"On the road" a la carretera

"Llar a Missoula,  

Llar a Truckee,

Llar a Oupelousas,

No hi ha llar per a mi.        

Llar al vell Medoura,

Llar a Wounded Knee,

Llar a Ogallala,

No hi ha llar per a mi."

Jack Kerouach, A la carretera, Edicions 62 (Col·lecció La Butxaca) 349 pàgs.

A la carretera he llegit “La carretera”, el principal exponent de tota una generació, la generació Beat, que als anys 40 i 50 posava en dubte el tradicional somni americà.

La novel·la, que duu com a títol original “On the road”, és sens cap mena de dubte una novel·la de carretera: els personatges es mouen per l’Amèrica del Nord, principalment pels Estats Units a les primeres parts del llibre i a la quarta i a la cinquena part per Mèxic. Però diria que no és una novel·la tradicional que després derivaria en una “Road movie”, tot i que sí que se’n va fer una adaptació al cinema, ja que no hi ha cap aprenentatge final dels personatges ni la seva intenció és la de canviar per aconseguir un objectiu.

On the road és una novel·la d’inadaptats, de persones que no troben un lloc al món i que viatgen per experimentar la llibertat que la realitat les seves llars els nega.

Els dos personatges principals, el narrador –en Sal- i en Dean fan la ruta 66 en cotxe, fent autoestop o llogant algun cotxe i és el propi camí el que compta, amb les persones que van trobant-s’hi, les anècdotes, el paisatge i la cultura americana i, sobretot, el jazz. Hi ha molts passatges en què et sembla estar escoltant (i sentint!) la música mentre en Kerouac la descriu i la viu. El jazz és entès com aquesta part de la “subcultura” i del recorregut als marges de l’Amèrica de la darreria dels anys 40.

Investigant per la wikipedia, he llegit que la novel·la és en realitat autobiogràfica i que està basada en els viatges que el mateix Kerouac va realitzar, conjuntament amb els seus companys de generació. Vet aquí un mapa dels viatges per Amèrica:

La wikipedia fa un paral·lelisme entre els personatges i els seus alter ego a la realitat, que configuren la generació Beat (hi ha l’Alen Ginsberg i també en William Borroughs, com no, entre d’altres). Però com que no crec que en literatura les coses funcionin d’una manera tan simple, ja que penso que els personatges són ja una entitat pròpia, independentment del que les persones són a la realitat, m’estimo més centrar-me en el que em transmeten dins el microcosmos que és la novel·la.

Si sóc sincera, en Dean i en Sal em generen un doble sentiment: d’una banda, m’agrada la inadaptació, el fet de no considerar-se d’enlloc i d’experimentar la llibertat sense pors, deslligant-se de les cadenes de la societat opressora americana del moment (tot i que cal conèixer-ne bé el context per entendre-ho així, ja que el llibre es centra en les peripècies que viuen tots els personatges; ells són el centre de la novel·la i no pas el context de la societat de l’època). Com viuen les drogues, els cotxes, la carretera, les festes i l’amistat. De l’altra banda, però, el paper secundari que s’atorga a la dona, el fet de no deixar-les parlar (tots els personatges principals són masculins, només hi ha les companyes, diferents lligues, dones, etc. que van apareixent i desapareixent) fa que no m’identifiqui totalment amb aquesta generació, malgrat la simpatia que em pugui suscitar al principi. En tot cas, la novel·la és del tot recomanable, a mi m’ha fet passar molt bones estones durant aquest viatge a Croàcia (en breu penjo un post explicant les meves “aventurilles” allà) i ha estat un llibre de carretera a la carretera.

Mentre llegia, però, i recordant una entrada que vaig escriure fa temps sobre en W. Borroughs, he pensat diverses vegades en aquest poema de Ginsberg, que és com un crit per a les ments poderoses de la seva generació: I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked...