La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

27 de febr. 2011

Les coses i la mort

Tinc un gust d'arrels
a dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada.

Miguel Martí i Pol, Amb vidres a la sang.

La finca on visc té més de 100 anys. Forma part de la Història de la ciutat i qui sap quantes persones, secrets, aventures, amors i odis hi han passat. Hi ha un petit cartellet al primer pis que parla d'aquesta centenària finca i on s'especifica que al pis de baix hi havia hagut una "Kaffehaus" típica; és a dir, una d'aquelles romàntiques cafeteries amb sofàs de vellut, on l'acte de prendre un cafè es converteix en un ritual màgic, d'observació, meditació i lectura. Més tard, el mateix pis va ser durant un temps una "Gästehaus", una mena d'hostal, i avui dia és un restaurant xinès, molt bo, per cert.
La relació amb els meus veïns és d'absolut anonimat o d'agradable cortesia. De tant en tant sento la veïna d'uns 5 anys que juga sola al passadís o em trobo algun altre veí per l'escala i ens diem "Hallo", "Morgen!", "Guten Tag" o "Gruss Gott", que diuen aquí.
Fa uns mesos, vaig topar-me amb el veí del segon: un senyor gran, a qui van pujar en una cadira de rodes (el bloc on visc no té ascensor) i que em va saludar agradablement, amb aquella amabilitat dels senyors grans que s'han resignat que el pas del temps els hagi guanyat la batalla, i amb la quietud d'haver viscut una vida sencera, en l'hivern vital. Altres vegades havia vist com dos treballadors socials el pujaven fins a casa i la major part dels dies no el veia, perquè segurament no sortia gaire. Fa uns dos mesos, en tornar un dissabte a casa cap a les 11, vam veure dos senyors que esperaven a l'entrada de la seva porta amb un taüt per transportar cadàvers. El senyor del segon havia mort. Vàrem pujar cap a casa (jo visc al tercer), en silenci, mentre els homes recollidors de cadàvers feien la seva feina.
El següent dilluns hi havia una esquela al tauler d'anuncis de casa, que la mestressa hi havia deixat, per a informar els veïns. No vaig apuntar el seu nom. Sé que tenia 83 anys quan va morir.
Les següents setmanes, mesos diria jo, vaig veure que una carta de la companyia d'energia vienesa esperava ser recollida dins les reixes de la seva porta. I així dia rere dia, ignorant de la mort de l'habitant d'aquell pis, romania al mateix lloc sense que ningú es dignés a agafar-la. El senyor vivia sol, em deia. Però no tenia família?
La setmana passada van desallotjar casa seva: el carrer era ple de mobles, trastos vells i la roba del senyor dins bosses d'escombraries. Tota una vida disposada a ser llençada al contenidor més proper. El camió estava llest per esborrar tots els records d'un senyor anònim, que un dia m'havia saludat. I aleshores vam decidir desfer-nos de la catifa vella que vaig heretar del meu predecessor. Odio les catifes. A canvi, ens vam endur tres cadires, dues tauletes de nit, un mirall, una làmpada i una prestatgeria, que ens van oferir amablement, ja que eren a punt de ser destrossades. I la família d'aquest senyor no va aparèixer per allà en cap moment.
Em pregunto quina vida devia tenir: com va viure els temps durs del país, amb el nazisme, si es va casar, a què es dedicava, quantes vegades s'havia mirat al mirall que jo ara tinc i havia pogut dormir tranquil, al costat de les tauletes de nit, que ara em pertanyen, salvades de l'oblit.

17 comentaris:

Una mujer y mil imágenes, Arlette ha dit...

La meva àvia ja ho deia bé, merda pels que quedin, tot el que puguis fer en vida, endavant, perquè després mira com acaba tot plegat, tu i els mobles, en bosses...

Potser algun dia ho saps o no i aquestes tauletes continuaran recopilant records.

Una abraçada ben forta,

Arlette

Nuria ha dit...

Un poco triste la historia de tu vecino, aunque sin conocer su situación no se puede juzgar. A veces los trastos viejos tienen valor sentimental pero otras no traen más que recuerdos, de ahí que la gente tienda a deshacerse de ellos.
Un beso

Elena Rius ha dit...

Les topades amb la mort ens fan adonar-nos de la poca importàncie que tenen les coses materials. Un bon dia ja no hi som, i tot el que era el nostre entorn queda reduït a un parell de bosses d'escombreries. El qu'expliques respecte al teu veí ho he viscut amb persones properes i m'ha quedat ben arrelada la idea de que cal viure intensament, aprofitant cada moment.

Laura Uve ha dit...

Aysss... quina història més trist... Morir sol i que totes les teves coses acabin a l'escombreria...nou nou... no m'agrada ni gens ni mica.

Qui és el de la fotografia? És el teu company?

Per cert m'agradat força el poema de Martí i Pol.

Una abraçada :)

Dona invisible ha dit...

Arlette, la teva àvia tenia molta raó, encara que vull pensar que no tothom és d'aquesta manera. La vida s'ha d'intentar viure intensament, els que queden s'han d'esforçar per acomplir també la seva. És un debat molt profund, que també abarca les diferents cultures i la manera d'entendre la família.
Tant de bo aquestes tauletes acumulin bons records :-) Les hi agrairé sempre, a aquest senyor, que ja no sabrà mai on van anar a parar.
Una abraçada!

