La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

17 de jul. 2011

Calaix de sastre

Una mica amb ganes de dir-ho tot i sense esma per dir res. Aquest és el meu estat, o ho ha sigut aquests dies: molta feina, poca inspiració, moltes idees al cap, però sense cap mena d'ordre. Unes quantes preguntes que s'esvaeixen amb la calor que PER FI ha arribat a Viena, i que miro de subsanar amb uns quants banys al Danubi. Unes quantes preocupacions que sempre m'acompanyen, per què no seré capaç de deixar-les als marges? 
La principal d'aquestes preocupacions és el sentiment contradictori que genera el que s'espera de mi com a societat i el que realment voldria: ni tinc feina fixa, ni tinc parella (ara ja no), ni fills, ni un lloc de residència fix. Em sento tan lliure! La llibertat individual, però, és un pes molt gros en aquest món, que cal arrossegar com una llosa, un preu molt alt que cal pagar a canvi de no sentir l'opressió de les convencions i la imposició d'una manera de viure. Em pregunto fins a quin punt, però, podem viure lliures, quan has de pagar el lloguer, menjar, anar vestida i aquestes nimieses del dia a dia, per les quals no tens més remei que entrar a la roda giratòria de la màquina amb engranatges, en què tots, en major o menor grau, som. La llibertat que implica, però, de vegades la soledat, ja no és tan gratificant.
L'altra preocupació, que sempre sura en l'ambient i en l'atmosfera, és el temps que penso quedar-me a Viena: no ho sé, de moment només sé que sóc aquí, que no he esgotat les experiències que em queden per viure en aquesta ciutat que em té atrapada, enamorada, engolida :-) Una visita a Barcelona m'espera al setembre: des del Nadal que no veig aquesta maltractada terra meva, han passat moltes coses des de llavors i com me la trobaré em fa realment por. Sé que jo no sóc la mateixa, que inevitablement el món ens canvia, ens curteix, i aquest inevitable canvi en mi, canviarà la meva perspectiva sobre la Barcelona... He seguit de prop els moviments assemblearis que hi han tingut lloc i això m'alegra, però d'altra banda, el canvi en el govern i la situació social i econòmica que no millora m'entristiran de ben cert. No sé com explicar el sentiment que tinc ara mateix: tinc por de sentir por en veure Barcelona, el fet de saber que el PP controlarà, per ex., Cultura (vegeu notícia), un panorama desolador, que no fa més que distanciar-me'n i entristir-me.
I la preocupació que engloba tota la resta és el pas del temps, és inconscient, no és pensada, però sempre hi és: el temps que no s'atura, minut rere minut va morint una part de tu i només en queda el record, la sensació de no aprofitar cada minut i de no poder tornar enrere m'oprimeix, m'atura. Només ho salva el treball en la memòria i escriure, i llegir. De tant en tant faig un exercici de records de moments viscuts, com qui cerca un paradís perdut... i em provoca terror que alguns detalls se m'han oblidat: si passejo per alguns carrers de Viena que ja han acumulat records, em maleeixo per no haver-los escrit, plasmat, dibuixat o fotografiat, perquè ja s'han esvaït. I sento una opressió al cor i una profunda tristesa que no es pot calmar amb res ni amb ningú. Ja veurem què és el que passa quan passegi de nou pels carrers de Barcelona. 
I, no, encara que sembli una entrada trista, no estic trista, fa un sol esplèndid i me'n vaig de picnic al Danubi... És una barreja entre malenconia i plaer per viure, com no pot ser d'altra manera... 
:-)) Gràcies a tots els qui heu arribat fins aquí, per llegir les meves dèries. Una mica de música per acompanyar: 




24 comentaris:

Laura Uve ha dit...

Estimada, quan he llegit el teu text... he pensat que tenim un punt comú: la inadaptació, el no adaptar-se a certes situacions i circumstàncies. Jo tinc parella, fills i feina (a més d'uns quants anys més que tú)... però la sensació és la mateixa, és una sensació (i ja parlo per mi mateixa) d'incomoditat, d'estar fora del món rutinari que em tocaria viure, de estar sempre qüestionant tot, repassant tot...

La cerca de la llibertat interior, i de la llibertat social (em sembla que una no és possible sense l'altra), és una utopia?? Tant me fa, no penso deixar de cercar-la...

Quan tornis a Barcelona, estaràs bé. La ciutat no són els polítics... la gent fa front a la crisi com pot, el moviment 15 M amb tota la seva dignitat és més important que la arribada de la dreta al poder.

