La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

1 de set. 2011

Als qui desapareixen


La mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen, la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan, como si nada hubiera pasado. Yo jamás he olvidado a nadie con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie. Lo que se pierde, se pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me duelen demasiado, aunque sea un rollo de una noche. No suelo tenerlos porque echaría de menos las cualidades propias de esa persona. Me importan los pequeños detalles.

Parlament de la protagonista (Céline) de "Antes del atardecer"

Una estranya remor al pensament, moltes experiències acumulades en uns mesos intensius des que vaig visitar la llavors encara freda (atmosfèricament parlant) Barcelona; les paraules que m’han quedat gravades a la memòria –i els fets- i aquelles persones que, per un motiu o altre, han deixat de formar part de la meva vida. Avui els vull dedicar aquest post i em faig la reflexió intentant ser honesta amb mi mateixa sobre com m’afecta que les particularitats d’aquestes persones deixin de formar part del meu entorn. Com diria la protagonista de la fantàstica pel·lícula “Antes del atardecer”, cada persona és única, amb les seves peculiaritats, els seus gestos, la seva manera d’entendre el món i el seu moviment. I aquesta acumulació d’experiències vitals és insubstituïble. Sóc incapaç de trobar un substitut per a cap de les persones que m’han importat en aquest món. Però algunes marxen, se’n van, simplement desapareixen (i no em refereixo a la fi del camí vital a què tots estem abocats), algunes sense explicació. Ja formen part d’un altre món. N’hi ha que saps que hi són, d’altres no saps on són. I d’altres s’han esvaït com –emulant el famós reciclant- llàgrimes en la pluja...

Tinc por de convertir-me en una persona calculadora i freda, digna de les novel·les de Houellebecq, digna d’un món d’aparadors en un supermercat ambulant i sense sentit, perquè cada persona que desapareix és una pedra a l’estómac, una pedra que, juntament amb altres pedres, fan una roca impenetrable.
 
Per a totes elles, des del meu cor:
 

"A tu, que un dia vas aparèixer i vas capgirar el meu món,
A tu, que de cop i volta, penses que no, que no vull ser part de tu,
I te’n vas sense avisar i em refuses les paraules i fuges...
Mai més no tornis, no tornis per deixar-me amb un regust de flors caduques.
Mai més no tornis, simplement."

I aquest post l’escric avui a les portes del meu viatge a Barcelona, per poder posar una mica de pell a sobre i tornar un cop més a Viena (d’aquí a un mes) amb un abric protector, però amb el cor obert a noves experiències, en aquest vincle que he creat amb Viena. 

Per acabar, una cançó de Johny Cash, perquè sí, perquè fa mal...: 
 
I've hurt myself today, to see if I can stil feel...

11 comentaris:

Ignasi ha dit...

Camina, pensa, parla, riu, respira... la persona que algun día et cantarà així:

http://www.youtube.com/watch?v=tIrJK19dADI

He estat buscant, durant molt de temps
a algú exactament igual a tu.
He donat la volta al mòn,
esperant creuarme amb tu.
Algú como tu,
fa que això valgui la pena.
Algú como tu,
Algú exactament com tu...

No sé quan ni a on, però algú te la cantarà DI.

Dona invisible ha dit...

Ai, Ignasi... si et digués que m'has fet plorar, no em creuries, però és la veritat. Un dia sensible.
Gràcies i una abraçada ben forta! No veig el dia de prendre'm aquesta orxata a Cal Sirvent!

Laura Uve ha dit...

No saps com m'identifico amb aquest post. No puc oblidar a ningú que ha sigut important per mi... a vegades penso que estic habitada per massa persones i d'aqui aquest bullir del meu cap... en fin... m'encanta la teva reflexió.

Bon viatge!!

Ptnsssssssss

LaMirandolina ha dit...

Ostres! Fas les maletes temporalment? Doncs a veure si ens veiem, eh?

troyana ha dit...

