La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

1 de febr. 2011

Un plat cru de realitat

A Viena he descobert que fer classes a adults m'apassiona, i no només pel que descobreixo de mi mateixa ensenyant, sinó també pel que els mateixos alumnes m'ensenyen, m'expliquen, comparteixen amb mi. De vegades fins i tot ets una mena de psicòloga que ha de saber escoltar, que no és gens fàcil. He après molt més de la societat austríaca fent classes que llegint els diaris. Fa cosa de dues setmanes, em va trucar un nou alumne (a qui anomenarem P) per fer classes de conversa. He de dir que el senyor en qüestió al principi em va causar molt d'estrès: l'amo d'un restaurant que només tenia temps als migdies, amb qui havia de quedar aquell mateix dia i canviar els meus plans, perquè la propera setmana obria de nou el restaurant i no podria assistir a cap classe. Mig obligada per les circumstàncies, li vaig dir que sí, que quedàvem per provar entre mitja hora i tres quarts (que és el temps de què disposava). Vam quedar en un conegut cafè de Viena i en cosa de deu minuts el senyor em va explicar una experiència molt personal en un castellà bastant correcte, tot sigui dit. La història que explicaré és, doncs, ben real:
El germà d'en P era un jove elegant, intel·ligent, ric i formós, que respirava fama i benestar per tots els porus. Es va enamorar d'una dona amb una bellesa màgica i poderosa, però freda com l'acer. Al cap de pocs anys, la dona va conèixer un altre home formós i intel·ligent i va arribar el divorci amb el germà d'en P.
Aleshores va començar a beure i a deixar que la bellesa se l'endugués el temps, com un aigua que corromp el ferro forjat al balcó d'un palau del segle XIX. I va començar a perdre els amics, i va continuar sentint-se molt sol, va perdre diners, família i dignitat. El seu germà el va ajudar a pagar el pis en què encara s'arrossegava com un mort en vida, fins que va decidir marxar ben lluny de la civilització, a la recerca d'un ambient en què no desentonés, d'un ambient sense normes ni moral. Ningú va anar a l'aeroport a acomiadar-lo; aquella resta que quedava d'ell va anar a parar a Tailàndia, on va fundar el que tradicionalment es diu en català una "casa de barrets"... i allà va continuar bevent, fumant i anant amb dones de mala reputació... fins que un dia es va trobar molt malament, el decliu del cos i l'ànima castigats es manifestava en forma de sang per la boca. I van avisar el seu pare, i ningú va anar a visitar-lo. Tan sols alguns amics tailandesos van oferir-li transfusions, germans no de sang sinó a través de la sang.
El germà d'en P. va morir sol a Tailàndia. En P., el qui m'explicava la història, va viatjar a Tailàndia i va trobar una nota escrita pel seu germà abans de morir en què especificava que volia ser enterrat en una illa del Pacífic, on ell s'havia sentit lliure de cadenes morals i de tot lligam.
El pare d'en P., que en principi havia acceptat la voluntat del seu fill mort, després s'ho va repensar i va decidir traslladar el cadàver del seu fill a Àustria. Va pagar una quantiosa suma pel trasllat i al seu funeral hi van assistir més de 300 persones.

La història és real, només l'estil és meu.

13 comentaris:

Jaume ha dit...

Caram, quina gent més interessant que coneixes. Crec que l'estres val la pena si pots sentir aquestes històries de boca de desconeguts.

A veure si quan ens tornem a veure me recordes que no cal que parli tant i expliques més coses tu!

Montse ha dit...

En P potser se sentia lliure a Tailàndia, però les pobres dones de la seva casa de barrets...
Per altra banda, mai no he entès que els alumnes expliquin coses tan personals a l'aula, i menys a la primera classe! En això Àustria no és pas diferent de Catalunya!

Nuria ha dit...

Vaya una historia tremenda que pone de manifiesto lo peor de la condición humana.
En cierto modo entiendo lo que ha hecho este alumno tuyo, contándote cosas tan personales a ti, que no te conocía de nada... algo parecido hacemos muchos de los que tenemos blogs y contamos nuestras historias reales, historias que muchos de los que nos ven a diario desconocen.
Tu trabajo en Viena te está proporcionando, sin duda, el contacto con gente que tiene historias muy interesantes que contar.
Besitossssssssss

Ofelia ha dit...

Hi han molts elements tràgics en aquesta vida, però hi ha un que m'intranquilitza: no es va respectar la seva voluntat. Saps perqué?

troyana ha dit...

Si que es una historia personal,sí.
I què li vares dir tu?
Bs

Laura Uve ha dit...

La història es ben tràgica i respon al model de tragedia de la literatura clàsica, té tots els components. Et quedaries ben sorpresa de sentir una història així, oi? Estic amb l'Ofèlia... et va explicar el motiu pel qual no van respectar la seva voluntat? A mi també m'intranquilitza, no m'agradaria que em pases a mi...

Una de les meves amigues a donat classes d'adults i crec que compartiria amb tú l'explicació que dones al principi del post.

Una abraçada (molt ben explicada la història...m'he enganxat al gemà de en P.).

