Als qui desapareixen

“La mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen, la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan, como si nada hubiera pasado. Yo jamás he olvidado a nadie con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie. Lo que se pierde, se pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me duelen demasiado, aunque sea un rollo de una noche. No suelo tenerlos porque echaría de menos las cualidades propias de esa persona. Me importan los pequeños detalles.”

Parlament de la protagonista (Céline) de "Antes del atardecer"

Una estranya remor al pensament, moltes experiències acumulades en uns mesos intensius des que vaig visitar la llavors encara freda (atmosfèricament parlant) Barcelona; les paraules que m’han quedat gravades a la memòria –i els fets- i aquelles persones que, per un motiu o altre, han deixat de formar part de la meva vida. Avui els vull dedicar aquest post i em faig la reflexió intentant ser honesta amb mi mateixa sobre com m’afecta que les particularitats d’aquestes persones deixin de formar part del meu entorn. Com diria la protagonista de la fantàstica pel·lícula “Antes del atardecer”, cada persona és única, amb les seves peculiaritats, els seus gestos, la seva manera d’entendre el món i el seu moviment. I aquesta acumulació d’experiències vitals és insubstituïble. Sóc incapaç de trobar un substitut per a cap de les persones que m’han importat en aquest món. Però algunes marxen, se’n van, simplement desapareixen (i no em refereixo a la fi del camí vital a què tots estem abocats), algunes sense explicació. Ja formen part d’un altre món. N’hi ha que saps que hi són, d’altres no saps on són. I d’altres s’han esvaït com –emulant el famós reciclant- llàgrimes en la pluja...

Tinc por de convertir-me en una persona calculadora i freda, digna de les novel·les de Houellebecq, digna d’un món d’aparadors en un supermercat ambulant i sense sentit, perquè cada persona que desapareix és una pedra a l’estómac, una pedra que, juntament amb altres pedres, fan una roca impenetrable.

 

Per a totes elles, des del meu cor:

 

"A tu, que un dia vas aparèixer i vas capgirar el meu món,

A tu, que de cop i volta, penses que no, que no vull ser part de tu,

I te’n vas sense avisar i em refuses les paraules i fuges...

Mai més no tornis, no tornis per deixar-me amb un regust de flors caduques.

Mai més no tornis, simplement."

I aquest post l’escric avui a les portes del meu viatge a Barcelona, per poder posar una mica de pell a sobre i tornar un cop més a Viena (d’aquí a un mes) amb un abric protector, però amb el cor obert a noves experiències, en aquest vincle que he creat amb Viena. 

Per acabar, una cançó de Johny Cash, perquè sí, perquè fa mal...: 

 
I've hurt myself today, to see if I can stil feel...