Mi niña, que m'encanta com ets i les teves voltes i revoltes a la vida, no canviïs i cerca el teu camí, segur que el trobaràs.

Una abraçada ben forta!!

Sonámbulo ha dit...

Empatizo con algunas cosas que has dicho, sobre todo ahora, créeme. De todas formas igual es un caso distinto, me siento continuamente de paso, como esperando que la vida me de una oportunidad para cambiarla, entre el pasado juvenil y la vida adulta, y ahora mismo por diversas circunstancias me siento bastante indapatado para ésta última. Ni siquiera sé cuánto tiempo seguiré viviendo donde vivo, ni dónde trabajaré mañana, ni cual será mi camino. Buf. Me he salido del tema.

Viena seguro que es un sitio mágico para vivir. Bueno, todos los lugares tienen algo especial, solo hace falta verlo. Dentro de poco haré una pequeña entrada de viajes donde con ayuda del diario y de los recuerdos intente escribir cómo fue pasar un par de días en Viena.

troyana ha dit...

Bé,
jo no sé quina edat teniu ni tu ni Uve,però crec que estic entre una i l´altra,crec.....de tota manera,tampoc jo respon a les expectatives socials que es tenen per a una dona en el sentit de casar-se i tindre fills i pense com tu, D.I.,que sempre es paga un preu per a tot.
Una dona vella de poble li va dir un dia a una amiga meua: "llibertat per soledat,soledat per llibertat" i això no ho he pogut oblidat mai....sempre m´en recorde d´eixes paraules,sempre.
Jo crec que per damunt de parella estable,casa,treball o lloc de residencia fixe,hem de ser conseqüents amb nosaltres mateixes,i estar en parella enamorades o amb amor,o no estar, i estar en la faena millor realitzades que cremades,i estar al món amb il·lusió, porque viure sense il·lusions es com no viure.I poc més.....
Tornar a Barcelona no es tan important com estar bé amb tu mateixa,perquè si estàs en pau i en equilibri,té igual on estigues,estaràs bé en qualsevol lloc. Per altra banda,pots decidir veure " el vaso medio lleno,o medio vacío" perquè com diu eixa gran dona que es Uve: pesa més o és més important el 15M que que guanye la dreta,si ho mires així.
De tota manera,a mesura que vos vaig coneixent pel blog a tu i a Uve, crec que feríem bé d´organitzar una quedada bloggera(of course,també vindria Antígona) encara que fora una vegada al any i parlar de lo diví i de lo humà.
Sou extraordinàries.
Un abraç

Dona invisible ha dit...

Laura Uve, veig que saps de què parlo i em reconforta que compartim aquest sentiment, de debò. De vegades em sento com una extraterrestre segons en quins cercles. És com una lluita contínua que portes. També és perquè el món que m'ha tocat viure no m'agrada i intentar sobreviure-hi, intentar canviar-lo i a la vegada ser coherent... uf, és un neguit constant.
Sobre Barcelona, tens raó: és més important el que fa la gent al carrer, però no oblidem que els qui són a les institucions també els ha votat la gent (ja sé que no tothom)...
En fi, Laura, que també m'encanta com ets, espero que puguem trobar un raconet per veure'ns aquest setembre. I que visquin les Utopies!
petonssssssssss

Dona invisible ha dit...

Sonámbulo: de hecho no estamos tan alejados en los planteamientos y no te has salido del tema, no. Esa sensación de estar de paso ahora la tengo más acusada que cuando era más joven: todo parecía ya tan predestinado, tan preparado: estudios, trabajo, familia, casa... Tú eres más joven que yo, pero empatizo contigo sobre lo mismo... Fíjate hasta qué punto la edad debería condicionarnos en nuestras fases de la vida, cuando los dos, en edades distintas, nos encontramos casi igual :-) En mi caso es más, como he dicho, una lucha interior entre lo que realmente quiero y lo que se espera en una "vida adulta".

Estaré expectante a esa entrada sobre tus viajes y leeré la parte de Viena con mucha atención :-)
Un abrazo!

Dona invisible ha dit...

Troyana, que bé que m'entengueu i d'alguna manera us identifiqueu amb mi! Però quanta raó tenia la senyora gran del teu poble: no et pensis que no li tinc por a la soledat, no... i a una vida sense amor, també li tinc por. Però és pitjor no tenir la llibertat tan anhelada.
Saps què? tens tota la raó: tenir o no parella, tenir o no feina, l'important és haver fet la tria que volíem i estar satisfetes amb aquesta decisió. Que conflueixin tots els elements, sobretot quan no tots depenen de tu, és ja el més difícil. En tot cas, que la societat imposi un model és el que no m'agrada. Vaig venir a Viena per fugir d'una determinada manera de fer... però aquí les coses no són gaire diferents en aquest sentit. Encara que l'anonimat de ser en un lloc on ningú sap de la teva vida és refrescant i renovador...
La idea de la trobada a 4 bandes em sembla molt bona... Potser és més difícil el tema logística en ser a ciutats diferents, però qui sap! Voler és poder.

