Renovar-se o morir

(...) No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.

Joan Vinyoli

A sobre del llit "La doctrina del xoc", de Naomi Klein per fi a punt d'enllestir-lo; a l'ordinador, la música perenne sonant i, al voltant, les parets de l'habitació on he viscut la major part de la meva vida. A fora, fressa de nens un any més grans que recullen regals i em recorden on sóc: el barri gris d'extrarradi on he passat la major part de la meva vida. 

Demà farà 2 anys que visc a Viena, 2 anys d'il·lusions, desil·lusions, decepcions i nous començaments. Dos anys de bloc també, perquè aquest bloc va néixer amb el viatge i ha estat paral·lel a la meva experiència a Viena. 1230 comentaris i 132 escrits, xifres que no volen dir res si no mires endins i analitzes cada persona rere cada comentari, cada situació, cada moment que ha donat peu als meus escrits. Ara, després de dos anys i un moment de crisi en què aquest bloc ha estat a punt de desaparèixer, toca renovar-se, per això el nou format del bloc, que acompanya la voluntat de caminar sempre endavant, malgrat la meva incapacitat intrínseca d'allunyar-me dels records, de deixar-los anar, de permetre que se'n vagin camp avall, per les aigües de les rieres del meu barri, de "deixar-los anar/com un estel, des d'un turó", que diria el gran Vinyoli.

Endavant, sempre endavant, haig de repetir-me, i totes les coses que era vénen amb mi, però també una part de mi roman ja sota l'asfalt dels carrers castigats d'aquest país nostre que avui regalima suor i llàgrimes, i on no sé si tornaré mai. 

Una situació política que ens condemna a un exili permanent, tant si vius aquí com si decideixes emprendre un camí de no tornada. Una inquietud constant de creixement intern, una recerca de preguntes, un neguit i una passió per conèixer el que farceix els límits d'aquest món em diuen que encara em queda molt per fer, i que encara tinc temps. Els qui hem decidit seguir altres camins que els de l'estabilitat, els qui no permetem que la por s'apoderi de la nostra ment i ens impededeixi avançar hem de pagar un preu molt alt en les transaccions diàries, però a canvi decidim i encertem, ens equivoquem, escoltem música i ens emocionem, o la sintonia equivocada i entrebanquem, passegem per carrers diferents cada dia, escrivim la nostra història i ens sentim atrets pel cantó fosc, al més pur estil Lou Reed... i així dia rere dia anem fent el camí... 

Escoltant: