs Nin, Pàg. 154 del diari 

Aquest diari està distribuït per capítols encapçalats per una data que inclou només l’estació i els anys corresponents en què foren escrits. Comença amb “Hivern, 1947-1948” i acaba amb “Tardor, 1955”. Ha estat tota una delícia llegir-ne cadascuna de les pàgines. En elles trobem els pensaments de l’Anaïs Nin, un interior lliure i crític amb el seu entorn, les cartes que li escrivien, les crítiques al seu llibre “A spy in the house of love”, els seus somnis i alguns personatges recurrents en la seva vida en aquells anys. Hi destaco la figura de Henry Miller, per la importància que va tenir en la seva vida i obra.

A través de la lectura d’aquest valuós diari, descobrim una Anaïs Nin, que analitza l’ésser humà, ens el presenta, ens identifica, per mitjà de l’anàlisi que fa d’ella mateixa i des seus somnis. És una constant del diari el conflicte entre l’aspiració de llibertat intrínseca i interna en l’individu i el fet de pertànyer a una comunitat de la qual no es pot deslligar. “Nosaltres, com les àligues, hem nascut per ser lliures”, diu l’Anaïs.
Per a Nin l’individu és molt més important que la col·lectivitat, en aquest sentit, també es fa ressò de la crisi del comunisme a l’època (en aquells moments era en tot el seu auge). Des del seu punt de vista, si les teories de Freud haguessin seguit el seu curs de domini de la història i no pas les teories més col·lectivistes, com el marxisme, no hi hauria hagut frustració i la història hauria estat molt més fructífera: “Has de començar amb el jo, allò personal i l'ésser humà, i després procedir a la comunitat. La Psicoanàlisi tenia raó. I en aquest sentit és altruista.” (traduït per mi mateixa de l'anglès) Pàg. 217
No falten al diari constants referències a les seves obres, a l’art i al fet d’escriure. Ens parla també de l’art modern, és a dir el contemporani, el que es produïa en el moment en què escrivia el diari. Ens diu que els artistes moderns seleccionen també aspectes irrellevants o negatius o poc importants per a les seves obres, en contrast amb els pintors o artistes tradicionals.
El món de l’art és el món dels somnis, el que món en què ens agradaria viure, el món de la llibertat. En un fragment molt significatiu, contestant a un escriptor que li pregunta “Per què escriu?”, ens explica que és una resposta per a ella molt fàcil, creu que escriure és crear un món en el qual ella pot viure i que això és una necessitat. És una materialització del seu món interior. D’aquesta manera intenta atrapar-ne, atreure’n d’altres, cap a aquesta particular visió, perquè, diu, cito textualment (traduint de l’anglès): “Quan crees un món tolerable per a tu mateix, crees un món tolerable per a molts altres també.” (pàg. 149)
No falten tampoc les referències al fet de ser una dona independent i alliberada a l’època. Durant el temps en què va escriure aquest volum dels seus diaris es produeix la mort de la seva mare i l’autora ens evoca alguns dels valors que la seva mare va intentar transmetre-li pel fet de ser dona. Com l’Anaïs Nin va fugir d’aquest model i a la vegada va conservar el record i l’admiració per la seva mare m’han commogut. En aquest sentit, em quedo amb una frase que em sembla del tot encertada: (traduït de l’anglès): "De fet, diria que la compassió pels pares és un indicatiu veritable de maduresa.” (Pàg. 188).
Sobre l’educació que els homes i les dones de l’època reben en funció dels seus rols en la societat, m’ha agradat trobar aquest fragment: “Parlo amb el Dr. Bogner. Discuteixo sobre les tres coses en què he fracassat: fer diners, conduir un cotxe, fer servir una càmera. Totes tres eren símbols de prerrogatives per als homes: capacitat de lideratge i excel·lència (...)” Pàg. 226
Finalment, vull destacar la passió que aquesta escriptora demostra quan afirma que li va costar una vida aprendre a trobar la felicitat en les coses tranquil·les, no només en els extrems d’èxtasi o de passió.
M’hi he sentit tan identificada! Ens passem la vida cercant els grans moments i no ens adonem de la suma de moments pacífics i plaents que fan la felicitat.

Continuo llegint l’Anaïs Nin (A spy in the house of love) i dos diaris més són de camí :-) 

PS = Va per tu, Laura Uve, del bloc U-topia, per haver-la recomanada i explicada des del coneixement i l'admiració que sents per ella. 

13 comentaris:

troyana ha dit...

D.I.
molt interessant la vida de esta dona,que sens dubte,anava per davant del pensament de l´època,un exemple de llibertat individual sense sotmetre´s al models imperants.

