Homes nus. Nackte Männer

Enceto aquest 2013 amb una entrada, si més no, peculiar. Va començar aquest octubre. Una exposició sobre homes despullats al Leopold Museum (cliqueu a sobre del nom i podreu veure més informació sobre l'exposició i sobre el museu)! Amb la gran figura d'un home jove tal i com la natura el va portar al món ocupant un lloc destacat del Museumsquartier (barri dels museus, on hi ha el Leopold)! Turistes fent-se fotos al davant, al costat, per dins... abraçant el seu membre, etc. Polèmica servida.
I, més enllà de l'anècdota i la polèmica, hi ha l'exposició que, finalment, em vaig decidir a veure ahir. Una exposició que recull el nu dels homes, fins ara tan poc tingut en compte en l'art. Malgrat les baixes temperatures, em vaig dir que valia la pena anar-la a veure, donar una oportunitat a aquest aspecte, el del nu, que des de sempre s'ha associat al cos de les dones. Quantes vegades no hem sentit a dir que el cos de les dones és molt més bonic? Com si quedéssim relegades a l'objecte, mentre que el subjecte (qui fa les fotografies, qui pinta els quadres o modela les escultures) en la majoria dels casos són els homes? Doncs bé, aquesta exposició trenca totalment aquest clixé. I ara són ells els objectes observats.
Vet aquí l'aspecte de l'entrada, ahir. No deixa de ser curiós el paisatge, oi? 

Fotografia meva

L'exposició comença amb tota una declaració d'intencions: té l'objectiu de cobrir el buit de la presència del cos nu masculí en el món de l'art (exposicions públiques, museus, etc.), malgrat que n'ha estat una temàtica des dels inicis. El recorregut en la Història de l'art sobre aquest tema va des dels voltants del 1800 fins a l'actualitat. D'aquesta manera, hi trobem pintures de Rubens, escultures de Rodin (amb el culte al cos i a la figura masuclines) i referències a la mitologia grega, com aquesta: 

Fotografia meva

Raffaello Sanzio Morghen 
(Nàpols 1758-Florència 1833)
Títol: Teseu mata el Minotaure, després del 1783.

L'exaltació de la figura masculina, com a model de bellesa és el que predomina en aquesta fase de l'exposició. 


Més endavant, quan ja entrem al segle XX i deixem enrere Egon Schiele (que no podia faltar en aquesta exposició), el motiu esdevé més aviat un element de reivindicació, una manera de protestar contra els convencionalismes, sobretot contra la moral religiosa imperant. Em va agradar molt aquest quadre: 

Fotografia extreta de google

 
Obra d'Alfred Courmes (mort a París el 1993). 
Títol: Saint Sebastian (Autorretrat). 

Observi's la referència cristiana als màrtirs i la idea que és un autorretrat. En aquesta sala en veurem molts, d'autorretrats. 
A mesura que avancem en el temps, la provocació augmenta. M'impacta una fotografia que duu com a títol "Alone in the Brown Room" (Sol a l'habitació marró), de l'autora sueca Annika von Hausswolff (nascuda a Göteborg el 1967), on es veu un noi assegut en una cadira, tot sol, duent a terme l'acte d'"estimar-se a si mateix". 

Tot seguit, les pintures, les manifestacions artístiques (escultures, performances...) són cada vegada més transgressores... Em pregunto si el fet d'haver de transgredir suposa que el tipus de societat en què vivim és rígida, i normativa encara, i necessita d'aquestes provocacions. 

No hi falten tampoc les al·lusions al món individualista d'avui, ni a la solitud a què estem abocats. Ni a l'automatització de la nostra societat: 

Fotografia meva

(Obra de Bruce Naumann)
 

També hi trobem una clara al·lusió al gènere, o a la invenció del gènere, o a la teoria que és tota una construcció social: "la dona es fa, no neix", tal i com diria la gran Simone de Bouvoir, sota aquesta regla de tres també podríem tenir-hi en compte l'home. Mireu aquest quadre, sobren les paraules, oi? 

Fotografia extreta de google

 

(Obra d'Urs Lüthi, viu i treballa a Munich. Títol: Autorretrat de la sèrie de grans sentiments, 1987). 

