País de corbs

Un dels elements que la natura ofereix per contrastar amb la ciutat de Viena són els corbs. Els pots veure passejant per sobre del llac gelat a "Stadpark" o a qualsevol indret envoltat d'arbres, per trencar l'harmonia blanca de la neu.
Quan torno a casa tard, els corbs ja dormen a les branques dels arbres de la finestra que tinc al costat i em sorprenc observant-los hipnotitzada i confosa per interessar-me per quelcom que abans m'hauria semblat insignificant.
Indagant sobre aquestes aus i, deixant de banda el fet que no tinc ni idea del perquè són tan comunes en aquesta part del món, he llegit que són ocells intel·ligents, que fan servir d'altres animals per facilitar-los el menjar i que tenen capacitat lúdica, juguen pel simple plaer de jugar. Aquí en podreu saber més.
Tradicionalment, i sobretot literàriament, els corbs s'han associat al mal averany i a la mort. Segons altres creences, representen les ànimes dels morts que encara són a la terra. Ens ve a la memòria l'inefable nom de Poe i els seus contes de terror quan pensem en els corbs.
Però, de totes les versions i creences sobre els corbs, a mi m'agrada quedar-me amb la dels indis d'algunes zones d'Amèrica, principalment a Alaska. En un dels capítols d'una de les meves sèries favorites de tots els temps s'explica de manera magistral la llegenda del corb i el perquè hi fan veneració i celebren el Nadal amb aquesta figura com a protagonista. En el seu moment, no vaig creure que aquesta història pogués tenir cap origen real, però, després d'aquest meu inesperat interès pels corbs, he descobert que sí, que és cert que existeix aquesta llegenda. I m'agrada explicar-la com ho va fer en el seu moment la Marilyn : "Fa molt de temps, el corb va mirar cap avall i va veure que el món vivia en la foscor. La llum, la tenia amagada un vell egoista, cap d'una tribu índia. El corb es va transformar en una agulla de pi que surava al riu, on la filla del cap indi anava a buscar aigua. La filla es va empassar l'agulla de pi. Es va quedar embarassada i va parir un nen que era el corb disfressat. El nen plorava i plorava fins que el cap indi li va donar la bola de llum perquè hi jugués. Just en el moment en què la va tenir a les mans, el corb va tornar a ser un corb. Llavors va elevar la llum fins al cel. Des d'aleshores ençà, no hem tornat a viure més en la foscor."

Una llegenda preciosa... com a contrapartida, però, vull citar un poema que he trobat per casualitat a la xarxa, escrit per un autor llatinoamericà que va viure la major part de la seva vida a Àustria, i en el qual parla específicament d'Àustria com d'"el país dels corbs":

los cuervos

los cuervos gritaban tu nombre
cerraste la ventana pero los gritos te perseguían
el cielo de acero prohibía nuestros sueños
era un pais frío y duro, era el mío
palabras caían como piedras
tú que haces aquí, mujer en flor?
tú te congelas, tú no das a luz
los cuervos seguiran gritando
y esta tierra no sera amiga ...
y tú te vas y tú te fuiste
dejaste huellas en la nieve
huellas de sangre, pero no bastaba
quemaste siete glaciales, pero no bastaba
aquí nada basta, éste es el pais de los cuervos
y tú te vas y tú te fuiste
marcaste mi destino como una herida
una herida caliente y hermosa
pero aquí nadie puede mostrar sus heridas
porque los cuervos huelen la sangre fresca
los cuervos gritan mi nombre
pero yo escondo mi herida y me quedo
ésta es mi tierra del invierno
lucharé contra los cuervos
hasta convertirme en uno de ellos
para gritar tu nombre
eternamente

Autor: Wolfgang Ratz

Escoltant: The Cure - Lullaby