Anaïs nin (I)

The diary of Anaïs Nin. Volum Five 1947-1955. Edited and with a Preface by Gunther Stuhlmann. A Harvest / HBJ Book, New York and London (1975)

 

“The earth demands servitude from us, maenial tasks, earthy tasks, every day, every hour, and only at this moment at which we discard the servitude and enter the world of the spirit through music or painting or writing are we free.”

Anaïs Nin, Pàg. 154 del diari 

Aquest diari està distribuït per capítols encapçalats per una data que inclou només l’estació i els anys corresponents en què foren escrits. Comença amb “Hivern, 1947-1948” i acaba amb “Tardor, 1955”. Ha estat tota una delícia llegir-ne cadascuna de les pàgines. En elles trobem els pensaments de l’Anaïs Nin, un interior lliure i crític amb el seu entorn, les cartes que li escrivien, les crítiques al seu llibre “A spy in the house of love”, els seus somnis i alguns personatges recurrents en la seva vida en aquells anys. Hi destaco la figura de Henry Miller, per la importància que va tenir en la seva vida i obra.

A través de la lectura d’aquest valuós diari, descobrim una Anaïs Nin, que analitza l’ésser humà, ens el presenta, ens identifica, per mitjà de l’anàlisi que fa d’ella mateixa i des seus somnis. És una constant del diari el conflicte entre l’aspiració de llibertat intrínseca i interna en l’individu i el fet de pertànyer a una comunitat de la qual no es pot deslligar. “Nosaltres, com les àligues, hem nascut per ser lliures”, diu l’Anaïs.

Per a Nin l’individu és molt més important que la col·lectivitat, en aquest sentit, també es fa ressò de la crisi del comunisme a l’època (en aquells moments era en tot el seu auge). Des del seu punt de vista, si les teories de Freud haguessin seguit el seu curs de domini de la història i no pas les teories més col·lectivistes, com el marxisme, no hi hauria hagut frustració i la història hauria estat molt més fructífera: “Has de començar amb el jo, allò personal i l'ésser humà, i després procedir a la comunitat. La Psicoanàlisi tenia raó. I en aquest sentit és altruista.” (traduït per mi mateixa de l'anglès) Pàg. 217
No falten al diari constants referències a les seves obres, a l’art i al fet d’escriure. Ens parla també de l’art modern, és a dir el contemporani, el que es produïa en el moment en què escrivia el diari. Ens diu que els artistes moderns seleccionen també aspectes irrellevants o negatius o poc importants per a les seves obres, en contrast amb els pintors o artistes tradicionals.

El món de l’art és el món dels somnis, el que món en què ens agradaria viure, el món de la llibertat. En un fragment molt significatiu, contestant a un escriptor que li pregunta “Per què escriu?”, ens explica que és una resposta per a ella molt fàcil, creu que escriure és crear un món en el qual ella pot viure i que això és una necessitat. És una materialització del seu món interior. D’aquesta manera intenta atrapar-ne, atreure’n d’altres, cap a aquesta particular visió, perquè, diu, cito textualment (traduint de l’anglès): “Quan crees un món tolerable per a tu mateix, crees un món tolerable per a molts altres també.” (pàg. 149)

No falten tampoc les referències al fet de ser una dona independent i alliberada a l’època. Durant el temps en què va escriure aquest volum dels seus diaris es produeix la mort de la seva mare i l’autora ens evoca alguns dels valors que la seva mare va intentar transmetre-li pel fet de ser dona. Com l’Anaïs Nin va fugir d’aquest model i a la vegada va conservar el record i l’admiració per la seva mare m’han commogut. En aquest sentit, em quedo amb una frase que em sembla del tot encertada: (traduït de l’anglès): "De fet, diria que la compassió pels pares és un indicatiu veritable de maduresa.” (Pàg. 188).

Sobre l’educació que els homes i les dones de l’època reben en funció dels seus rols en la societat, m’ha agradat trobar aquest fragment: “Parlo amb el Dr. Bogner. Discuteixo sobre les tres coses en què he fracassat: fer diners, conduir un cotxe, fer servir una càmera. Totes tres eren símbols de prerrogatives per als homes: capacitat de lideratge i excel·lència (...)” Pàg. 226

Finalment, vull destacar la passió que aquesta escriptora demostra quan afirma que li va costar una vida aprendre a trobar la felicitat en les coses tranquil·les, no només en els extrems d’èxtasi o de passió.

M’hi he sentit tan identificada! Ens passem la vida cercant els grans moments i no ens adonem de la suma de moments pacífics i plaents que fan la felicitat.

Continuo llegint l’Anaïs Nin (A spy in the house of love) i dos diaris més són de camí :-) 

PS = Va per tu, Laura Uve, del bloc U-topia, per haver-la recomanada i explicada des del coneixement i l'admiració que sents per ella.