Així mateix, respecte al discurs de gènere hi ha una sèrie de fotografies centrades en les relacions sexuals homosexuals, que també entenc com una provocació.

Al final i abans de marxar, vaig passar per una sala, on (perdoneu-me el poc rigor, però no recordo i no vaig apuntar el nom de l'autor) hi ha una mena de "performance" on s'observen les imatges enregistrades en una sauna masculina de Budapest. L'autor volia comprovar el comportament dels homes nus quan estan sols i sense la presència de les dones. Uns resultats inquietants. 

I no puc acabar sense penjar aquí la foto que conforma el cartell de l'exposició i que ha generat tantíssima polèmica. El títol és "Vive la France" i hi ha tres jugadors de futbol de la selecció francesa vestits només a partir del genoll. Els autors són Pierre i Gilles i és una obra del 2006. I després de veure tot això, encara hi ha qui pensi que el cos de la dona és més apte per ser exposat en art?

Fotografia extreta de la pàg. web del museu: http://www.leopoldmuseum.org/de/ausstellungen/46/nackte-maenner

Viena al revés

De vegades m'agrada fer coses al revés de com les fa tothom només per portar la contrària. Perquè em ve de gust i perquè sí. 

És per aquest motiu i no per cap altre que avui he decidit desafiar les temperatures que ronden els 0 graus cap amunt o cap avall i caminar de la feina a casa -hi ha com uns llargs 45 minuts si una va a pas lleuger. Cap a les 8 del vespre els carrers de Viena ja són solitaris i negres. I molt freds. Una política d'estalvi energètic (malgrat els llums de Nadal) deixa alguns racons d'aquesta tan maleïda com estimada ciutat en l'absoluta foscor o tan sols il·luminats pel reflex dels fars dels cotxes sobre la neu congelada a terra. 
És també per aquest motiu que faig coses inversemblants per a una nit de divendres com: 
Menjar Käsekrainer (salsitxa a la manera austríaca, farcida de formatge mmmm) en comptes de les galetetes típiques de Nadal que tothom menja per aquestes dates. O sigui Weinachtskekse com aquestes:

Caminar per un pendent a uns quants graus sota zero i escoltar cançons ni remotament acostades a la realitat d'aquí (te'n dec el descobriment, Mirandolina, encara que no ho sàpigues...) "O potser és que fa massa calor, ep, sisplau, engega el ventilador!"

Caminar sola, quan tothom és a les seves llargs en família o als locals del Gürtel, i viure així els meus minuts de llibertat després d'una llarga setmana de feina, dolçor i contrarietats. 

Aturar-me a contemplar l'interior d'un supermercat tancat i pensar que mai havia pensat com pot esdevenir de solitari un indret que acostuma a ser ple de gent durant el dia. No només aturar-m'hi sinó fer-hi una foto: 

Seguir caminant i quedar hipnotitzada davant d'una televisió en funcionament en un aparador que no mira ningú.


(Si mireu fixament en aquesta foto m'hi trobareu també per aquí perduda a Viena...).











I, per descomptat, escriure aquesta entrada en tornar a casa, cansada, un divendres a la nit, a Viena.

Quan el poder s'apodera de les paraules

Vaig començar a escriure aquesta entrada abans de marxar a St. Petersburg i avui la rescato de l'oblit. 

Passejava per un carrer de Viena al districte 4 (devia ser cap a la meitat de l'estiu), fent temps abans de començar la meva classe de rus. I em va cridar l'atenció el missatge en un cartell que vaig veure de passada. El missatge és "Mut statt Wut", és a dir "Valentia en comptes de ràbia". De seguida em vaig aturar a mirar de quin tipus d'anunci es tractava. L'eslogan em resultava molt familiar. És una de les idees de fons que vaig escoltar en un acte que organitzava Occupy Vienna aquí el proppassat gener. "Valentia en comptes de ràbia" és el que ens cal, va dir un dels parlants. 