Petonsssssss

Laura Uve ha dit...

Estimades... tan sols vull afegir una nota.. discordant, és clar... Vosaltres sabeu la quantitat de dones casades i amb fills que estàn soles fins arribar a la depressió???? Aquesta dona gran, parla d'estar acompanyada... però pots estar acompanyada i sentir-te sola.

Un abraçada....., quedas incluido Sonámbulo... muy interesante lo que dices.

Ni t'imagines que bé sona allò del picnic al Danubi...

Dona invisible ha dit...

Laura, evidentment tens raó: et pots sentir sola estant acompanyada, i a més oprimida i infeliç. Però d'alguna manera entenc el que volia dir aquesta senyora gran: la llibertat implica moltes vegades ser capaç de dur a terme la teva pròpia vida, sense recolzament, tirant endavant tota sola i això, és clar, mai no és fàcil i requereix molta força i determinació.

Això del picnic m'ha sentat molt bé :-) I els banys al danubi, també.

Una altra abraçada!!!

LaMirandolina ha dit...

Aquests pensament, Dona I., també els he tingut en certes etapes. Però, almenys en el meu cas, els he bandejat a temporades. Dius que la soledat fruit d'aquesta opció per la llibertat et pesa molt. I sí, de vegades, també tinc aquesta sensació. Però qui em garanteix que seguir el patró establert "m'alliberarà" d'aquests sentiments? Ningú!
Sobre la visita a Barcelona, no et preocupis i pensa que cada dia queda un dia menys perquè les coses millorin. Si no pensem en positiu, segur que no ens en sortirem.
Ah! I me n'oblidava! Sobre el tema de perdre els records, no pretenguis tenir-ho tot sempre present, sinó aprofitar el moment quan el visquis. Si ho fas així, encara que et sembli que oblides aquella vivència, algun dia la recordaràs sense saber com. I descobrir records oblidats és encara més bonic!
Cuida't!
PD. Ostres, m'ha quedat un comentari una mica d'Elena Francis, no? Ho sento. :)

Ignasi ha dit...

Aquí un amic de Ponent... també a voltes amb la vida:

http://www.youtube.com/watch?v=8jN1pCct5mo&feature=related

Petons!

troyana ha dit...

Bé,
com això pareix una conversa,què bé, volia afegir una coseta més en relació al comentari de Uve i es que pense que té tota la raó,a més a més,en paraules de Antonio Gala:
" a quien está sólo siempre le queda la esperanza,a la soledad de quien está acompañado sólo le queda la desesperación"....
Bsts

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, m'ha agradat molt el teu comentari, molt sincer i personal (encara que fos propi d'Elena Francis hahaha). És ben cert que aquests sentiments, ningú et garanteix no tenir-los si segueixes la convenció. Potser tindràs sentiments d'una altra índole... però aconseguir l'estat de felicitat perpètua em sembla que és gairebé impossible... l'important és ser coherent amb el que prediques, almenys des del meu punt de vista.
M'ha agradat que em diguessis que pensés en positiu. Et faré cas!
Petonsssssss

Ignasi, la cançó del mestre de Ponent és ben provocadora hehe. Gràcies!

Troyana, totalment d'acord amb la frase d'en Gala. Gràcies per aportar-la!
Petonssssss

Nuria ha dit...

Hola Dona, comparto parte de tus inquietudes. Yo también veo pasar el tiempo, veo que nada a mi alrededor cambia y me entristece. Creo que ese sentimiento va asociado a la persona y no tanto a sus circunstancias.
Estoy de acuerdo con lo que dice Laura acerca de la soledad, yo también pienso muchas veces acerca de la libertad que me da vivir sola, pero a veces también me pesa esa soledad, sin embargo, soy consciente de que puedes vivir sintiéndote muy sola aún estando rodeada de gente.
Seguro que cuando viajes a Barcelona en el mes de septiembre te sentirás a gusto y disfrutarás mucho tu estancia en tu ciudad.
Besosssssssss y buena semana.

P.D.: me alegro que tengas buenas temperaturas en Viena y que puedas disfrutar de tus baños en el Danubio

Dona invisible ha dit...

