La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

25 de jul. 2011

The doors i Susanne Bier: cap de setmana cinèfil

Moment of Freedom
as the prisoner
blinks in the sun
like a mole
from his hole

Jim Morrison


 
Com que el temps no ha acompanyat gens com per fer una escapadeta o un bany, he aprofitat per anar al cinema; feia temps que no practicava aquest sa ofici.
Divendres, al Top Kino, un fabulós cinema-bar alternatiu a Viena, projectaven “When you’re strange”, un documental sobre la vida dels The doors, amb especial atenció –com no podia ser d’una altra manera- a la figura de Jim Morrisson.
Servidora va gaudir com una “nana” amb la pel·lícula, descobrint nous horitzons del grup i del que representaven en una època totalment convulsa i transformadora, els 60! Vaig descobrir en Jim Morrison poeta, un inadaptat súper intel·ligent, altament dotat i a la vegada perillós. Al documental es diu: “mai abans no havien coincidit aquestes dues “qualitats” en una persona”. El documental combina la representació de la vida d’en Jim com en una al·legoria en un viatge en cotxe (representat per un actor) i imatges reals de l’època que es narraven més o menys de manera cronològica.
M’agraden els The doors, però tampoc no n’era una fan incondicional ni en sabia la meitat, de les peripècies vitals d’una curta, però intensa vida, la d’en Morrison, amanida (a més d’amb la poesia de Rimbaud o amb les seves pròpies creacions) amb alcohol i LSD. Una època de transformació, la seva, en una societat que no va saber encaixar tan aviat els canvis en la moral que s’estaven produint. Per això, Jim Morrison va patir les conseqüències de la provocació que suposaven els seus concerts i les seves aparicions en públic. Escàndols exhibicionistes, desafiament a l’autoritat i, simplement, ser “diferent”, “estrany”, incomprès. Em va cridar l’atenció com en Morrison responia al fervor dels seguidors i seguidores que volien tocar-lo o parlar amb ell, sense immutar-se, gairebé pagat d’aquesta admiració boja que els groupies i les groupies del moment sentien per ell. Però aquesta vida intensa va acabar a l’edat fatídica dels 27, d’igual manera que la de la seva coetània Janis Joplin, per posar només un exemple.
Documental molt recomanable per als seguidors de Morrison però també per als qui, com jo, en volen saber més. 

Dissabte vaig anar a veure “In einer besseren Welt” (a Espanya “En un mundo mejor”), de la directora danesa Susanne Bier. No m’estendré gaire en els detalls, la Troyana la va analitzar molt bé al seu bloc, en aquesta entrada (cliqueu-hi per entrar-hi). Només diré que vaig estar immersa en aquesta història centrada en el tractament de la violència i com deixa empremta en dos nois que per motius diferents, viuen situacions al marge del que els hauria tocat viure si fossin “nois normals”. El temps que va durar la pel·lícula ficada dins la pantalla, gaudint i patint per igual, amb uns paisatges danesos increïbles i el contrast també amb la pobresa i la desesperació del trencament d’uns valors a Kènia. Només una petita crítica: em va semblar una mica maniquea la forma com la directora tracta la institució de l’escola i la seva incapacitat per resoldre cap qüestió que es produís al seu si. No és que no tingués part de raó, però sí que em va semblar una anàlisi insuficient. Els qui han vist la pel·li ja saben de què parlo. 


I, finalment, com que estava impressionada per la pel·li de la directora danesa, vaig buscar a Internet la seva anterior pel·lícula “Después de la boda” (2006), també analitzada magistralment per la Troyana aquí: He de dir que vaig gaudir més amb “En un mundo mejor”, era inevitable comparar-les i vaig trobar alguns llocs comuns: l’obsessió per contrastar dos móns: el ric a Dinamarca i el pobre (en aquest cas a l’Índia i en l’altre cas a l’Àfrica), el debat entre tenir una família o dedicar-se a viure una vida en llibertat al servei dels altres, la família i els diferents rols, la influència en la vida dels joves per part del adults... Aquesta és una mica més melodramàtica i, per això, menys realista (penso) que l’altra. El vell dilema d’algú que descobreix algun secret ocult que ve del passat i la mort que corre al nostre voltant, quan menys ens ho esperem... Tot i així, també la recomano igual que l’altra.
Ja veieu, cap de setmana per fugir d’una realitat horrible (no escapen a ningú els dos fets que han tingut lloc en aquests dos dies), a través del cinema...

9 comentaris:

Laura Uve ha dit...

Doncs, és una bona manera de passar el cap de setmana. No he vist cap de les tres pel.lícules, encara que he llegit el comentaria de troyana. M'agraden molt The Doors, encara que no he quedat mai fascinada pel Morrisson, no sé dir perquè. En canvi admirava molt i molt a Janis Joplin i per sobre de tots a Jimi Hendrix.

Els temes de les pelis que comentes són interessants, a veure si puc aconseguir veure alguna. Aquest cap de setmana he vist "Cena de amigos", que em sembla que va comentar troyana..., està bé.