Al primer cop d'ull, si ens fixem en el cartell que vaig trobar,

què és el que crida l'atenció? El missatge. Destacat. En vermell, negre i blanc, blanc i vermell, colors d'Àustria, i la paraula Wut (la ràbia, la ira) de color negre, per contrarrestar. 
I després el senyor que aguanta el missatge. Qui és aquest senyor? -em vaig preguntar. No és fàcil esbrinar-ho. T'hi has d'acostar. A dalt a l'esquerra, en un raconet hi ha escrit el seu nom. Es tracta, ai las!, del president del Banc Nacional d'Àustria. Irònic, oi? Una de les principals institucions objectiu de les crítiques dels indignats des que tota aquesta onada de protestes va començar, que sosté un missatge literalment robat d'aquestes mobilitzacions. Qui va dir que una imatge val més que mil paraules? I una imatge amb paraules? 
En tot cas, els publicistes d'aquesta campanya de ben segur coneixen el valor d'un missatge com aquest, el seu poder i força. Qui sap? potser qui dirigia aquesta campanya publicitària es trobava entre els assistents d'aquesta acció-protesta el proppassat gener. Qui sap? potser fins i tot sostenia alguna pancarta, com aquesta: 

Missatge: "Null toleranz für Politiker und Banker" (Tolerància 0 per a polítics i banquers) i, de fons, una sucursal del Banc d'Àustria).

 

La ciutat de Dostoievski

Si hi ha algun nom amb què s'identifiqui Sant Petersburg, aquest és Dostoievski. Encara que Dostoievski va néixer a Moscú, St. Petersburg és la ciutat que realment el va marcar. Semblaria que quan passeges pels carrers d'acer o de vellut d'aquesta ciutat o quan t'asseus en un dels seus cafès, t'haguessis de trobar l'esperit de l'escriptor que et parla de com han canviat els temps o de les coses que es conserven encara en aquesta Rússia postcomunista. Per tot arreu pots trobar plaques commemoratives, estàtues, noms a carrers o cases que formaren part de la novel·la "Crim i càstig", per ex. i algunes de les cases on va viure. L'escriptor no va viure al mateix lloc més de tres anys.

Una de les visites per a mi obligades va ser darrera casa on va viure. Avui dia és un museu, però es conserva tal com fou al seu dia la llar de Dostoievski durant els darrers anys de la seva vida. Aquí és on va escriure "Els germans Karamazov" i on va morir l'any 1881. La casa fou transformada en museu el 1971.
Aquesta n'és l'entrada (la foto és meva): 

A la planta baixa hi ha un resum amb imatges i documents de la vida de l'escriptor. Hi ha alguns comentaris sobre els seus viatges. El més sorprenent és el que diu sobre París, que qualifica de ciutat molt avorrida on no hi ha res a fer.

Resulta esfereïdor visitar els habitacles on Dostoievski vivia, escrivia, patia i somniava. 

Crec que el més impressionant de la casa és, no tan sols el fet que sembli tan actual i intacta, bastant senzilla, sinó que encara roman aturat el rellotge que marca l'hora de la seva mort: les 8 i 38 del vespre, mentre escrivia. La seva dona -25 anys més jove i encarregada de publicar molts dels seus llibres- va trobar-lo mort d'hemorràgia al coll i decidí aturar el rellotge per a la posteritat. 

Foto extreta d'aquí: http://eng.md.spb.ru/

També se'm van trencar uns quants tòpics sobre l'escriptor, com ara que era un home turmentat i depressiu. Sembla ser que li agradava molt explicar històries als nens, les inventava o les hi llegia, i hi passava moltes estones de joc. Dostoievski escrivia de nit i fumava, fumava molt (tot i que el metge li ho tenia prohibit). Encara hi ha una capseta de cigarretes de liar a la taula en memòria d'aquest fet. 
De tota manera, la mort d'un dels seus fills a l'apartament on va viure anteriorment Dostoievski el va marcar per sempre. És per això que en va fugir i es va traslladar a aquest habitatge que es troba en una cantonada al costat del barri dels mercats en un carrer que avui dia duu el seu nom. 

