La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

22 de jul. 2011

El futbol a Àustria


No m’agrada el futbol. No sé quan devia començar aquesta repulsió envers l’esport rei, crec que en algun lloc remot de la meva adolescència, quan em vaig haver de perdre algun capítol de Twin Peaks o alguna pel·lícula per culpa del futbol.
Si ets de Barcelona en una ciutat estrangera, el primer que et diuen en saber-ho no és: “oh, que bonic, Barcelona i Gaudí!” “Oh Barcelona, ciutat cosmopolita, la torre Agbar i el passeig de Gràcia!” Noooo, el que sempre et diuen és: “el teu equip ha guanyat la copa de no sé què, és un gran equip, juguen molt bé bla bla bla..” sense ni gairebé preguntar-se si és possible que no en siguis seguidora. He après a dur-ho bé i sempre dic: “ja, ehem, no m’agrada el futbol, però és clar, m’alegro que guanyi el Barça”. Sempre haig de justificar-me i em miren com si fos una extraterrestre: “com pot ser que siguis de Barcelona i no t’agradi el futbol?” –deuen pensar. Moltes vegades em plantejo fingir que estic tota feliç de tenir un dels millors equips del món (i obviar que tenim una de les quotes més altes d’atur d’Europa), però aleshores recordo les nits sense dormir a Barcelona per celebracions diverses en plena època de crisi, els carrers inundats de febrils seguidors i seguidores, les discussions amb amics i amigues que duen la samarreta de l’equip quan guanya i les entrades de metro col·lapsades i em dic: “No! No em sotmetré a aquesta mena de plaga col·lectiva, a aquest virus que com el soma adorm les consciències i aliena!” (sí, ja sé que sono molt apocalíptica). Reclamo simplement el meu dret a escollir com empro el meu temps lliure.
Quan vaig venir a Viena, vaig pensar que aquí el panorama seria diferent, tots els clixés que tenia sobre els austríacs han canviat totalment. També els agrada el futbol. Començo a pensar que el futbol controla el món de debò. A Viena tenen dos equips locals de segona: “Rapid Wien” i “Austria Wien”, que són rivals i durant els seus partits de vegades també es dispara la violència (verbal la majoria de les vegades, però violència al cap i a la fi). No en sé gaire més, perquè el meu interès respecte a aquest tema és nul. Només sé el que de vegades m’expliquen, perquè és inevitable que no te n’expliquin res.
L’esport per antonomàsia i el que dóna més èxits al país és l’esquí, sens cap mena de dubte; però els austríacs i les austríaques tenen l’espineta clavada del futbol, com si es tractés d’una al·legoria de l’imperi perdut i una època passada esplendorosa que fa aigües. L’equip nacional no rutlla i això és com una mena de vergonya nacional que senten. Quan em miren amb la cara de: “quina enveja d’equip nacional que teniu”, els dic: “sí, però vosaltres teniu un 8% d’atur i nosaltres, un 20 % i pujant”.
I no és que jo dediqui totes les meves hores lliures només a pensar, a llegir i a escriure, de vegades també malbarato la vida amb coses sense substància, però no ho faig sens dubte davant una pantalla on s’hi veuen 22 homes que es guanyen la vida molt i molt bé, cervesa en mà i preparada per insultar l’àrbitre.
L’altre dia em van dir que el futbol és la manera com tenen les nacions de combatre entre elles, de mostrar la seva rivalitat i mesurar les forces. I m’ho van dir com a quelcom positiu! I m’ho va dir un austríac!
Quan fa uns anys, Alemanya i Espanya es van disputar la final de no sé què, els austríacs van sortir al carrer a celebrar el guany d’Espanya, o més aviat, la pèrdua d’Alemanya... Quin tipus de món és aquest?! El futbol és més que un esport, i això anul·la la part esportiva d’aquest esdeveniment. No tinc res contra l’exercici sa, però sí contra aquesta hegemonia sense raó d’alguna cosa semblant a l’opi passat del poble.
I, sí, a Àustria també.

13 comentaris:

Nuria ha dit...

No puedo estar más de acuerdo con toooodas tus palabras.
No me gusta el fútbol, cuando hay un "partido importante", como la final de la Eurocopa o del Mundial y digo que no lo he visto, la gente echa las manos a la cabeza y aunque no lo digan la mayoría piensan que soy rarita, vamos un extraterrestre.
Me parece terrible ver a la gente llorando porque su equipo ha perdido un partido, cuando hay otras cosas muchísimo más importantes que tu equipo de fútbol y sus jugadores, que gracias a todos los amantes del fútbol tienen unos sueldos desorbitados, imposibles de conseguir con la mayoría de las profesiones.
Por lo que nos cuentas, veo que en todas partes cuecen habas.
Besossssss y buen fin de semana

Laura Uve ha dit...