Bona setmana, molts ptnsssss

troyana ha dit...

Dona,primer que res,moltes gràcies per les referències.
A mi també em va a agradar més "En un mundo mejor" que "Después de la boda" entre altres coses perquè la temàtica de la violència als xiquets m´interessa molt.
La crítica que li fas de maniquea ja l´havia llegit en altres blogs,es possible,però a mi m´interessen especialment les contradiccions que sorgeixen quan s´enfrontem a la violència encara que siga verbal i el model que donen com adults als xiquets.
M´agradaria tindre més respostes,però una cosa tinc clara:la violència genera violència,i moltes vegades amaga por,ira,rabia,frustració.....posar límits als demés es precís,necessari,n´hi ha que aprendre a fer-ho sense agredir,però de vegades ens costa.Ja veus que el tema dona per a molt....
Per altra banda,saltant a "Después de la boda",el tema de l´atzar es torna fonamental,però encara que parega irreal,jo crec que la vida sí que pot donar estes sorpreses.
Bé,pareix que l´has tret molt profit al mal temps:)
Bsts

Dona invisible ha dit...

Laura, a mi tampoc no em fascinava en Morrison, però després de veure el documental he de dir que he canviat una mica la perspectiva que en tenia. La Janis Joplin i en Jimi Hendrix són fascinants, sí, sobretot per a mi la Janis... Quina pena que morissin tan joves!
M'apunto la referència de la pel·li "Cena de amigos".
Bona setmana per a tu també. Petons!

Troyana, el tema de la violència trobo que està molt ben tractat a la pel·lícula i és el principal. L'educació que reben a l'escola hi està tractada de manera esbiaixada i escassa. Em va semblar insuficient i bastant encarada a la crítica, però potser la pel·lícula no es centra en aquest tema. Ja et dic que a mi també em va agradar molt. El model que exerceixen els adults de cara als nens sobre aquest tema és sens dubte el més interessant de la pel·li. El tema, efectivament, dóna per a molt, sí.

Ai, l'atzar a la vida! Sí que hi juga un paper, sí, però a "Después de la boda", tot em va semblar una mica massa forçat, se'm va fer poc creïble, no sé. Encara que també vaig gaudir de la peli, eh?
Ostres, noia, aviam si passa ja d'una vegada el mal temps, que em deprimiré!!!
Petonssssss

Nuria ha dit...

No he visto ninguna de las películas que comentas hoy; la verdad es que hace algún tiempo que no practico el sano deporte de ir al cine, últimamente me he pasado al cine en casa, aunque no tiene nada que ver con ir a ver una película al cine.
En cuanto al documental que viste, yo conozco poco del grupo y de la vida de Morrison pero siempre es interesante descubrir cómo fue la vida de personas que han hecho una importante aportación a la historia de la música.
Un beso

Dona invisible ha dit...

Nuria, yo también hacía tiempo que no iba al cine. Veo muchas pelis y series en casa, pero tenía ganas de ir al cine y cuando hace mal tiempo es la mejor opción. La verdad es que no es lo mismo ver una película en el ordenador que en una sala de cine...
Sobre lo de Morrison, se puede ser fan o no, te puede gustar más o menos, pero la verdad es que, como dice, es interesantísimo y forma ya parte de la historia de la música...
Besitosss

troyana ha dit...

Per cert,dona,l´altre dia vaig sopar amb Antígona i faltàveu tu i Laura Uve....
Dona,recorda "al mal tiempo,buena cara" i molt de cinema:)
bsts

Dona invisible ha dit...

Oh, quina enveja! Hauria estat una bona taula rodona, sí :-)
Uf, faré cas de la dita, perquè portem uns dies... i no sembla que canviï. Això sí: cinema non-stop!!!
Petonsssssss

Ignasi ha dit...

Ahir, camí de l'assaig, debatien Mireia i el seu nuvi, David, quina era la millor cançó de The Doors.
Ella argumentava a favor de “Riders in the storm”. Magnífica. Però ell defenia...
Recordo perfectament quan vaig escoltar-la per primera vegada... i on era.
Va ser a una sala de cine del Paral•lel, un 18 de novembre de 1979:

http://www.youtube.com/watch?v=HXZpPW_qJyM

Ja fa 40 anys que va morir en Jim... i perduren sons i fascinació.

Dona invisible ha dit...

Ignasi, sens dubte la millor cançó dels The doors per a mi és "The end", és apocalíptica (i no per la pel·lícula només), és intensa, és màgica, es deixa escoltar una i altra vegada sense parar, és hipnotitzadora... Pel documental vaig saber que la cançó la va fer quan va trencar amb la seva nòvia Pam. No en tenia ni idea ni mai abans l'habia relacionada amb un trencament sentimental, ja veus... Per a mi continua essent la banda sonora d'Apocallypse Now, i més: d'aquelles que passen el filtre de la Història.
I tant, perdura aquella febre, increïble!
Una abraçada!!!