Nuria, a veces somos nosotros los que tenemos que cambiar las cosas... En parte también vine a Viena para provocar esos cambios y evolucionar internamente, y creo que eso ya lo conseguí!
Hoy mismo hablaba con una amiga con la que hacía mucho tiempo que no conversaba y me decía que los existencialistas hablaban de la angustia que provoca la libertad y eso es precisamente de lo que hablamos... Sin embargo, es peor estar acompañada y sentirse sola y angustiada, eso está claro.
A ver qué tal Barcelona cuando la vea. Espero que bien, ya os contaré.
Gracias, igualmente para ti, feliz semana y besossssss

Aiguasalada ha dit...

És la calor. Estam contentes però les lletres que escrivim revelen el contrari. O això és el que jo crec. I de vegades hi ha llibertats que ens fan nosa... quines ironies, no? Si no sonàs a funeral et diria que t'acompany en el sentiment, perquè la xafogor de ses Illes no anima a sortir de casa i cridar que ens són igual els desenganys i que tanmateix som feliços... perquè ho som. :) T'enyor, guapa!

Antígona ha dit...

Por supuesto que me uniría a esa quedada bloggera, ¡claro que sí! :) Pero me temo que la cuestión de la logística va a ser un escollo importante, es cierto.

Yo también creo que te entiendo perfectamente, Dona, porque tampoco mi vida ha sido ni es la que por lo general se espera de una persona adulta. Sin embargo, hace ya mucho que no me inquieta esta idea. Es más, la verdad es que no sé si ha llegado a inquietarme nunca, porque siempre he tenido bastante claro que esa vida que lleva tanta otra gente no era para mí. Si acaso, me ha inquietado la posible incomprensión de otros, defraudar las expectativas de mi familia, el no encontrar gente que compartiera mi forma de ver las cosas… pero más allá de eso, no sé, supongo que no se puede luchar contra los propios deseos cuando éstos son sinceros y profundos, y lo que sería una auténtica traición con respecto a uno mismo es imponerse deseos que no son propios.

La libertad se encuentra entre mis bienes más valiosos, aunque sea a costa de la soledad. Y aunque ahora estoy, por suerte, muy bien acompañada, recuerdo haber pensado, en mis épocas de estar sola, que cuando uno sufre de soledad es porque, en realidad, no se encuentra a gusto en la propia piel, porque ha perdido la capacidad de hacerse compañía a sí mismo, porque algo está fallando en el centro de uno mismo que le lleva a sentirse solo. Sé que esto es sólo una parte de la cuestión, todos necesitamos de gente con la que compartir risas y dolores, aficiones e intereses y no es raro tampoco que, sintiéndonos perfectamente con nosotros mismos, acusemos la ausencia a nuestro alrededor de personas con las que compartir nuestra vida. Pero creo que es una parte importante y que hay que mimar y cuidar mucho para que la vida en solitario no implique el sufrimiento de la soledad.

Por otra parte, vivir en un lugar que no es el propio, el de la infancia, allí donde uno se ha criado y donde tiene una parte fundamental de sus recuerdos le pone a uno en una situación un tanto extraña. Regresas a él y ya no te sientes tan de allí. Te alejas y echas cosas de menos. Acabas preguntándote a dónde perteneces realmente y se impone una cierta sensación de desarraigo, de ya no saber muy bien dónde se encuentra la propia “casa”. Pero, mientras tanto, se han ganado tantas cosas y se ha aprendido tanto que supongo que esa sensación de desarraigo no es sino el precio que hay que pagar por todo ello.

La vida pasa, es cierto, cada minuto se esfuma y no vuelve, pero como dices, por suerte nos quedan los recuerdos. Sin embargo, pienso que hay que mantener una cierta relación ambivalente con ellos: también el olvido libera y aligera de la pesada carga de lo pasado. Por mucho que nos guste mirar atrás, es necesario saber que los ojos deben estar siempre vueltos hacia adelante.

Disfruta de tus baños en el Danubio, ¡qué envidia!

Besos!

LaMirandolina ha dit...

Quina casualitat: l'Antígona reprèn el tema del record! Justament avui, mentre feia un cafè, he topat amb un article de l'Andrés Trapiello la frase destacada del qual era: "Es una tragedia no recordarlo todo, pero acaso lo sea aún más no olvidar nada." L'article anava sobre l'Alzheimer, però la cita m'ha semblat oportuna.I aquí te la deixo.

Dona invisible ha dit...