Impregnada per aquesta atmosfera i lluny dels circuits turístics que s'organitzen per anar seguint recorreguts que apareixen a algunes de les seves obres, vaig decidir comprar un dels seus llibre traduïts al castellà, Apuntes del subsuelo (clica a sobre i hi trobaràs un resum), una novel·leta menor formada per dues parts, la primera de les quals és de lluny la més interessant. Ens hi presenta el personatge des del seu monòleg interior, un funcionari frustrat i turmentat allunyat del món. El monòleg està dedicat a un públic teòricament ficitici. I són unes reflexions interessantíssimes a la vegada que marginals sobre el mal a la societat russa del segle XIX, però que podrien ser aplicades perfectament al món actual.

Tinc un moment de literatura russa important, actualment llegeixo Anna Karénina, que sí, que ja sabem que no és de Dostoievski, però em venia de gust recordar la novel·la que feia molts anys que havia llegit. Hi dedicarem una altra entrada quan l'hagi acabat. 

Em va faltar visitar la tomba de Dostoievski, que es troba als afores de la ciutat. Per compensar, guardo aquest record de la visita al museu, que presideix una de les parets de la meva habitació a Viena: 

Algunes persones m'han dit que estic boja de penjar aquest cartell al lloc on dormo, per la foscor i tenebrositat del cartell. Però a mi m'ajuda a recordar el meu viatge a St. Petersburg i em dóna impuls per continuar llegint les seves obres.

Эрмитаж, L'Hermitage

La primera vegada que vaig ser a l'Hermitage no vaig poder evitar sentir-me molt petita, no només per la gran extensió del museu, sinó també per la magnitud i la quantia de les obres que s'hi troben.

Abans d'entrar al museu, et trobes davant d'una extensió enorme (una mena de plaça) que obre pas a l'entrada. Per allà, hi circulen turistes, russos i russes, transeünts i persones disfressades d'època en espera d'una foto. El dia era fred i boirós i donava un aspecte encara més imponent a l'edifici d'aires europeus que acull el museu.

Aleshores hi entres. Gràcies a l'escola on estudio rus, tenim accés a gairebé tots els museus de manera gratuïta. En algun lloc vaig llegir que, si estiguéssim cinc minuts davant de cada obra que forma part del llegat del museu, necessitaríem deu anys per veure-les totes. O sigui que és necessari triar. Decideixo començar al revés històricament. És a dir: de més recent a més antic. I me'n vaig directament a les obres europees. L'art anglès, holandès, francès i alemany. Si hagués pogut culminar la meva visita al museu, hauria hagut d'acabar amb l'art clàssic grec i romà, però evidentment no vaig tenir-ne temps. Quan he visitat museus d'aquestes característiques, megalòmans, amb patrimoni cultural de diferents nacionalitats, sempre em ve al cap el dubte de si és correcte que aquestes obres siguin aquí i no al país corresponent. Ja em va passar a París o a Berlin, per ex. 

El primer que crida l'atenció en entrar-hi és l'espectacularitat dels detalls del Palau, amb molt recarregament d'or, estil de l'època dels Tsars a St. Petersburg (ja m'he descomptat de tants Palaus, d'hivern, d'estiu, etc.). 

Amb tanta bellesa per tot arreu, es fa difícil concentrar-nos en les obres que hi ha exposades.

En una de les nombroses sales, descobreixo aquest retrat d'Alexandre I a cavall, després de la derrota de Napoleó el 1812: 

 

I a la secció d'art francès del segle XVIII, aquest altre quadre de Jean François de Troy, "Suzanne et les vieillards" realment em perturba: 

També em va impressionar aquest quadre de François Desportes (sembla que la part d'art francès és la que més em va marcar): 

La veritat és que n'hi va haver molts d'altres que no vaig fotografiar. Totes dues vegades m'hi vaig quedar fins que van tancar, fins al moment precís en què es van començar a plegar les cortines i tot es va fer foscor, foscor i bellesa: 

L’escola i la ciutat. 10 de setembre de 2012

Després d’haver vist una mica de la part fosca de Rússia, va començar un nou dia. Neguit, expectació i desconcert. Em dirigeixo a l’edifici on tindrà lloc el curs de rus que duré a terme durant dues setmanes intensives. L’acadèmia es troba en un bonic museu a dos minuts del meu apartament. 

Arribo ben d’hora, abans que obrin l’escola, i una amable professora m’acompanya. El món, de sobte, va canviar. L’apocalipsi presagiada pel visionat de la pel·lícula de Lars von Trier el dia anterior és ben lluny. El planeta Malenconia s’allunya i de cop tot és ple de llum. 

