Els dies passen i el terra es torna més ferm. Aleshores camines recte i endavant i trepitges per primera vegada des que ets aquí la superfície blanca del Ring (zona central de Viena, on hi ha els edificis més importants de la ciutat). De cop un món nou s’obre per a tu. Un món per a descobrir: tots els sentits oberts a una nova experiència! La ciutat salvatge es va fent domèstica i coneguda. Les ombres dels primers dies són ja fora i comença a obrir-se una escletxa entre els núvols grisos que tapen la ciutat imperial.
Vaig passejar pel Ring i vaig descobrir, vora Karlsplatz, un monument als soldats soviètics, construït el 1945 en commemoració de l’alliberament de Viena dels nazis. Em pregunto quants racons més em queden per trobar-me al pas, quantes vegades em queden per sorprendre’m de les contradiccions de Viena.
Ahir vaig tenir també una agradable conversa amb una parella lingüística que he trobat a través de la xarxa (visca les noves tecnologies!) Ell és austríac i en sap molt, d’espanyol! I jo faig el que puc amb el meu alemany. És increïble com coneix la nostra realitat, llegeix els nostres diaris, està al corrent de les vicissituds polítiques al voltant nostre. I escoltar una posició “neutral” (des de fora) sobre tu mateix és, si més no, saludable. És curiós escoltar que les coses que a ell li agradaven de la nostra cultura són les que jo detesto: els crits, el soroll en entrar a un bar o la nostra flexibilitat amb les normes. Però ara jo em concentro a tot el que els meus sentits em deixin prendre... un dia parlaré del meu barri, que em té fascinada. De moment, però, el que em té capficada és pensar quants escriptors, homes i dones de cultura, músics, han trepitjat els cafès i els carrers de Viena.
Thomas Bernhard, Stefan Zweig, sí! Vet aquí que sóc al cor cultural d’Europa. Ells no es mouran mai d’aquí, cada racó té una petita història per explicar. I la meva tasca és descobrir-les.
A la foto hi ha l’estàtua gelada de Goethe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada