Les coses i la mort

Tinc un gust d'arrels
a dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada.

Miguel Martí i Pol, Amb vidres a la sang.

La finca on visc té més de 100 anys. Forma part de la Història de la ciutat i qui sap quantes persones, secrets, aventures, amors i odis hi han passat. Hi ha un petit cartellet al primer pis que parla d'aquesta centenària finca i on s'especifica que al pis de baix hi havia hagut una "Kaffehaus" típica; és a dir, una d'aquelles romàntiques cafeteries amb sofàs de vellut, on l'acte de prendre un cafè es converteix en un ritual màgic, d'observació, meditació i lectura. Més tard, el mateix pis va ser durant un temps una "Gästehaus", una mena d'hostal, i avui dia és un restaurant xinès, molt bo, per cert.
La relació amb els meus veïns és d'absolut anonimat o d'agradable cortesia. De tant en tant sento la veïna d'uns 5 anys que juga sola al passadís o em trobo algun altre veí per l'escala i ens diem "Hallo", "Morgen!", "Guten Tag" o "Gruss Gott", que diuen aquí.
Fa uns mesos, vaig topar-me amb el veí del segon: un senyor gran, a qui van pujar en una cadira de rodes (el bloc on visc no té ascensor) i que em va saludar agradablement, amb aquella amabilitat dels senyors grans que s'han resignat que el pas del temps els hagi guanyat la batalla, i amb la quietud d'haver viscut una vida sencera, en l'hivern vital. Altres vegades havia vist com dos treballadors socials el pujaven fins a casa i la major part dels dies no el veia, perquè segurament no sortia gaire. Fa uns dos mesos, en tornar un dissabte a casa cap a les 11, vam veure dos senyors que esperaven a l'entrada de la seva porta amb un taüt per transportar cadàvers. El senyor del segon havia mort. Vàrem pujar cap a casa (jo visc al tercer), en silenci, mentre els homes recollidors de cadàvers feien la seva feina.
El següent dilluns hi havia una esquela al tauler d'anuncis de casa, que la mestressa hi havia deixat, per a informar els veïns. No vaig apuntar el seu nom. Sé que tenia 83 anys quan va morir.
Les següents setmanes, mesos diria jo, vaig veure que una carta de la companyia d'energia vienesa esperava ser recollida dins les reixes de la seva porta. I així dia rere dia, ignorant de la mort de l'habitant d'aquell pis, romania al mateix lloc sense que ningú es dignés a agafar-la. El senyor vivia sol, em deia. Però no tenia família?
La setmana passada van desallotjar casa seva: el carrer era ple de mobles, trastos vells i la roba del senyor dins bosses d'escombraries. Tota una vida disposada a ser llençada al contenidor més proper. El camió estava llest per esborrar tots els records d'un senyor anònim, que un dia m'havia saludat. I aleshores vam decidir desfer-nos de la catifa vella que vaig heretar del meu predecessor. Odio les catifes. A canvi, ens vam endur tres cadires, dues tauletes de nit, un mirall, una làmpada i una prestatgeria, que ens van oferir amablement, ja que eren a punt de ser destrossades. I la família d'aquest senyor no va aparèixer per allà en cap moment.
Em pregunto quina vida devia tenir: com va viure els temps durs del país, amb el nazisme, si es va casar, a què es dedicava, quantes vegades s'havia mirat al mirall que jo ara tinc i havia pogut dormir tranquil, al costat de les tauletes de nit, que ara em pertanyen, salvades de l'oblit.