Un món nou davant meu: noves coneixences vingudes d’arreu, amb molts germanoparlants, que bé! Puc practicar totes les llengües que sé en aquesta petita esfera que de cop es converteix en un microclima on compartim espai, pensaments i circumstàncies. M’adono de la importància de comunicar-me, i salvo la meva timidesa acostant-me a les persones que a primera vista criden la meva atenció. Cadascú amb les seves històries i una motivació per venir a Rússia a aprendre aquesta endimoniada llengua. D’entre tots, en destaco un, en direm E., alemany de 68 anys que fa gairebé tres setmanes que és a St. Petersburg. L’E és nascut a la frontera amb Polònia, quan aquella part encara era Polònia; per tant, els seus avantpassats eren polonesos. Per motius polítics, en un moment donat es va separar de la seva família i, ara, als seus 68 anys, vol reprendre la seva història personal i per això aprèn polonès i rus. En vol escriure un llibre. Fascinant.

I arriba el moment d’obrir els ulls a la ciutat. A la tarda passegem per Nevksy Prospect, centre neuràlgic de St. Petersburg, tot caminant des del meu apartament, que es troba a dues parades de metro del centre. 

Un dels ponts que et trobes al pas, amb un lleó amb ales dor.

Tots els elements de la ciutat que ens anem trobant al pas: els ponts que divideixen els canals, els monuments, els edificis... tenen l’aire d’un passat que encara pesa massa sobre el present, de degradació i a la vegada de voluntat de superació. Una atmosfera estranya, en què es destaca una pesantor a l’aire, una espècie de fum gris que s’encomana que no saps ben bé com definir.

Nevsky Prospect és un bulevard ple de botigues, parcs i monuments imponents que corona St. Petersburg i que tothom coneix. Al final del bulevard hi ha l’imponent Hermitage, un dels museus més grans del món. A l’interior, hi podem trobar el Palau d’Hivern, residència oficial dels tsars. Però, sens dubte, aquest museu mereix una entrada a part que espero poder escriure ben aviat.

En tractar-se del primer dia, tan sols fem un tastet de St. Petersburg, exhaustes de tant novetat i col·lapsades d’aquest no sé què que t’engoleix, tornem a casa. L’endemà més parlar russa i aventures.

L'arribada. St. Petersburg. 9 de setembre de 2012

Edifici de la Universitat molt a prop d'on m'allotjava.

Vaig arribar-hi cap a l'horabaixa, al vespre d'allà i la tarda d'aquí. Les primeres sensacions són difícils de resumir en unes línies: consternació, desubicació, perduda a... St. Petersburg.

El taxi que havia contractat per recomanació de la meva professora russa em porta al que serà el meu apartament durant dues setmanes intenses. És un pis que gestiona l’escola on estudiaré rus. Sembla que el temps s’ha aturat als anys 50 en aquesta tenebrosa atmosfera i en l’aixeta que goteja i goteja sense interrupció. L’olor de molsa i d’humitat no em marxarà en tot aquest temps. I l’estatueta en forma de Déu ortodox que presideix la cuina atrotinada fa la impressió de riure’s de tots els estudiants que passem per aquest habitacle que frega condicions infrahumanes.

En un dels canals, cotxes com aquest se'n podien veure pertot.

Obro la nevera i l’olor nauseabunda em tira enrere. Tanco la porta amb pany. Penso: “ai, mare, la que m’espera, on m’he ficat...” Sóc a la meva habitació grisa i olorosa i em disposo a veure una altra vegada “Melancholia”, des d’aquest ordinador des del qual escric. En aquest ambient aspre, de novel·la de Dostoievski no sembla desentonar la darrera creació de Lars Von Trier.

Al cap d’uns minuts algú intenta obrir la porta del carrer. La porta és de ferro rovellat i s’obre amb una mena de serreta, cosa semblant a la qual no havia vist mai a la meva vida. Després d’uns minuts de tensió i de preguntar-me qui devia ser que arribava a aquelles hores, vaig decidir obrir la porta. Era el meu nou company de pis. Un libanès molt simpàtic amb qui de seguida vam fer bones migues. I de cop la visió del que m’estava passant va canviar per complet. Vam compartir sopar i xerrada i ens vam queixar junts de l’apartament. L’endemà començava el meu curs de rus i m’esperaven noves coneixences i experiències.

