Un plat cru de realitat

A Viena he descobert que fer classes a adults m'apassiona, i no només pel que descobreixo de mi mateixa ensenyant, sinó també pel que els mateixos alumnes m'ensenyen, m'expliquen, comparteixen amb mi. De vegades fins i tot ets una mena de psicòloga que ha de saber escoltar, que no és gens fàcil. He après molt més de la societat austríaca fent classes que llegint els diaris. Fa cosa de dues setmanes, em va trucar un nou alumne (a qui anomenarem P) per fer classes de conversa. He de dir que el senyor en qüestió al principi em va causar molt d'estrès: l'amo d'un restaurant que només tenia temps als migdies, amb qui havia de quedar aquell mateix dia i canviar els meus plans, perquè la propera setmana obria de nou el restaurant i no podria assistir a cap classe. Mig obligada per les circumstàncies, li vaig dir que sí, que quedàvem per provar entre mitja hora i tres quarts (que és el temps de què disposava). Vam quedar en un conegut cafè de Viena i en cosa de deu minuts el senyor em va explicar una experiència molt personal en un castellà bastant correcte, tot sigui dit. La història que explicaré és, doncs, ben real:
El germà d'en P era un jove elegant, intel·ligent, ric i formós, que respirava fama i benestar per tots els porus. Es va enamorar d'una dona amb una bellesa màgica i poderosa, però freda com l'acer. Al cap de pocs anys, la dona va conèixer un altre home formós i intel·ligent i va arribar el divorci amb el germà d'en P.
Aleshores va començar a beure i a deixar que la bellesa se l'endugués el temps, com un aigua que corromp el ferro forjat al balcó d'un palau del segle XIX. I va començar a perdre els amics, i va continuar sentint-se molt sol, va perdre diners, família i dignitat. El seu germà el va ajudar a pagar el pis en què encara s'arrossegava com un mort en vida, fins que va decidir marxar ben lluny de la civilització, a la recerca d'un ambient en què no desentonés, d'un ambient sense normes ni moral. Ningú va anar a l'aeroport a acomiadar-lo; aquella resta que quedava d'ell va anar a parar a Tailàndia, on va fundar el que tradicionalment es diu en català una "casa de barrets"... i allà va continuar bevent, fumant i anant amb dones de mala reputació... fins que un dia es va trobar molt malament, el decliu del cos i l'ànima castigats es manifestava en forma de sang per la boca. I van avisar el seu pare, i ningú va anar a visitar-lo. Tan sols alguns amics tailandesos van oferir-li transfusions, germans no de sang sinó a través de la sang.
El germà d'en P. va morir sol a Tailàndia. En P., el qui m'explicava la història, va viatjar a Tailàndia i va trobar una nota escrita pel seu germà abans de morir en què especificava que volia ser enterrat en una illa del Pacífic, on ell s'havia sentit lliure de cadenes morals i de tot lligam.
El pare d'en P., que en principi havia acceptat la voluntat del seu fill mort, després s'ho va repensar i va decidir traslladar el cadàver del seu fill a Àustria. Va pagar una quantiosa suma pel trasllat i al seu funeral hi van assistir més de 300 persones.

La història és real, només l'estil és meu.