El futbol a Àustria

No m’agrada el futbol. No sé quan devia començar aquesta repulsió envers l’esport rei, crec que en algun lloc remot de la meva adolescència, quan em vaig haver de perdre algun capítol de Twin Peaks o alguna pel·lícula per culpa del futbol.

Si ets de Barcelona en una ciutat estrangera, el primer que et diuen en saber-ho no és: “oh, que bonic, Barcelona i Gaudí!” “Oh Barcelona, ciutat cosmopolita, la torre Agbar i el passeig de Gràcia!” Noooo, el que sempre et diuen és: “el teu equip ha guanyat la copa de no sé què, és un gran equip, juguen molt bé bla bla bla..” sense ni gairebé preguntar-se si és possible que no en siguis seguidora. He après a dur-ho bé i sempre dic: “ja, ehem, no m’agrada el futbol, però és clar, m’alegro que guanyi el Barça”. Sempre haig de justificar-me i em miren com si fos una extraterrestre: “com pot ser que siguis de Barcelona i no t’agradi el futbol?” –deuen pensar. Moltes vegades em plantejo fingir que estic tota feliç de tenir un dels millors equips del món (i obviar que tenim una de les quotes més altes d’atur d’Europa), però aleshores recordo les nits sense dormir a Barcelona per celebracions diverses en plena època de crisi, els carrers inundats de febrils seguidors i seguidores, les discussions amb amics i amigues que duen la samarreta de l’equip quan guanya i les entrades de metro col·lapsades i em dic: “No! No em sotmetré a aquesta mena de plaga col·lectiva, a aquest virus que com el soma adorm les consciències i aliena!” (sí, ja sé que sono molt apocalíptica). Reclamo simplement el meu dret a escollir com empro el meu temps lliure.

Quan vaig venir a Viena, vaig pensar que aquí el panorama seria diferent, tots els clixés que tenia sobre els austríacs han canviat totalment. També els agrada el futbol. Començo a pensar que el futbol controla el món de debò. A Viena tenen dos equips locals de segona: “Rapid Wien” i “Austria Wien”, que són rivals i durant els seus partits de vegades també es dispara la violència (verbal la majoria de les vegades, però violència al cap i a la fi). No en sé gaire més, perquè el meu interès respecte a aquest tema és nul. Només sé el que de vegades m’expliquen, perquè és inevitable que no te n’expliquin res.

L’esport per antonomàsia i el que dóna més èxits al país és l’esquí, sens cap mena de dubte; però els austríacs i les austríaques tenen l’espineta clavada del futbol, com si es tractés d’una al·legoria de l’imperi perdut i una època passada esplendorosa que fa aigües. L’equip nacional no rutlla i això és com una mena de vergonya nacional que senten. Quan em miren amb la cara de: “quina enveja d’equip nacional que teniu”, els dic: “sí, però vosaltres teniu un 8% d’atur i nosaltres, un 20 % i pujant”.

I no és que jo dediqui totes les meves hores lliures només a pensar, a llegir i a escriure, de vegades també malbarato la vida amb coses sense substància, però no ho faig sens dubte davant una pantalla on s’hi veuen 22 homes que es guanyen la vida molt i molt bé, cervesa en mà i preparada per insultar l’àrbitre.

L’altre dia em van dir que el futbol és la manera com tenen les nacions de combatre entre elles, de mostrar la seva rivalitat i mesurar les forces. I m’ho van dir com a quelcom positiu! I m’ho va dir un austríac!

Quan fa uns anys, Alemanya i Espanya es van disputar la final de no sé què, els austríacs van sortir al carrer a celebrar el guany d’Espanya, o més aviat, la pèrdua d’Alemanya... Quin tipus de món és aquest?! El futbol és més que un esport, i això anul·la la part esportiva d’aquest esdeveniment. No tinc res contra l’exercici sa, però sí contra aquesta hegemonia sense raó d’alguna cosa semblant a l’opi passat del poble.

I, sí, a Àustria també.