Tampoc m'agrada el futbol... és l'opi del poble (la gent s'oblida dels seus problemes a través de les victòries del seu equip), és un negoci vergonyós: a Espanya tenim l'entrenador millor pagat del món: José Mourinho, cobra deu milions d'euros a l'any, 1.133 vegades el salari mínim interprofessional; tenim també l'equip que més diners ingresa de tot el planeta: el Futbol Club Barcelona (temporada 2009-10: 445 milions d'euros).

Doncs sí, hi ha moltes maneres de divertir-se i, fins i tot, de predre el temps, fora del futbol.

Estic amb tú, dona invisible.... i m'agrada i practico l'esport, ehh

Una abraçada i bon cap de setmana!!!

Ignasi ha dit...

He jugat des de ben petit a futbol en equips aficionats, generalment entre amics.
Tinc un excel•lent record, tant del joc en sí com dels amics que he fet.
En canvi, només he anat 5 ó 6 vegades a veure un partit per que sempre l’espectacle esportiu anava acompanyat d’un altre, la manifestació oberta d’aspectes més que desagradables de les persones que assistien.
Per això no he portat mai als meus fills, però si hem vist i celebrat en família les victòries en algun partit important del Barça o l’actual selecció espanyola (8 ó 9 blaugranes).

Recordes allò dels lenitius de Freud?
Venia a dir que la dependència infantil pot mantenir-se durant tota l’edat adulta degut a la immadura necessitat de lenitius davant els patiments de la vida, i que podien ser distraccions com la religió, el futbol o l’art (que ens permet evadir-nos amb la imaginació) o substàncies químiques legals o il•legals.

A voltes amb el plaer i el dolor... Die Fußball ... Sie ist das Opium des Volkes!

Abraçada!

Dona invisible ha dit...

Nuria, conozco esa sensación que te miren como: "¡no puede ser!" o "¡qué aburrida eres!" En España está muy arraigada esa cultura del futbol, y en otros países también, pero pensaba que en Austria, como el esquí se lleva la palma, pues que la gente estaría más por otras cosas, pero no, no es cierto ¿Que los jugadores ganen sumas desorbitadas no molesta a todos esos seguidores? veo muchas quejas sobre los políticos profesionales, pero casi ninguna sobre este hecho... dá que pensar.

Un abrazo, guapa y buen findeeeeee!!!

Laura Uve, estic d'acord que el futbol és la manera de no pensar en res i oblidar-nos dels problemes, però a mi em resulta tan cansat i avorrit... Uf, no sabia això del Mourrinho, uf uf, realment em desespero de pensar-ho i la gent continua contribuint a fer més gros aquest negoci i a engrandir les sumes que reben els clubs...
Eps! A mi també m'agrada l'esport i el practico sempre que puc. Però això no té res a veure amb l'esport!
Petons i bon capdeeee!!!

Ignasi, com he dit practicar l'esport és ben digne, fins i tot imprescindible si volem dur una vida sana. Però l'espectacle, tot el que hi ha al voltant, la manera de controlar les masses... em supera. Potser sóc massa radical, però no vull ni mirar els partits de futbol a la tele. Quan hi havia algun partit important a Barcelona aprofitava per anar al cine, que sempre estava buit aquell dia.
No recordava això de Freud... molt interessant i per pensar-hi. Und ja du hast Recht: der Fussbal ja ist zweifellos, das Opium des Volkes!!!

Una abraçada i bon cap de setmana!!!

Ignasi ha dit...

Crec que ho vaig llegir a "El malestar en la cultura". Des d'aleshores he incoporat la paraula lenitiu al meu vocabulari.

Un altre conegut psicoanalista, Bill Shankly, en aquest cas de Liverpool, va dir: "Alguns creuen que el futbol es una qüestió de vida o mort, però no; es molt més important que això".

Quan va morir li van erigir una estàtua amb la inscripció: "The man who made people happy".

http://1.bp.blogspot.com/-Ot19u05juLs/TWfuw-uxlQI/AAAAAAAAABY/0TScw_65568/s1600/estatua.JPG

Coses de nens!

troyana ha dit...