Llarga pausa i el perquè

Hola, amics i amigues blocaires! 

Sé que he estat desapareguda molt de temps, massa temps -crec. El motiu ha estat un període de feina intensa i, a més, les dues darreres setmanes, les he passades a St. Petersburg, aprenent rus i visitant la ciutat. Són tantes experiències ara que se'm fa difícil resumir-les en un post. Tot just vaig arribar ahir i he estat ordenant fotos. Més endavant publicaré unes quantes entrades amb una explicació més destallada del que hi vaig viure, però hauré de prendre'm el meu temps per trobar les paraules :-) Ara llegiré les vostres entrades, m'haig de posar al dia!

De moment un parell de fotos: 

Petites satisfaccions

Inspirada per aquest poema de Bertolt Brecht, em plau compartir les meves petites satisfaccions. Primer, el gran mestre: 

Vergnügungen

Bertold Brecht

Der erste Blick aus dem Fenster am Morgen

Das wiedergefundene alte Buch

Begeisterte Gesichter

Schnee, der Wechsel der Jahreszeiten

Die Zeitung

Der Hund

Die Dialektik

Duschen, Schwimmen

Alte Musik

Bequeme Schuhe

Begreifen

Neue Musik

Schreiben, Pflanzen

Reisen

Singen

Freundlich sein.

He trobat bones traduccions, però al final he decidit fer un exercici de comprensió i posar-vos la meva (encara que no tan bona, és la meva): 

Satisfaccions 

Bertold Brecht

La primera vista per la finestra al matí 

Una posta de Sol a Viena. Estiu 2012.

El llibre antic retrobat una altra vegada 

Cares d'entusiasme 

La neu, el canvi de les estacions 

El diari 

El gos 

La dialèctica 

Dutxar-se, nedar 

Música antiga 

Sabates còmodes 

Comprendre nova música 

Escriure, plantar 

Viatjar 

Cantar 

Ser amable. 

I, vet aquí les meves petites satisfaccions: 

Arribar a casa cansada, de nit, i posar les cames a sobre de la taula. 

Llegir un llibre al costat del Danubi. 

Passejar per un carrer sola i cantar en veu alta. 

Quan fa calor, el primer raig al matí, en llevar-me. 

El calfred inesperat quan algú (especial) et toca sense voler. 

Trepitjar la gespa descalça. 

Menjar. 

Ballar. 

Descobrir una nova cançó. 

Tocar l'aigua de mar. 

Mirar a l'infinit des de la riba. 

Caminar sense rumb. 

El cafè. 

Hehe... I ja no se me n'acuden més, o potser sí, la llista seria interminable, però aquestes són les primeres que m'han vingut al cap. I quines són les vostres? 

Que en són, d'estranys, aquests austríacs! (post sense pretensions i poca-solta)

Hola! 

Com que l'estiu fa que només em funcioni mitja neurona i després d'uns quants posts assenyats i plens de voluntat de reflexió i pensament, he decidit escriure alguna cosa sense solta ni volta i parlar d'aquells petits detalls dels austríacs que em criden l'atenció i que tenen a veure amb la nostra quotidianitat. Són cosetes insignificants, però encara no he trobat cap persona que provingui de l'àrea Mediterrània que no s'hi hagi fixat. De què estic parlant? doncs de coses com aquestes: 

- A les cases austríaques normalment no hi trobes cap baieta tipus "motxo", per fregar el terra. És molt difícil trobar-les als supermercats, tan sols de tant en tant n'hi ha a establiments tipus BIPA o DM (que són supermercats-drogueria on assíduament hi trobes de tot -o gairebé de tot.). L'explicació és aparentment senzilla: a causa del clima, les cases austríaques tenen el terra normalment de fusta, amb la qual cosa no és gaire recomanable rentar-los amb baietes i aigua i sabó. Però, és clar, els terres dels lavabos o de la cuina no acostumen a ser-ho i ganes d'agenollar-me amb un drap ensabonat, doncs cap ni una! 