Aiguasalada, bonica, no crec que hi hagi ningú que estigui sempre content o sempre trist (llevat dels bojos, dels insensibles o dels depressius). Motius en aquest món, n'hi ha molts -massa- com per estar sempre felices i contentes. Gaudeix del Mediterrani, aquest que tant em falta a mi i oblida't de la resta! :-) Segur que és reconfortant i tornaràs amb les piles carregades. Espero que ja estiguis millor de la cama!
Ich vermisse dich auch sehr sehr.
Bussiiiiiii

Dona invisible ha dit...

Antígona, tampoco a mí me inquieta el hecho de no seguir la "corriente" por una cuestión interna, sinó por lo que dices: a veces encontrarte con esos muros diariamente es frustrante y cansado, sobre todo cuando te juzgan o cuando te miran del estilo: "pobrecita, bueno, ya encontrarás algo o a alguien, algo a que aferrarte, o ya encontrarás tu sitio..."
Ser coherente con uno mismo/a es para mí sagrado, si no empiezo a sentir algo que me consume por dentro y no me deja seguir adelante (sí, sé que suena trágico, pero es la verdad).
Yo disfruto mucho de la soledad, y creo que no me asusta pasar una tarde en casa sola o ir al cine o hacer cualquier otra cosa, pero también tengo claro que la felicidad plena siempre es compartida...
Muy de acuerdo contigo sobre el sentimiento de desarraigo que de repente empieza a aparecer no sabes cómo ni cuándo, cuando llevas un tiempo fuera de casa. Y, aunque creo que ya no perderé mis orígenes, algo cambia y algo ha cambiado, no soy la misma. Y esa nueva perspectiva es a la vez inquietante y excitante (las dos cosas :-)).
Muy interesante tu reflexión sobre los recuerdos: nunca lo había pensado así, claro que yo hablaba de los recuerdos felices. Los tristes, ya nos encargamos de aligerarlos, aunque no de olvidarlos, para que no duelan tanto. Sin embargo, la amnesia me sigue asustando, y mucho! Por eso creo que es importante hacer algo para no olvidar, tanto a nivel individual como a nivel colectivo.
Ay, cómo me gustan vuestros comentarios, aprendo tanto!
Seguimos en contacto (en lo virtual o en lo real, quién sabe)
Besosssssss

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, és clar, com acabo de comentar a l'Antígona, jo parlava dels moments feliços, importants... recordo tot és una càrrega pesada, encara que per a mi seria una tragèdia l'oblit, per bé que sempre oblidem les coses que no ens permeten avançar. Molt bona i oportuna, però, la frase que cites!!
Una abraçada!

Zamarat ha dit...

Cuando el verano pasado visité Viena me encantó toda esa parte del Danubio. Si hubiese tenido más tiempo, habría sido perfecto un picnic.
Respecto a tus reflexiones, creo que la libertad consiste en hacer aquello con lo que tú seas feliz y sí, tal vez la libertad vaya unida a la soledad, pero esa soledad puede ser también elegida, no?
Hay un tiempo para todo y, si ahora es el turno de disfrutar de Viena, no veo ningún problema en prolongar tu estancia indefinidamente. Ya llegará el momento de cambiar.
Para septiembre aún queda mucho: no sufras innecesariamente. (Y te lo digo yo, que decirlo no me cuesta nada y ojo lo difícil que es cumplirlo!) Da miedo pensar que las sensaciones hacia la ciudad pueden cambiar, pero es inevitable. En cuanto a los cambios políticos, es mejor no pensarlo.
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, las orillas del Danubio están repletas de gente por estas fechas, hay que saber encontrar también el sitio adecuado :) Para la próxima vez ya sabes: al picnic!
La soledad puede ser también elegida, es cierto, aunque como he dicho: la felicidad plena siempre es compartida. A mí me gusta tener mis momentos de soledad, pero también contar con alguien con quien compartir otros :-)
Sobre lo del tiempo para quedarme aquí, solo sé que ahora estoy aquí y eso me basta, a pesar de los pesares y de las presiones.
Mejor no pensar lo de los cambios en mi ciudad, que me viene la depre...
Seguimos en contacto por aquí. Un abrazo!

Ignasi ha dit...

Navegant per Xile, Alejandro i Carolina m'han fet pensar doblement en tu:

http://planocreativo.files.wordpress.com/2011/07/planisferio.jpg

http://www.youtube.com/watch?v=vBMklplENro

Dona invisible ha dit...

Gràcies, Ignasi, ufff... que gran que és el món, i queda tant per fer :-)!

Petonssssss