La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

19 de set. 2011

"On the road" a la carretera



"Llar a Missoula,  
Llar a Truckee,
Llar a Oupelousas,
No hi ha llar per a mi.        
Llar al vell Medoura,
Llar a Wounded Knee,
Llar a Ogallala,
No hi ha llar per a mi."

Jack Kerouach, A la carretera, Edicions 62 (Col·lecció La Butxaca) 349 pàgs.

A la carretera he llegit “La carretera”, el principal exponent de tota una generació, la generació Beat, que als anys 40 i 50 posava en dubte el tradicional somni americà.
La novel·la, que duu com a títol original “On the road”, és sens cap mena de dubte una novel·la de carretera: els personatges es mouen per l’Amèrica del Nord, principalment pels Estats Units a les primeres parts del llibre i a la quarta i a la cinquena part per Mèxic. Però diria que no és una novel·la tradicional que després derivaria en una “Road movie”, tot i que sí que se’n va fer una adaptació al cinema, ja que no hi ha cap aprenentatge final dels personatges ni la seva intenció és la de canviar per aconseguir un objectiu.
On the road és una novel·la d’inadaptats, de persones que no troben un lloc al món i que viatgen per experimentar la llibertat que la realitat les seves llars els nega.
Els dos personatges principals, el narrador –en Sal- i en Dean fan la ruta 66 en cotxe, fent autoestop o llogant algun cotxe i és el propi camí el que compta, amb les persones que van trobant-s’hi, les anècdotes, el paisatge i la cultura americana i, sobretot, el jazz. Hi ha molts passatges en què et sembla estar escoltant (i sentint!) la música mentre en Kerouac la descriu i la viu. El jazz és entès com aquesta part de la “subcultura” i del recorregut als marges de l’Amèrica de la darreria dels anys 40.
Investigant per la wikipedia, he llegit que la novel·la és en realitat autobiogràfica i que està basada en els viatges que el mateix Kerouac va realitzar, conjuntament amb els seus companys de generació. Vet aquí un mapa dels viatges per Amèrica:



La wikipedia fa un paral·lelisme entre els personatges i els seus alter ego a la realitat, que configuren la generació Beat (hi ha l’Alen Ginsberg i també en William Borroughs, com no, entre d’altres). Però com que no crec que en literatura les coses funcionin d’una manera tan simple, ja que penso que els personatges són ja una entitat pròpia, independentment del que les persones són a la realitat, m’estimo més centrar-me en el que em transmeten dins el microcosmos que és la novel·la.

Si sóc sincera, en Dean i en Sal em generen un doble sentiment: d’una banda, m’agrada la inadaptació, el fet de no considerar-se d’enlloc i d’experimentar la llibertat sense pors, deslligant-se de les cadenes de la societat opressora americana del moment (tot i que cal conèixer-ne bé el context per entendre-ho així, ja que el llibre es centra en les peripècies que viuen tots els personatges; ells són el centre de la novel·la i no pas el context de la societat de l’època). Com viuen les drogues, els cotxes, la carretera, les festes i l’amistat. De l’altra banda, però, el paper secundari que s’atorga a la dona, el fet de no deixar-les parlar (tots els personatges principals són masculins, només hi ha les companyes, diferents lligues, dones, etc. que van apareixent i desapareixent) fa que no m’identifiqui totalment amb aquesta generació, malgrat la simpatia que em pugui suscitar al principi. En tot cas, la novel·la és del tot recomanable, a mi m’ha fet passar molt bones estones durant aquest viatge a Croàcia (en breu penjo un post explicant les meves “aventurilles” allà) i ha estat un llibre de carretera a la carretera.

Mentre llegia, però, i recordant una entrada que vaig escriure fa temps sobre en W. Borroughs, he pensat diverses vegades en aquest poema de Ginsberg, que és com un crit per a les ments poderoses de la seva generació: I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked...


10 comentaris:

troyana ha dit...

Dean i Sal em pareixen dos hòmens que gaudien de la llibertat,de viure sense arrels,intentant ser coherents amb els seus valor anant d´un lloc a un altre sense l´esclavitud que suposen les possessions però també crec que sempre,sempre paguem un preu per tota decisió que prenem:la solitud,el sentiment de no pertànyer a cap lloc,a cap cultura,sentir-te per moments fora,aïllat,perdut.
No hi ha situacions ideals,però al final,supose decidim el que creien ens compensa més.

En relació a les dones,no m´estranya en realitat que estiguen a un segon pla en aquesta historia ,dona la sensació de ser un viatge de col·legues,d´amics....també podria haver segut un viatge d´amigues,encara que les dones en eixe moment tenien encara més limitacions per a trencar amb tot i viatjar sense cap destí concret.
bsts

Laura Uve ha dit...

