La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

20 d’ag. 2011

Racons de Viena II. Karl Marx-Hof

Fa dues setmanes vaig agafar un tramvia i me'n vaig anar al districte 19 a veure en primera persona els famosos "Gemeindewohnungen" Karl Marx Hof. Els "Gemeindewohnung" són vivendes de protecció social que es troben repartides per tota la ciutat. En concret, el Karl Marx Hof és especialment conegut per les seves grans dimensions i per la seva història. 

A finals de la primera Guerra Mundial, Àustria s'havia quedat òrfena d'imperi i la situació social i econòmica se'n va ressentir: fam, pobresa i atur. Com a conseqüència va sorgir un fort moviment obrer, un moviment que demanava canvi. 

Més de 250.000 treballadors vivien en apartaments petits sense aigua corrent. La situació era crítica i el triomf dels socialdemòcrates l'any 1919 va marcar el començament d'una nova era. 

                    

L'administració anomenada de la "Viena roja" va dur a terme un programa intensiu de reformes durant els anys vint i començaments del trenta. D'aquest tema, en vaig parlar una mica, en aquesta entrada de fa temps. El nou govern va construir al voltant de 400 noves vivendes de protecció oficial anomenades "Gemeindebauten".

El complex "Karl Marx-Hof" és el grup arquitectònic més fidel a la ideologia socialista del moment. Va ser construït entre 1927 i 1930 per l'arquitecte Karl Ehn, alumne del famós Otto Wagner. Aquest edific enorme amb 1382 apartaments va ser dissenyat per donar cabuda a milers de vienesos al districte 19, en el que es va anomenar carrer del Proletariat. El grup de cases té al voltant d'un quilòmetre de llarg i conté bugaderies, llars d'infants, piscines, grans magatzems, una clínica, una farmàcia i una oficina de Correus.
Hi ha un pati enorme i la vista des del parc és impressionant.

El grup de vivendes està construït en una de les zones més riques de Viena, un oasi de reforma social dins un exemple més de desigualtats. 
Vaig passar una tarda estranya admirant aquest complex arquitectònic, envoltada d'una de les zones més riques. Estranya i interessant. 

La informació està extreta d'aquí i totes les fotos són meves. 

I això és tot, amics i amigues, fins d'aquí a nous episodis de "Rere la pista d'Stefan Zweig"!




22 comentaris:

Ignasi ha dit...

Potser no té l'encant del Raimundhof Einkaufspassage però, de la teva má, ha estat ben grat passejar aquest complexe Karl Marx-Hof.

Del Festinoval de Lleida a Viena, avui coneixeras la iaia:

http://www.youtube.com/watch?v=Y8jKvjZuutw&NR=1

Petons!

Dona invisible ha dit...

Ignasi, no és tant per l'encant com pel que significa que ho he postejat aquí... És un lloc que no s'acostuma a visitar i volia deixar constància del funcionament de les vivendes de protecció oficial aquí. El sistema funciona força millor a Espanya, encara que evidentment no estic d'acord amb moltes de les posicions de la socialdemocràcia. Com a mínim aquí tothom té cobertura social...
M'ha agradat molt el grup que m'has passat, em recorden una mica als Manel.
Festinoval a Lleida? gaudeix-ne!
Petons!

Zamarat ha dit...

Una entrada muy interesante, Dona. Gracias por compartirla!!
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Gracias a ti, Zamarat, por pasarte por aquí.
Otro abrazo!

Nuria ha dit...

Muy interesante. Cuando uno visita una ciudad o como en tu caso, reside en una nueva ciudad, está bien conocer todas sus zonas o distritos y averiguar la historia de cada uno.
Besotesss

P.D.: ya estoy de vuelta de mis vacaciones aunque hasta el jueves no empiezo a trabajar, dentro de nada empezarán las tuyas.

Dona invisible ha dit...

Nuria, sí, me gusta conocer el por qué de las cosas. Todo está en la historia de las ciudades o de los pueblos.
Besitos!
Me alegro que ya estés por aquí otra vez, se te ha echado de menos. Uf, no sabes las ganas que tengo de vacaciones, y de irme para Barcelona unos cuantos días ya...

