La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

6 de gen. 2012

Renovar-se o morir

(...) No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.

Joan Vinyoli
A sobre del llit "La doctrina del xoc", de Naomi Klein per fi a punt d'enllestir-lo; a l'ordinador, la música perenne sonant i, al voltant, les parets de l'habitació on he viscut la major part de la meva vida. A fora, fressa de nens un any més grans que recullen regals i em recorden on sóc: el barri gris d'extrarradi on he passat la major part de la meva vida. 
Demà farà 2 anys que visc a Viena, 2 anys d'il·lusions, desil·lusions, decepcions i nous començaments. Dos anys de bloc també, perquè aquest bloc va néixer amb el viatge i ha estat paral·lel a la meva experiència a Viena. 1230 comentaris i 132 escrits, xifres que no volen dir res si no mires endins i analitzes cada persona rere cada comentari, cada situació, cada moment que ha donat peu als meus escrits. Ara, després de dos anys i un moment de crisi en què aquest bloc ha estat a punt de desaparèixer, toca renovar-se, per això el nou format del bloc, que acompanya la voluntat de caminar sempre endavant, malgrat la meva incapacitat intrínseca d'allunyar-me dels records, de deixar-los anar, de permetre que se'n vagin camp avall, per les aigües de les rieres del meu barri, de "deixar-los anar/com un estel, des d'un turó", que diria el gran Vinyoli.
Endavant, sempre endavant, haig de repetir-me, i totes les coses que era vénen amb mi, però també una part de mi roman ja sota l'asfalt dels carrers castigats d'aquest país nostre que avui regalima suor i llàgrimes, i on no sé si tornaré mai. 
Una situació política que ens condemna a un exili permanent, tant si vius aquí com si decideixes emprendre un camí de no tornada. Una inquietud constant de creixement intern, una recerca de preguntes, un neguit i una passió per conèixer el que farceix els límits d'aquest món em diuen que encara em queda molt per fer, i que encara tinc temps. Els qui hem decidit seguir altres camins que els de l'estabilitat, els qui no permetem que la por s'apoderi de la nostra ment i ens impededeixi avançar hem de pagar un preu molt alt en les transaccions diàries, però a canvi decidim i encertem, ens equivoquem, escoltem música i ens emocionem, o la sintonia equivocada i entrebanquem, passegem per carrers diferents cada dia, escrivim la nostra història i ens sentim atrets pel cantó fosc, al més pur estil Lou Reed... i així dia rere dia anem fent el camí... 

Escoltant: 



12 comentaris:

U-topia ha dit...

M'encanta el canvi de look, hmmm... quina fotografia de capçelera tan bonica (totes les que has posat fins ara m'han agradat força).

El poema de Vinyoli és preciós i molt cert, diria que és molt sa... hem de deixar anar els records, que no vol dir oblidar tot.

[Mentres estic escrivint el comentari, estic escoltant, per tercera vegada, aquesta canço que has deixat.... m'encanta!!].

Tinc ganes de llegir el comentari del llibre de Klein, a veure si m'animo a agafar-lo i podem fer la tertulia que van comentar...

Tornar a la casa de la nostra infància i juventut sempre genera nostàlgia i reflexió. T'he llegit en alguna altre ocasió aquest sentiment respecte a la teva ciutat i el nostre pais.

Respecte la teva opció de vida, estic d'acord que fugir de l'estabilitat, viure en altres països i mantenir aquesta cerca interior i de coneixement del món, pot provocar cert neguit però també moltes possibilitats de riquesa i vida...

Així que cap a endavant, estimada, i si us plau..., tancar el bloc? Nooooo........

Molts molts ptnssssssss

Ignasi ha dit...

Veig el mar,
sento els estels,
hi ha un arbre riu,
mentre mou les arrels.
Ja s'ha amagat el sol
la lluna està creixent,
sento el cant d'un mussol,
o potser és l'oreig del vent,

però jo vull córrer món,
jo vull anar amb el vent,
vull conèixer altres terres,
vull conèixer gent!

Gent com tu i com jo
Gent sense raó
camina si estàs amb mi i vols venir...
Anem!

Hi ha gent que mira el sol,
hi ha qui es mira el melic,
hi ha gent que no en té prou,
gent que ven el seu esperit

però jo vull córrer món,
jo vull anar amb el vent,
vull conèixer altres terres,
vull conèixer gent!

Gent com tu i com jo
Gent sense raó
camina si estàs amb mi i vols venir...
Anem!

http://www.youtube.com/watch?v=8h8tns2eF84&feature=related

No oblidaré el teu tracte amable,
considerada sempre i amb tothom.
Ni l'espontaneitat de la trobada
amb un "nomás por fun" desconegut.

Allà on siguis... que et vagi bé Raquel!

Dona invisible ha dit...