- El que tampoc no trobareu a cap d'aquests establiments és lleixiu. Aquí el lleixiu no existeix, ni tan sols en recordo el nom en alemany, perquè no el faig servir mai. Ma mare no s'ho podia creure quan van venir-me a visitar i ho va comprovar ella mateixa. No hi ha lleixiu. No en fan servir. Tan sols es pot trobar, segons m'han dit, a botigues turques, que trobes només a determinats barris. En desconec el perquè, la veritat. O no m'hi he parat a pensar.

- Si aneu a un bar vienès no espereu que, en demanar un Gintònic per matar la calor que pot fer durant l'estiu (més de 40 graus hem arribat a superar), us posin glaçons de gel al got. Ni tampoc penseu que serà tan fàcil comprar-ne a un bar o a qualsevol restaurant. En desconec les raons, però imagino que deu tenir a veure amb la durada tan curta que tenen els estius aquí. Potser no els surt a compte comprar glaçons per a l'estiu? Que jo sàpiga, a Viena, tan sols en venen a l'Ottakringer Brauerei, que és una cerveseria antiga convertida en botiga de la cervesa que duu el mateix nom. La falta d'aire condicionat als locals és, també, val a dir-ho de passada un altre tema. Els austríacs prefereixen, això sí, fer servir les terrasses durant l'estiu i la primavera, ja que en una altra època seria impossible, hi hauria risc de mort per congelació.

- Per a un vienès o una vienesa, la imatge de la felicitat és un JARDÍ. Si els pregunteu què han fet el cap de setmana, com a mínim la meitat et diran que han estat treballant al seu jardí. Tots ells estan esperant l'explosió de la primavera per veure les seves flors sorgir i omplir la grisor vienesa de colors. És com una cosa mística que s'escapa de les lleis de la raó. De debò, els envejo aquesta comunió que tenen amb la natura. 

- Sempre acostumo a preguntar als meus alumnes quines llengües parlen. I sempre n'hi ha algun o alguna que em contesta: "parlo anglès, alemany, francès, una mica de castellà i llatí!"  -Was? (Què? o per dins: eingrl?!) Que parles llatí? Sí sí, t'ho diuen tan tranquils. També té una explicació lògica: sorprenentment durant l'educació bàsica i secundària en aquest país se li dóna una importància cabdal al llatí. L'aprenen gairebé com si fos una llengua moderna més, però -és clar- dir que el parlen... em costa de creure haha 

- Per practicar els dies, números i mesos de l'any, faig que els meus alumnes em diguin algunes dates significatives i universals com per ex. Nadal. Per a ells Nadal és sempre el 24 de desembre. Potser té una explicació en la traducció del terme Nadal: "Weihnachten" (Nacht vol dir nit), però en canvi també existeix "heilige Nacht", és a dir "santa nit" per referir-se a la nit del 24 de desembre. Un misteri que encara haig de resoldre.

- I per últim, el fet més escatològic haha: els lavabos i vàters austríacs. A la majoria de les cases austríaques, el lavabo -allà on hi ha la pica per rentar-se les mans- està separat del vàter -allà on fas les teves necessitats. És una mica molest, però està pensat per a què, si convius amb altres persones, no ens interferim si algú vol dutxar-se i l'altre/a vol fer pipí, per ex. Fins aquí podria ser raonable, d'acord. Però el pitjor és la posició del foradet per on s'escola l'aigua en tirar de la cadena al vàter. Us poso una foto del vàter de casa meva hahah (avui sí que ensenyo les intimitats més íntimes). El foradet, aquí, és al davant; fixeu-vos-hi els que viviu a Espanya que a casa  normalment el forat és al darrere, de manera que quan un hom o una don diposita les seves cosetes allà, doncs se'n van pel forat del darrere i no cal veure-les. No sé si és per la influència alemanya d'analitzar-ho tot, però és realment desagradable veure tot el que sorgeix del teu cos quan has d'anar a fer-hi una visita per necessitat :-))) 

I amb aquest darrer apunt escatològic i una mica falton, us demano disculpes per les xorrades que he escrit aquí :-)