Zamarat ha dit...

Te he dejado un regalo en mi blog. Pásate cuando quieras. Abrazo!

Elisabet Pérez Besa ha dit...

Invisible!
Observar les ciutats amb els ulls ben oberts és increïble. Els racons, la història vivent, la gent, olors...
I sovint són "els de fora" els que miren la ciutat amb els ulls més oberts. És el fenomen de "l'estranyament", "el distanciament"...
Gràcies per les teves observacions tan interessants.
*Per cert, el grup La iaia són de Vic, paratges de la meva terra enyorada.
Petonillus!

Dona invisible ha dit...

Eli!!!
Potser sí que tinc els ulls més oberts perquè sóc una "ausländerin" :-) En tot cas, cal estar pendents del nostre voltant, penso. Si no, ens perdem moltes coses!
L'estranyament, el distanciament... mmm Existencialisme?
Gràcies a tu per passar-te per aquí!
No sabia que La iaia fossin de Vic. Tu sempre portaràs Osona al cor! :-)
Petonassossssssssss

Laura Uve ha dit...

Què interessant!! M'agrada molt l'arquitectura i estic convençuda, amb alguns moviments arquitectònics d'aquesta època d'entreguerres (encara que també hi ha arquitectes més actuals), que es poden canviar coses des d'aquest àmbit de la construcció d'edificis. Quants barris obrers actuals estarien contents amb aquest parc i aquests serveis.
Normalment m'agraden molt aquests espais poc visitats però que són vivits i tenen una història darrera.

Continua amb aquestes visites per Viena... m'encanten.

Ptnsssss
A l'inici del text has posat finals II Guerra Mundial i suposo que és Ia Guerra Mundial, oi?

Dona invisible ha dit...

Laura Uve, començo pel final, gràcies per estar atenta i adonar-te que havia comès un error. És clar, era la primera i no la segona Guerra Mundial. Merci!
La veritat és que ja signaria per tenir aquestes agrupacions de vivendes als barris obrers de l'àrea metropolitana. Però, és clar, són realitats diferents.
NO és un espai que es visiti assídament, no...
Ja estic pensant on aniré a la propera...
Petonssssss

troyana ha dit...

Dona Invisible,
pense que llocs com aquest terminen per visitar-se quan ja estàs vivint en la ciutat durant un temps.És la eterna diferència entre el turista i el viatger,i tu a Viena pense estàs a estes altures més prop de ser viatgera que turista.En qualsevol cas,es interessant el que contes i jo també crec que n´hi ha que anar pel món amb els ulls ben oberts,en tot,també a un pla més metafísic o existencial en les coses que ens passen en la vida,per a comprendre amb el temps els per què.
Bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, sí, tens raó, crec que fa temps que vaig deixar de ser una turista... miro la ciutat amb l'estranyament de què parla l'Eli, però també des d'una posició ja més "endins"... tot i que, és clar, em queda molt per ser vienesa (això em sembla que no ho seré mai).
No concebo la vida sense intentar comprendre tot el que passa al nostre voltant... És una actitud.
Petonssssssssss
PS = encara ens veurem a Barna i tot :-)

troyana ha dit...

D.I.
però tu vols ser vienesa??
l´únic que jo tinc clar es que a cavall com m´he criat entre cultures,es que soc mediterrània quasi al 100%
Si coincidim a Barna en dies,crec que ens podríem trobar,jo encara no ho tinc segur,però si vaig segurament serà cap de setmana..podríem intercanviar els mails,no?També donant-se el cas d´anar, m´agradaria conèixer a Laura Uve si fora possible.
Besets

troyana ha dit...