D.I.
d´entrada quan he vist que citaves "Antes del atardecer" he obert bé els ulls perquè sabia que el post anava a ser personal.I no m´he equivocat.
Si et dic la veritat,m´he sentit molt identificada amb Céline i amb tu.
Primer perquè no vull oblidar a qui ha passat per la meua vida,però tampoc convertir-me en eixa roca amb forma humana susceptible de ser protagonista d´un llibre de Houellebecq.
Tot té el seu temps,i moltes persones que s´anunciaven com a estels "Osa Mayor" acaben sent estels fugaços i al contrari també.La vida es rara i també les relacions,però mira et vaig a regalar un regal que me varem fer l´altre día,un vídeo de Woody:
http://youtu.be/t_lP2Eh5kRI

i algú més per a documentar l´idea del paper de l´atzar :
http://youtu.be/xPa0UWcch5o

Bé i dos més,perquè simplement,sempre em fan riure i potser a tu també:

http://youtu.be/E5EN69Bh8I4

http://youtu.be/46LKQ4SjtvM

Bsts

Dona invisible ha dit...

Laura, recordo una entrada teva de fa un temps en què parlaves d'alguna desaparició de persones que havien estat importants per a tu... dins el món virtual això encara és més "fàcil" que es produeixi... Jo em proposo anar amb peus de plom, però després se m'oblida i acabo deixant-me atrapar per després haver de lamentar-ho. Tot té a veure amb el món en què vivim, en realitat, que ens arrossega per camins desconeguts.
Una abraçada!!!

Mirandolina, quan vulguis! Seré a Barna ben bé tres setmanes, més una setmana a Croàcia! Ens posem en contacte!

Troyana, no saps com m'ha costat arribar a publicar aquest post. Feia temps que el tenia al cap i no m'atrevia, fins que avui ho he fet. És que si no ho faig, aleshores es queda dins i se'm fa una úlcera. M'agraden molts els vostres comentaris sempre tan respectuosos i empàtics. Saps què? jo tampoc no vull ser un personatge de les novel·les de Houellebecq, però cada vegada em costa més deixar-me anar...
Tens tota la raó, la vida és estranya. Persones que no em pensava que ocuparien un lloc important, hi han acabat essent i d'altres que semblaven tenir una importància cabdal ja no hi són. M'obessionen aquestes, i reflexiono sobre la superficialitat de les relacions. I m'espanto, la veritat.
M'encanta aquest final d'Annie Hall... és agredolç totalment, i quanta raó té en Woody quan diu que malgrat tot continuem lluitant per les relacions...
hahaha oooooooh que bona l'escena del Museu! Gràcies per recordar-me-la, m'has fet riure una bona estona. Gràcies, maca.
Falta poquet per conèixer-nos.
Molts petonssssssssssss

Zamarat ha dit...

¿Tú calculadora y fría? Eso es imposible!!
Gracias por esta magnífica reflexión!!
Abrazo!

Ignasi ha dit...

Laura Uve, Troyana i Woody junts... insuperables!

Charlotte, Johnny i els Radiohead... pas mal!

http://www.youtube.com/watch?v=pp95olCn3lY&NR=1

Petons!!!

Dona invisible ha dit...

Zamarat, ¿no cuela, no :-)? A estas edades ya es difícil cambiar, pero no te creas, ya no soy la misma que hace unos años en ese sentido. No creo que vaya a ser un personaje de Houellebecq, pero he perdido inocencia... Bueno, es normal también.
Otro abrazo para ti!

Ignasi, jo adoro aquesta cançó!
Gràcies per recordar-me-la!
Petons

Nuria ha dit...

A mí también me encanta tu reflexión, todas las personas que van pasando por nuestra vida, ya sean parejas o amistades y que por un motivo o por otro, en un momento determinado desaparecen de nuestras vidas, dejan una huella y no se olvidan, por mucho que lleguen otras para "sustituirlas"; cada persona es única.
Espero que hoy estés mejor, me imagino que ya estarás de vacaciones en Barna, disfruta de estos días y recarga las pilas.
No te preocupes, no creo que te vayas a convertir en una persona fría y calculadora.
Un besazo

Dona invisible ha dit...

Nuria, todavía estoy por aquí, me voy dentro de unas horas. Las personas que pasan por nuestra vida dejan huella, en la tarea de intentar que no duela tanto estoy. Creo que nadie es substituíble... pero algunas personas pueden hacer borrón y cuenta nueva de forma mucho más fácil. Yo no soy de esas.
No quiero ser calculadora y fría, pero tengo que aprender a que no me afecte tanto esto...
Biquiñosss!!