The doors i Susanne Bier: cap de setmana cinèfil

Moment of Freedom
as the prisoner
blinks in the sun
like a mole
from his hole

Jim Morrison

 

Com que el temps no ha acompanyat gens com per fer una escapadeta o un bany, he aprofitat per anar al cinema; feia temps que no practicava aquest sa ofici.

Divendres, al Top Kino, un fabulós cinema-bar alternatiu a Viena, projectaven “When you’re strange”, un documental sobre la vida dels The doors, amb especial atenció –com no podia ser d’una altra manera- a la figura de Jim Morrisson.

Servidora va gaudir com una “nana” amb la pel·lícula, descobrint nous horitzons del grup i del que representaven en una època totalment convulsa i transformadora, els 60! Vaig descobrir en Jim Morrison poeta, un inadaptat súper intel·ligent, altament dotat i a la vegada perillós. Al documental es diu: “mai abans no havien coincidit aquestes dues “qualitats” en una persona”. El documental combina la representació de la vida d’en Jim com en una al·legoria en un viatge en cotxe (representat per un actor) i imatges reals de l’època que es narraven més o menys de manera cronològica.

M’agraden els The doors, però tampoc no n’era una fan incondicional ni en sabia la meitat, de les peripècies vitals d’una curta, però intensa vida, la d’en Morrison, amanida (a més d’amb la poesia de Rimbaud o amb les seves pròpies creacions) amb alcohol i LSD. Una època de transformació, la seva, en una societat que no va saber encaixar tan aviat els canvis en la moral que s’estaven produint. Per això, Jim Morrison va patir les conseqüències de la provocació que suposaven els seus concerts i les seves aparicions en públic. Escàndols exhibicionistes, desafiament a l’autoritat i, simplement, ser “diferent”, “estrany”, incomprès. Em va cridar l’atenció com en Morrison responia al fervor dels seguidors i seguidores que volien tocar-lo o parlar amb ell, sense immutar-se, gairebé pagat d’aquesta admiració boja que els groupies i les groupies del moment sentien per ell. Però aquesta vida intensa va acabar a l’edat fatídica dels 27, d’igual manera que la de la seva coetània Janis Joplin, per posar només un exemple.

Documental molt recomanable per als seguidors de Morrison però també per als qui, com jo, en volen saber més. 

Dissabte vaig anar a veure “In einer besseren Welt” (a Espanya “En un mundo mejor”), de la directora danesa Susanne Bier. No m’estendré gaire en els detalls, la Troyana la va analitzar molt bé al seu bloc, en aquesta entrada (cliqueu-hi per entrar-hi). Només diré que vaig estar immersa en aquesta història centrada en el tractament de la violència i com deixa empremta en dos nois que per motius diferents, viuen situacions al marge del que els hauria tocat viure si fossin “nois normals”. El temps que va durar la pel·lícula ficada dins la pantalla, gaudint i patint per igual, amb uns paisatges danesos increïbles i el contrast també amb la pobresa i la desesperació del trencament d’uns valors a Kènia. Només una petita crítica: em va semblar una mica maniquea la forma com la directora tracta la institució de l’escola i la seva incapacitat per resoldre cap qüestió que es produís al seu si. No és que no tingués part de raó, però sí que em va semblar una anàlisi insuficient. Els qui han vist la pel·li ja saben de què parlo. 

I, finalment, com que estava impressionada per la pel·li de la directora danesa, vaig buscar a Internet la seva anterior pel·lícula “Después de la boda” (2006), també analitzada magistralment per la Troyana aquí: He de dir que vaig gaudir més amb “En un mundo mejor”, era inevitable comparar-les i vaig trobar alguns llocs comuns: l’obsessió per contrastar dos móns: el ric a Dinamarca i el pobre (en aquest cas a l’Índia i en l’altre cas a l’Àfrica), el debat entre tenir una família o dedicar-se a viure una vida en llibertat al servei dels altres, la família i els diferents rols, la influència en la vida dels joves per part del adults... Aquesta és una mica més melodramàtica i, per això, menys realista (penso) que l’altra. El vell dilema d’algú que descobreix algun secret ocult que ve del passat i la mort que corre al nostre voltant, quan menys ens ho esperem... Tot i així, també la recomano igual que l’altra.

Ja veieu, cap de setmana per fugir d’una realitat horrible (no escapen a ningú els dos fets que han tingut lloc en aquests dos dies), a través del cinema...