Ok
doncs ja t´he he enviat un mail,qué bé sona la trobada a tres bandes.keep in touch,D.I.!
bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana,
no, no vull ser vienesa, és clar :-) sempre dic també que sóc mediterrània, és d'on em sento. Però sí que vull sentir-me integrada en la cultura en què visc....
Ei, jo també vull conèixer la Laura Uve, de fet havíem dit que aquesta vegada ens podríem conèixer. Estaria molt bé una trobada a tres bandes! (si l'Antígona hi pogués ser, ja seria un triomf!). Envia'm un correu i així estem en contacte!
Petonsssssssss
PS= rebut el teu mail i contestat, esborro la meva adreça d'aquí, per evitar "espants" :-)

Troyana ha dit...

D.I.
escolta,després de tan de temps,torne aquest post perquè he vist la peli "El portero de noche"(1973) de Liliana Cavani ambientada a la Viena de 1957 i m´ha paregut a una escena que eixia si no aquest edifici,un edifici molt paregut,no sé ni com m´ha vingut al cap....has vista la peli??
bsts

Dona invisible ha dit...

Hola, que bé que us recordeu d'entrades anteriors! Me n'alegro, gràcies per reactivar-la!
No he vist la pel·li, segurament que es tracta del mateix edifici, ja que aquesta reforma es va fer durant els anys 20, posteriorment a la 1a guerra mundial, o sigui que durant els anys 50 devia estar en boga.
Quina memòria, noia! Miraré la pel·li, ara tinc curiositat. Ahir vaig començar a mirar "The kids are all right", està força bé. I encara tinc pendent "Melancholia", m'ho haig de fer venir bé per al cinema!
Petonssssssssssss

Troyana ha dit...

D.I.
la peli"El portero de noche" està prou bé(igual li dedique una entrada,no ho sé),crec que t´agradarà perquè va del retrobament d´un ex general nazi i una jueva sobre la que va exercir un abús de poder a tots nivells,també sexual a un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial.Passats els anys,al 57 es retroben a un hotel de Viena però la dolorosa experiència del passat té conseqüències insospitades.......i fins aquí puc llegir.....ja em contaràs, m´agradaria saber la teua opinió i també per a eixir de dubtes sobre l´edifici en qüestió....

Per altra banda, "The Kids are all right" està més que bé,a mi em va agradar molt...alguns la troben insubstancial,jo crec que es poden reivindicar altres models de família no només amb drames o documentals seriosos si no també amb comèdies que es facen passar senzillament una bona estona perquè al cap i a la fi,estan "normalitzant" i elles a més a més,estan fantàstiques i ell,també.No sé perquè tenim aquesta mania d´infravalorar la comèdia,la veritat.
Et deixe l´enllaç de la entrada que li vaig dedicar al seu dia,per si tens curiositat:

http://historias-troyanas.blogspot.com/2011/01/kids-are-all-right.html

I "Melancholia" es devastadora i bella,bella i devastadora,tot a l´hora.Ja em contaràs..tenim pendent el forum a tres bandes amb Laura Uve...ja,ja

I em diràs que soc "boba" perduda però no entenc la última frase que has posat:
"m´ho haig de fer venir bé per al cinema!" o n´hi ha una errata o jo estic "lela" o no entenc el català de Barna....o què sé jo...

Bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, m'apunto la pel·li! Per la història i pel context segur que m'agrada!

D'altra banda, sobre les comèdies, aquestes poden ser insubstancials o tenir molt de contingut. Dins la ironia, s'hi poden amgar molts pensaments.

Haha.. això del final, per res ets "boba", sóc jo que m'he expressat fatal i em temo que no és pel català de Barcelona. Volia dir que he de fer quadrar el meu horari de feina amb el del cinema: la pel·li la passen només en una sessió i haig d'intentar que sigui un dia que plegui a una hora que em vagi bé, és clar. Aixxxxx...

Ja t'explicaré quan per fi aconsegueixi veure "Melancholia".

Bona setmanaaaaaa

Kevin ha dit...

Els companys que ara fan Urbanística II estan fent un estudi d'aquest barri. Quan m'ho han dit he anat al teu blog perquè em sonava que n'havies parlat ;-)
Coincidències de la vida.

Dona invisible ha dit...

Hehe, m'encanta que aquesta entrada encara continuï estant vigent. Segur que per a algú que estudia Arquitectura Viena ha de ser molt interessant.
Una abraçada!