Dona invisible ha dit...

Jaume, durant les classes acostumo a passar-m'ho bé, no miro el rellotge i desconnecto totalment de la resta de coses, però tot el que passa abans i després m'estressa. No ho puc evitar...
També m'agrada escoltar, Jaume, i no exageris, que de vegades també foto el rotllo jo, sobretot per telèfon :-)
Ens veiem!

Montse, sí, sí, tens raó pel que fa a les dones a Tailàndia... diguéssim que aquest senyor va tirar cap a la part més fosca de l'ésser humà, però no va tenir cap ajuda de ningú per sortir-ne. A mi també em sorprèn molt que gent que no et coneix de res t'expliqui coses tan personals! Aquest alumne és individual, vull dir que només m'ho explicava a mi (ja que no hi ha companys de classe) i suposo que això afavoreix que la gent se senti més còmoda per parlar. Però tot i així... En fi, la gent se sent sola i incomunicada aquí igual que a Catalunya. No som tan diferents.
Benvinguda al bloc, crec que és la primera vegada que comentes!

Nuria, tú lo has dicho, la historia es un ejemplo de lo peor del género humano... A mí me pareció una historia terrible, que el señor me contó a la mínima después de recibir una llamada de su padre que le recriminaba no haber ido al entierro de una clienta del restaurante. Él hacía una crítica a este tipo de convenciones, y me puso como ejemplo esta historia tan personal: ¿dónde estaban las 300 personas que había en el entierro cuando su hermano tenía problemas? A mí me sorprendió un poco que me lo contara aunque como dices sí que es cierto que en Internet a veces se cuentan historias íntimas a desconocidos, pero no sé, el contacto cara a cara es como más directo y personal.
Besossss!!

Dona invisible ha dit...

Ofèlia, jo vaig deduir que el pare s'ho va repensar perquè havia d'aparentar davant dels altres l'estimació cap al seu fill i per poder-ne fer un funeral com mana la tradició. Ja veus, qüestions de moral i d'aparentar de cara als altres. Aquesta era la crítica que em feia el meu alumne. A mi també em va posar neguitosa el fet que no es respectés la seva voluntat.
Una abraçada.

Troyana, doncs realment li vaig dir poca cosa, només que em semblava molt dur, però vaig evitar fer cap judici. De fet, em penso que ell només necessitava que l'escoltessin.
Petons.

Laura, sí, una història tràgica que demostra que encara pensem en les aparences i que les persones poden arribar a ser molt hipòcrites. Explícitament no em va dir per què no van respectar la decisió del mort, però tota la crítica del seu germà anava a parar al mateix punt...
Sí, ser profe d'adults no és fàcil, però pot arribar a ser molt satisfactori.
Gràcies i una abraçada!

Ignasi ha dit...

La història, seria la mateixa explicada pel pare?
Jean Renoir, director de "La regle du jeu", es guarda la millor frase de la pel·lícula pel seu personatge.
Una frase inclinada cap a la comprensió:

"El que es terrible d'aquest mòn es que tothom te les seves raons."

Escoltar respectant, amb una actitut compasiva davant del sofriment em sembla una digna elecció.

Tu la tens.

Petons (i abrigat)

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

Ostres, és curiós, de vegades, sense conèixer, algunes persones et generen aquesta confiança. Jo estic amb tu quan no li van respectar la voluntat, per fer aparentar..

Bé, quin principi de classe més curiós!

Petons

Dona invisible ha dit...

Ignasi, molt bona aportació, segur que si hagués escoltat el pare, la història hauria sigut completament diferent. La veritat és que se'n podria fer un exercici literari, però la cosa va anar com va anar. Té raó el personatge de la pel·lícula, tothom té les seves raons, però a la vegada això és terrible. Jo no vaig voler opinar gaire sobre el que em va dir, la veritat.
Una abraçada!

Arlette (des que miro la sèrie Infidels, cada vegada me'n recordo de tu quan sento el nom "Arlette" :-), sí, sí, jo suposo que també es va sentir còmode per explicar-ho. Era bastant peculiar, l'home, per això, parlava molt ràpid i semblava molt estressat. De fet vol aprendre espanyol per anar-se'n a viure una temporada a Tenerife, per descansar i fugir de la civilització.

Una abraçada!

LaMirandolina ha dit...

Quina història, tu! De vegades hi ha gent que prefereix una persona desconeguda per explicar coses molt personals (els profes sovint ens veiem forçats a exercir d'"escoltadors" professionals). I també hi ha gent que té un cert imant per atraure persones que expliquen aquesta mena d'interioritats. No us ha passat mai de seure en un avió i tenir amb el passatger del costat una conversa que no tindries amb algú de confiança? Deu ser perquè les probabilitats de tornar-te'l a trobar és molt minsa?

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, sí que crec que hi ha persones que tenen un imant per atraure gent que els explica amb facilitat la seva vida, però a mi no m'ha passat mai això d'explicar a un desconegut/da la meva vida... Em costa trencar el gel amb desconeguts... sempre que he entaulat conversa, ha estat perquè l'altre/a ha començat abans.
Petons!