Laura, m'agrada que comentis això de la foto :-) és del Danubi, de quan vaig visitar per primera vegada Viena. Com hauràs comprovat, la foto no està presa a l'hivern!
Sí, Vinyoli en aquest poema parlava dels records d'infantesa concretament, però jo volia fer-ho extensiu als records en general. També estic d'acord amb tu: no hem d'oblidar, però tampoc no deixar que els records ens aturin.
Faré comentari sobre el llibre de Klein, però em caldrà una bona feina de concentració... sort que he pres alguna nota, perquè tela el munt d'informació que hi ha!
Sí, sempre em poso nostàlgica aquí, és inevitable... aquest any també recordava l'any passat i els canvis que s'han produït.
És maca la cançó, eh? Si t'ha agradat, et recomano que escoltis més coses dels Death cab for cutie, són molt bons.
I no, no tanco el bloc, aquí continuo donant guerra, compartint coses amb vosaltres, que ja formeu part de la meva trajectòria vital.
Ens continuem llegint!
Petonsssss

Ignasi!
Sempre em regales nous autors, nous poemes, nova música... En Joan Colomo sembla que hagi escrit la cançó per a mi. O potser és que tots dos som "gent sense raó".
Gràcies, de debò, seguirem caminant!
Petonsssss

Zamarat ha dit...

Me gusta el cambio!!!
El regreso a la cada de nuestra infancia siempre trae añoranza y recuerdos. Fíjate, yo estoy en la misma ciudad en la que crecí y aún siento esa nostalgia cuando paseo por el barrio o entro en mi antigua habitación.
Enhorabuena por haber elegido el camino de la "no estabilidad"; dos años en Viena. ¡No está nada mal!
Abrazo!

Dona invisible ha dit...

Gracias, Zamarat, me alegro que te guste el cambio.
El camino de la no estabilidad es más peligroso, pero también más interesante ;-) Y como diría Benedetti es mejor no quedarse en un rincón tranquilo, sino exprimir la vida lo máximo posible y añado cambiar algo este mundo, lo que esté en nuestra mano...
Un abrazo!

TRoyaNa ha dit...

Dona Invisible,

quin canvi,es de veres!
M´agrada molt el títol del post,de fet,crec que sempre estem començant...açò es un no parar,quan creus que tens respostes,ixen més preguntes....estabilitat??tot canvia constantment,estigues on estigues,nosaltres,les nostres circumstancies....

Per altra banda,la nostàlgia no pot impedir-te continuar,no podem viure sempre de records,n´hi ha que donar pas a lo nou,al present... que l´únic que tenim,en realitat.
I què es això de tancar el blog??
no em crec que ja no tingues més coses que contar...

Bsts

Enric Batiste ha dit...

Tot és ara i res
(J. Vinyoli)

Dona invisible ha dit...

Troyana,
m'alegro que t'agradi el títol del post... ja vaig aprendre-ho fa poc: sense canvis no hi ha moviment, no estem vius!
Doncs sí, haig de lluitar contra la nostàlgia, crec que hi tinc tendència, però de moment no m'impedeix fer plans i intentar aprofitar el moment...
I tant que tinc més coses per explicar, però ja se sap que de vegades hi ha com crisis... Bé, només ha estat una fase.
Petonssss

Enric, quant de temps! ;-) Que bo en Vinyoli, oi? En tan poques paraules dir tantes coses!
Una abraçada!

TRoyaNa ha dit...

aissss
t´havia deixat un altre comentari(on estarà?) diguent que m´ha agradat molt el nou avatar i la cançó....d´on has tret eixe avatar??

bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, doncs el teu comentari s'ha perdut per aquests móns de bloguerr!!!
Hehe, el meu avatar fa honor al meu nom i google és el meu amic :-P
M'agrada que t'agradi!
Petonsssss

LaMirandolina ha dit...

Està bé aquestes "obres" que has fet al bloc. Li donen un aire més futurista; de fet, els requadres liles em fan venir ganes de saltar-hi al damunt al ritme d'una música que sona i que van canviant de color. Saps què vull dir? Em sembla que ho dec haver vist en alguna pel·lícula però ara no sé a quina.
Ah! I veig que coincideixes amb el lema d'un amic meu: "Endavant, sempre endavant!", encara que el camí no es vegi gaire clar. Ànims i a renovar-se toca, oi? ;)

Dona invisible ha dit...

Mirandolina, no havia pensat això de l'estil futurista; per a mi els quadres són com diferents camins hehe, però sé a què et refereixes amb les ganes de saltar-hi al damunt i que vagin canviant de color amb una música de fons. Me n'has canviat la perspectiva!
Això d'endavant, sempre endavant... és el que em repeteixo, però de vegades costa ;-)
Apa, gràcies, i una abraçada!