Em crida l´atenció que salvant les distàncies,hui dia moltes qüestions continuen presents:
els hòmens,les dones, vivint en la contradicció de estar integrats i acceptats per la comunitat i exercir la nostra llibertar i desenvolupar la nostra individualitat i aquestes necessitats de vegades entre en conflicte i pense que al final es més important com Anaïs,desenvolupar la nostra llibertat des de la nostra individualitat encara que la situació ideal podria ser trobar l´equilibri entre les dues.

Per altra banda,estic d´acord en això de que la felicitat no han de ser moments trepidants ni d´èxtasi o passió, de vegades,la calma és el que més conta,de fet l´únic que conta.
Després,tot lo demés.

I per últim,m´agradat molt la frase :
"Quan crees un món tolerable per a tu mateix, crees un món tolerable per a molts altres també" pense a més a més que això passa no només a la ficció si no també a la vida real.

Un abraç

Nuria ha dit...

Yo también tengo anotada la novela, gracias a la recomendación de Laura Uve y creo que este verano será un buen momento para la lectura de estos diarios.
Sí, qué razón en eso de que nos pasamos la vida buscando grandes momentos, grandes acontecimientos que nos hagan verdaderamente y mientras nos olvidamos de ser felices con lo que nos pasa en nuestro día a día.
Un beso y disfruta del fin de semana

Laura Uve ha dit...

Hmmm....... un gran gran abraç!!! Com m'agrada que t'hagi agradat la seva lectura... La veritat és que quan estàs llegint t'oblides de tot, tan sols existeixen les reflexions d'una dona extraordinària que va voler viure la vida amb autenticitat.

Jajaja.... jo tampoc he fet diners ni he conduït, encara que tinc el carnet (no recordaba aquesta afirmació). La càmera de fotos, sí... res més...

La veritat es que els Diaris són el testimoni vital d'una dona lliure i que viu la vida intensament...

Molts ptnssssss!!!!!!

Ignasi ha dit...

Desembre 1940.

"Un altre trucada telefònica:
- El vell està complagut. Concentris en el sexe. Deixi de banda la poesia.
...
Els més poètics tractaven de bestialitat i els més purs, de perversions. Obsessionats pels meravellosos relats que no podíem contar imaginàvem al vell i l'odiàvem perquè no ens permetia una fusió de sexualitat i sentiment, de sensualitat i emoció.
...
El sexe ha de barrejar-se amb llàgrimes, somriures, paraules, promeses, escenes, gelosia, totes les varietats de la por, viatges, cares noves, relats, somnis, fantasies, música, dansa, opi i vi.

L'any 80 el Henry i l'Anaïs de l'any 40 em semblaven ben actuals.
Avui, al llegir el teu comentari, més.

Petons!

Ricardo Miñana ha dit...

Interesante historia, gracias por compartir.
Que tengas un bonito fin de semana.
un abrazo.

Dona invisible ha dit...

Troyana, sens dubte un pensament molt avançat a la seva època. El conflicte individu-societat és, evidentment, avui encara present i suposo que és unviersal. Jo sempre he pensat que hem de tenir en compte els altres, buscar les coses en comú, les que ens uneixen i ens fan sentir part d'una comunitat, per així millorar entre tots i d'aquesta manera sentir-nos més lliures. Ja veus, molt diferent al que pensava l'Anaïs Nin, però -creu-me- l'entenc perfectament i hi he sentit empatia moltes vegades, en llegir-la.

Sobre els moments d'èxtasi i de passió, entenc el que diu, ho veig, però encara no he arribat a la maduresa de sentir-ho. És com si estigués esperant que aquests moments arribessin, i si no arriben, entrés en una constant frustració. El seu exemple em motiva a canviar.

A mi també m'ha agradat molt la darrera frase que cites. Trobar aquestes coincidències mentre llegeixes... aix, és una pujada d'adrenalina i una teràpia :-)

Petonsssssssssssss

Dona invisible ha dit...

Nuria, vale la pena leerlos. A mí se me pasaba el tiempo volando y me sumergía por completa en la lectura de los pensamientos de esta gran mujer. Sobre los grandes momentos... uf, solo pienso que: "!Cuánto me queda por aprender!"
Besossssss

Dona invisible ha dit...

Laura, he gaudit molt llegint aquest volum dels diaris, de debò. Ja estic desitjant que m'arribin els altres dos volums.
Uns pensaments molt profunds explicats de manera clara i senzilla. Una dona que va viure segons el que pensava, lliure de convencions i dels valors imperants a l'època. Hi ha un moment en què també parla de les joves generacions i em sembla significatiu que expressa les seves reserves sobre si, en parlar-hi, són tan joves s'evidencia biològicament.
Hehe, jo sí que tinc carnet de conduir (per obligació, perquè no m'agrada gens), però de fer diners, buah, no ho aconseguiré mai :-)! I la càmera no se'm dóna bé, encara que m'agrada estar atenta i curiosa al meu voltant.
Petonssssssssssssssss

Dona invisible ha dit...