Nuria, tienes razón, la verdad es que no tengo ni idea de su historia. Quién sabe quién era, cómo era... Para mí las cosas tienen valor, el valor de los recuerdos, sobre todo las que has tenido durante mucho tiempo. Hay quienes no tienen problema para tirarlas, pero a mí me dá mucho respeto.
Un abrazo!

Elena Rius, la mort treu importància a tot; és realment l'única certesa que tenim en aquesta vida (la qual cosa no deixa de ser paradoxal). Però simbòlicament vaig sentir un calfred quan vaig veure totes aquelles coses a punt de ser llençades, com si es poguessin esborrar tots els records així de cop. Està clar, viure la vida intensament, que després ja no s'hi pot fer res.
Una abraçada!

Laura Uve, doncs sí, no puc deixar de posar-me trista quan hi penso. I això que no vaig conèixer aquest senyor!
A quin dels dos homes que hi ha a la foto et refereixes? Al de la portada del llibre o al qui llegeix el llibre? ;-P Si et refereix al que hi ha assegua a la cadira llegint, hehe, sí, és el meu company, que s'ha ofert per aparèixer a la foto i m'ha donat permís per penjar-la al bloc :-)
Una abraçada i bon començament de setmana ja!

Laura Uve ha dit...

Siii, em refería al que llegeix el llibre (jejeje)..., és una foto curiosa amb el mirall darrera...M'agrada força.
Bona setmana també per tú...ptnssss

Ignasi ha dit...

A propòsit de la mort i de la teva entrada.

"A la vida hi a un moment on cada persona escull entre dos camins pel que li queda de vida:
El camí de l'amor o el de la por.
Si esculls el de la por ja has begut oli".

Més o menys aquestes paraules vaig escoltar-li al Joan Margarit, potser el millor poeta viu de Catalunya, un segarrenc de Sanaüja.

Un altre segarrenc, aquest de Guissona, music de cap a peus, acaba d'editar "Vol i dol" al voltant de la mort.

"Cendres" es per tu i pel Christian:

http://www.youtube.com/watch?v=xHMBvVWs5i4&feature=related

Teniu tota la meva simpatia.

LaMirandolina ha dit...

Potser estaria content que les tinguessis tu, les seves coses. :) I tal vegada ell també les va arreplegar d'algun antic llogater, d'un membre de la família, de les escombraries... No se sap mai! Tu continues la història -o vosaltres, ara ja no sé si he de parlar en plural ;).

Elisabet Pérez Besa ha dit...

No saps com m'ha agradat aquesta entrada... els objectes, per a mi, no són només objectes. Són el nostre món, també. Porten el nostre món enganxat. I que tu els facis reviure m'ha agradat molt.
Fins aviat, maca!
Eli

Dona invisible ha dit...

Laura, he de reconèixer que la distribució de la imatge la va pensar el Christian, és un artista per a la fotografia.
Gràcies i petonsssss!!!

Ignasi, estic d'acord, en Joan Margarit és un dels millors poetes en català dels nostres temps. Moltes gràcies per la cançó. L'estem escoltant ara mateix el Christian i jo.
Una abraçada molt forta!

LaMirandolina, doncs potser sí, ara ja no ho sabrem mai. Jo crec que és d'aquells mobles antics que es tenen tota la vida, però és només una intuïció. Hehe... de moment continuo essent una persona individual.
Petons, Mirando!

Eliiiiiiiiiii, ooooh, com me n'alegro que et passis per aquí!!! Ich vermisse dich sehr sehr sehr. Ja sabia jo que t'agradaria això dels mobles del senyor gran. Donar-los vida? no ho havia pensat així tan exactament, però potser tens raó. Mira, m'has alegrat el dia (o la nit).
Petonssssss

troyana ha dit...

Ai Dona Invisible,com deien l´altre dia les meues companyes del curs de pintura: "La vida es un parpadeo" i es de veres.
bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, fa molt de vertigen si et pares a pensar-ho.

Petonssssss

LLONXANA ha dit...

Una entrada preciosa pese a la congoja que lleva consigo saber que mejor o peor, todos tenemos un final. Me agrada, no obstante, tu detalle, tu mirada, tu dedicatoria a un hombre del que nadie se acordó.
Un besazo.

Christian ha dit...

"Poenam no sentio mortis. Poena fuit vita, requies mihi morte parata est"

Dona invisible ha dit...

Llonxana, qué alegría que te pases por aquí de vez en cuando! Es mi pequeño homenaje a esos olvidados, sí. Me pareció muy triste la historia de este hombre, lástima que no apuntara su nombre. Pero quién me iba a mí a decir que tendría sus muebles en casa!
Besazos mil!

Mein Christian, es terrible la cita que has puesto... La vida puede ofrecerte el mayor placer, pero también el mayor sufrimiento...
Küsse!!!

Laura Uve ha dit...

Pues Christian tiene muchísima razón con esa cita y esa foto aporta, algo que a mi me encanta, la multiplicidad de la mirada.
¿Cómo hacemos para pasarnos el correo, sin exponerlo públicamente?

Ptnssss

Laura Uve ha dit...

Lo tengo!