Misfits, una sèrie d'herois antiherois

Una de les meves passions inconfessables en els darrers temps són les sèries de televisió, que consumeixo de manera compulsiva quan tinc una estona, a falta de televisió a casa, en aquest aparell des del qual escric.
Algú va dir que la qualitat actualment no és en el cinema sinó en les sèries; jo no diria tant, però sí que algunes tenen guions fantàstics i comparables als grans en la Història del cinema. És la meva manera d'entretenir-me i fugir una mica d'aquest món boig que ens ha tocat viure.
Fa poc un amic al twitter va recomanar la sèrie "Misfits", sèrie anglesa a cavall entre la comèdia i el drama, i em vaig disposar a veure-la. De seguida em vaig adonar que allò m'enganxaria i em vaig empassar les dues temporades com qui menja entrepans de Nutella :-)
La sèrie barreja la realitat i la ficció de manera magistral i ens endinsa en el món de cinc joves que han comès algun petit delicte i han de pagar-ho fent treballs per a la comunitat. La major part de l'acció transcorre al centre comunitari i comença quan tots cinc s'enfronten -juntament amb el seu supervisor- a les conseqüències d'una estranya tempesta. Després de la tempesta, tots han adquirit un poder que els fa aparentment diferents de la resta. Bé, tots llevat d'un, que està intentant descobrir durant la primera part de la sèrie, quin és el seu poder... O potser no en té cap. O sí.
El que més m'ha agradat és el tractament dels personatges, com els anem coneixent de mica en mica, i anem descobrint els herois-antiherois que són. La Kelly, la "choni" anglesa, que parla amb un indescriptible accent dels suburbis de Londres, arrestada per una baralla, obté el poder d'escoltar els pensaments dels altres. L'Alisha, la noia sexi i popular, la "party girl" acostumada a endur-se tots els homes que vol, obté un poder que és ben bé un antipoder: cada vegada que un home la toca, experimenta un desig incontrolable de tenir sexe amb ella. En Nathan, el "pallasso" del grup, impertinent, "torracollons", odiós segons com, de qui sabem de seguida per què és així, és qui ha de descobrir més tard si té algun poder. En Curtis, el noi atleta que ho tenia tot, una carrera endavant com a batedor de rècords i que ho espatlla per possessió de cocaïna, obté el poder de poder fer tornar enrere el temps i evitar que passi el que ja sap que passarà. Aquest és per a mi -tot sigui dit- el poder més interessant de tots i el que a mi m'agradaria tenir (quantes vegades m'he dit: si hagués fet allò i no allò... aix). I per últim el gran Simon, el meu personatge preferit: és el noi tímid i "invisible" per als altres, incomprès, mancat d'autoestima, a qui ningú pren seriosament, i veuen com a un "freak", que obté -voilà!- el poder de fer-se invisible davant dels altres.
A partir d'aquí es van forjant una sèrie de relacions que al principi semblaven impossibles: tots els personatges s'odien de bon començament, però a partir d'un fet inusitat al primer capítol, estan obligats a recolzar-se els uns als altres. A poc a poc també descobrim que hi ha altres persones afectades per la tempesta i que han adquirit estranys poders...
Hi ha dues temporades amb poquets capítols cadascuna (6 o 7), però a cap d'ells no li sobra cap silenci, ni li falta cap fragment. Els guions són brillants i la música, boníssima: hi he pogut reconèixer algunes de les meves cançons favorites de tots els temps: Atmosphere, de Joy Division; Lullaby, de The Cure; The Killing Moon, d'Echo and the Bunnymen; The Prodigy, entre d'altres.
Altament recomanable per als amants del cinema i de les sèries! I sembla que hi haurà una tercera temporada. No puc esperar que surti!