Dona Invisible,
jo crec com tu,que l´esport es necessari per a dur un estil de vida saludable.
El futbol en concret es un esport d´equip que també es pot utilitzar com a recurs educatiu de cara als xiquets i adolescents,la ferramenta per a treballar valors com la cooperació,l´ajuda,la constància,l´esforç.....etc...etc...
Però clar,estem parlant del futbol a gran escala,i en això estic d´acord amb tu en tot,perquè es " el opio del pueblo" el circ per a que la gent s´oblide de protestar,de reivindicar una societat més justa e igualitària.
Els salaris d´alguns esportistes són incomprensibles i el pes del futbol als mitjans de comunicació desorbitat.
Bsts

Dona invisible ha dit...

Ups, Ignasi, jo també he llegit "El malestar en la cultura" i no recordava el terme...
Molt d'acord amb aquest psicoanalista. Per a mi és com una forma més d'omplir aquest buit existencial que sentim tots, una forma molt costosa...
No el coneixia, gràcies per la referència!
Bon dissabte i petons!

Troyana, els esports d'equip (el futbol, però també d'altres: el bàsquet, el hàndbol, el volèibol...) serveixen per tot això que tu dius.. Però no parlem de l'esport, sinó d'aquesta altra cosa en què s'ha convertit, com en una qüestió d'interès nacional. Esmentes això del pes del futbol als mitjans de comunicació, increïble, gairebé té més pes que notícies importants, a banda que en la secció d'esport ocupen tot l'espai gairebé de manera exclusiva.
Apa, bon dissabte i petons!

Zamarat ha dit...

A mí me gustaba el fútbol. De adolescente, incluso jugué en un equipillo de fútbol sala. Y digo me gustaba porque le he cogido un asco tremendo. Me gusta la emoción que tienen determinados partidos pero no lo suficiente como para soportar que el mundo se paralice cada vez que gana tal o cual, o cada vez que el entrenador de turno dice la chorrada habitual.
Soy del Barça desde pequeña y eso, viviendo en Madrid, no ha sido fácil. Casi no veo los partidos y evito cualquier conversación relacionada con la rivalidad entre equipos: estoy harta de extremistas que se afanan en buscar enfrentamientos no sólo entre equipos, sino entre sus ciudades.
Cuando fui a Viena vi el Ernst Happel por fuera, pero no sabía que fuesen tan futboleros como aquí. Abrazos!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, a mí también me gustó algún día hace mucho, pero después de ver en lo que se iba convirtiendo, lo aborrecí.
Que seas de un equipo y vivas en una ciudad donde la mayoría son del otro equipo y eso te suponga problemas... dá que pensar. Y muy inteligente tu actitud de querer evitar esos enfrentamientos, para mí no conllevan nada productivo: solo es sacar la hiel con argumentos viscerales y sin sentido.
Pues sí, en Viena también, chica, esto es una palga mundial :-)!
Que tengas una felicísima semana!
Besos

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Invisible!
Què carai, ja n'estem farts que ens imposin mitja hora de futbol al telenotícies, nits de soroll als carrers, violència explícita, crits... és nefast. Jo sempre penso: Què diria la gent si quan llegeixo alguna cosa que m'apassiona sortís al carrer cridant: "Kant és genial" i aprofités per encendre uns petards. Jo no imposo les meves emocions/passions a ningú perquè respecto als altres. Ens queda molt, molt per fer...
Petons (i m'agrada veure que continuem).

Dona invisible ha dit...

Eli, quina alegria veure't per aquí! Tu i jo ja n'havíem parlat molt, d'aquest tema, davant d'unes amanides i unes birres hehe. Exacte, a mi tampoc no em semblaria bé que quan fessin una sèrie per televisió que a mi m'agrada haguessin de tallar l'accés a les entrades de metro cèntriques o haguessin de cercar la plaça catalunya de policies... En fi, was ist das für eine Welt!
Aquí seguim. Ich habe dich vermisst, du weisst es schon, oder?
Petonsssssss

Ignasi ha dit...

La coincidència m'ha fet somriure...

http://moontseta.blogspot.com/2011/07/per-quan-no-entens-prefereixo-pendre.html

Petons!

Dona invisible ha dit...

hahaha, gràcies, Ignasi!

Entenc la ironia de l'acudit, però això que diu "guia per a dones", ehem... hi ha moltes dones a qui també els agrada el futbol!

Una abraçada!