Vaig llegir aquesta novel.la fa molts anys, i em passa igual amb la peli.

Em sembla que Kerouach fa una defensa de la llibertat individual per sobre de la llibertat social. Creu en la possibilitat de viure lliures i al marge de la societat capitalista... bé, és una manera de veure les coses. Em sembla que els nordamericans són molt donats a concebre la llibertat des del punt de vista individual, per aquest motiu l'anarquisme nordamericà es desenvolupa en aquesta linia individualista, a vegades, nihil.lista...

La invisivilitat de les dones és la pròpia de l'época...

Abraçada!!

Laura Uve ha dit...

Glup!! he oblidat dir que m'encanten les pelis de carretera i aquí n'hi ha una de dones que és lo més: Thelma y Louise...

troyana ha dit...

D.I.
si em permets...li dic a Laura que anit l´estaven passant a la tele una vegada més,i m´en vaig enganxar a veura-la per ....ni sé sabe de vegades....ja,jaja,ja...
bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana,
exactament és el que dius: la llibertat també té un preu. De fet, penso que en el fons també triem encara que ens quedem quiets. La novel·la és en constant moviment, sembla que viatgem amb ells al llarg de tot Amèrica. De tota manera, penso que les persones valentes, que no trien el que tothom fa en el fons són les que canvien la societat. Ja sé que la novel·la podria haver tractat d'un grup d'amigues, però no és només que les deixi en un segon pla, sinó el tractament que en fa. Trio un fragment en què en Sal descriu en Dean: (...) "en Dean només es desplaçava per la societat, desitjós de pa i amor, n oes preocupava de cap manera, "mentre pugui tenir una xati amb aquell foradet entre les cames, nen" i "mentre puguem menjar, noi, em sents?" (...) En fi, ja sé que parla dels valors bàsics d'aquest personatge, però les dones no semblen quedar molt ben parades... Està clar que té relació amb l'època, però si ells eren trencadors... també ho podrien haver estat amb aquest tema.
Una abraçada!

Laura, sí, es tracta d'una defensa de la llibertat individual i no em sorprèn que a Amèrica els moviments anarquistes derivin més cap a aquest individualisme extrem, tenint en compte la seva història mai basada (crec) en la col·lectivitat.
Tens raó respecte a les dones, però no sé per què me n'hauria esperat més.
Cert, la pel·li "Thelma i Louise" és una road movie en tota regla. Ara tinc ganes de tornar-la a veure. A veure si m'hi animo. Troyana, la buscaré per Internet de nou! Jo també l'he vista, però és d'aquelles per tornar a veure.
Petonets a totes duesssssss

troyana ha dit...

D´acord,sí...el tractament es sexista i venint de "trencadors" amb les regles socials,crida més l´atenció,però estes coses de vegades també passen...m´en recorde d´una dona que em va parlar Laura Uve que era anarquista i que cridava a la revolució dels revolucionaris però des de la pròpia casa,per a que tractaren amb igualtat i respecte a les seues dones....
de vegades "en casa del herrero,cuchillo de palo..." diuen...
bsts

Humberto Dib ha dit...

Hola, llegué hasta tu espacio a través de un blog amigo en común, me pareció muy bueno, voy a quedarme por aquí como seguidor, si me permites.
Excelente libro.
Si tienes ganas (no lo tomes como un compromiso), te invito a pasar por el mío.
Un saludo desde Argentina.
Humberto.

Dona invisible ha dit...

Troyana, suposo que tot és qüestió de situar-ho en el context i saber relativitzar segons l'època de què parlem...

Humberto, bienvenido! Me pasaré por tu blog, a ver qué se cuece por ahí :-) Pásate siempre que quieras.
Saludos!

LaMirandolina ha dit...

Lamento anar una mica en la línia oposada de la majoria de comentaris, però a mi el tema carreteres no m'emociona gaire (ni condueixo!). Seriosament, ni les road movies ni les novel·les de carretera m'enganxen. Tanmateix, de l'obra de Kerouac m'ha cridat l'atenció l'època en què transcorre l'acció i les referències al jazz. Potser, si algun dia tinc un buit de lectura, m'hi acosti a fer-ne un tast i, qui ho sap, tal vegada m'hi enganxi.

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, m'agrada que hi hagi diversitat d'opinions i, evidentment, cadascú té els seus gustos i interessos. El que passa és que en aquestes novel·les la carretera és un pretext. A mi tampoc no m'agraden gaire els motors ni conduir, tot i que condueixo! I mai no m'havia interessat per les Road Movies, malgrat que amb "Thelma i Louise" vaig gaudir ocm una mona. Però aquesta novel·la és diferent; m'he enganxat a les anècdotes i als pensaments dels dos protagonistes des del principi. Dóna'ls una oportunitat, potser et sorprendràs!
Una abraçada!