Ignasi, gràcies pel fragment sobre en Henry i l'Anaïs. Hi ha publicades unes cartes entre tots dos i m'agradaria llegir-les.
D'altra banda, vaig fullejar a la biblioteca una biografia escrita per ara no recordo qui en què, a la introducció l'autora deia que molts testimonis amb qui s'havia entrevistat li deien que l'Anaïs Nin mentia als diaris. I, sincerament, no m'importa que mentís sobre fets a la seva vida, el que m'ha interessat són els seus pensamnts i els aprenentatges vitals que se'n deriven.
Uns pensaments interssantíssims i ben actuals, sí.
Una abraçada!!!!


___________________________________--


Ricardo, gracias por pasarte por aquí. Que tengas un buen fin de domingo e inicio de semana :-)!

Zamarat ha dit...

Qué entrada más completa!! No sé si me animaré con estos "Diarios" alguna vez, pero gracias a tus palabras al menos me hago una idea.
Me ha gustado la reflexión sobre la felicidad: es tan complicado a veces verla en las cosas cotidianas!!
Abrazos!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, opino como Laura. Ella suele decir que hay que encontrar el momento adecuado para cada lectura. Cuando a una le apetece, pues eso: según el estado de ánimo y el momento.
Sobre la felicidad, coincido totalmente contigo. Cuesta encontrarla en los momentos de paz!
Más abrazos!!

Antígona ha dit...

Nunca tuve más imagen de Anaïs Nin que la de escritora de literatura erótica, así que cuando dejaste aquel comentario en mi blog en el que mencionabas las reflexiones sobre la literatura y la escritura que habías leído en sus diarios y que a mí me parecieron tan interesantes me quedé gratamente sorprendida. Y más sorprendida me he quedado ahora, pues aunque sabía de la fama de sus diarios, siempre creí que ésta se debía en buena medida a los asuntos escabrosos que se trataban en ellos. Ahora veo que tenía una idea totalmente equivocada.

Me ha gustado especialmente eso que dice de que escribir es crear, de alguna manera, un mundo propio; el hecho de que necesite dar forma material a ese mundo interior en el que poder vivir, porque ese mundo creado a través de su escritura le resulta más tolerable que el mundo sin el filtro de sus palabras. Y aquí estoy de acuerdo con Troyana: la idea de hacer un mundo más tolerable que poder compartir con otros incluye pero a la vez desborda la literatura, en la medida en que también nuestros actos pueden contribuir a hacer este mundo más tolerable, para uno mismo y para los demás.

Y luego, me ha conmovido también eso que señala de la compasión por los padres como indicativo de madurez. Porque mira que es difícil no mantener una relación conflictiva con los padres, más cuando somos conscientes de que nos han educado en una serie de valores que nosotros, con el paso del tiempo, hemos acabado repudiando por creer erróneos. Supongo que nos hace daño pensar que, por su causa, el conflicto se ha trasladado al interior de nosotros mismos, desgarrados entre la educación recibida –que conforma más allá de lo que desearíamos reconocer- y la voluntad de luchar contra ella y desprendernos de su impronta. Pero, a la postre, no podemos más que pensar que nuestros padres sólo se han guiado por el deseo de hacer lo que han creído mejor para nosotros. Y que es necesario aprender a perdonar sus errores.

Tomo buena nota de la recomendación que se contiene en tu estupenda reseña de los diarios de Anaïs Nin.

Un beso!

Dona invisible ha dit...

Antígona, reconozco que yo también me sorprendí al leer algunos fragmentos de otras novelas o de sus diarios: nada que ver con la imagen provocadora que se vende de ella, en buena parte debida a sus escarceos amorosos y al hecho de ser la primera mujer que escribió abiertamente sobre sexo.
En este diario no hay ni una escena de sexo, todo son reflexiones de una mujer inteligentísima y con preocupaciones de lo más profundas.
Para mí la escritura y la vida están íntimamente relacionadas: por eso, si creas a través de la literatura un mundo tolerable, contribuyes a cambiar el mundo "real" también (o eso me gusta pensar :-)).
Sobre lo de los padres, me parece una conclusión muy pensada y muy madura de Anaïs Nin, que todos deberíamos aplicarnos. En este caso, yo creo que hay que ponerse en el lugar de nuestros padres, pensar que ellos también recibieron una educación que contrasta con nuestros valores, que ellos también tuvieron que hacer su propia revolución generacional, pero que, como muy bien dices, también conllevan esos valores transmitidos de forma consciente e inconsciente. Intentar entenderlos, saber que hacen e hicieron lo mejor que pudieron y tener la empatía suficiente para saber que ellos también cometen errores, igual que nosotros :-)

Seguro que te encantará Anaïs Nin si la lees, estoy segura.

Más besos, Antígona!!!