Ser la mestressa del teu destí

Una gran quantitat de persones segueixen el corrent. No és criticable, és una opció. Quan el vent bufa, és fàcil deixar-se dur per la força de la natura i, així, els dies passen i els anys anem empenyent.
Però què passa si decideixes no seguir-los. Si t'atures i canvies el rumb? Deixarem de ser dins la gran massa i aleshores passarem a caminar pel marge i amb dificultat? O ens sentirem més lliures? Són preguntes que, fins fa poc, no em feia de manera tan clara i concreta.
La decisió de venir a Viena ha estat absolutament meva, única, pensada, lliure i decidida. No he tingut condicionants externs. El camí ha deixat de ser còmode, recte, segur... i he sentit diverses vegades el vertigen de l'escalador sense corda... Però, ai las!, em sento viva! i lliure! I quan algunes persones em diuen que sóc valenta per haver fet el que he fet, penso: la vida són 4 dies! I aquesta frase feta aparentment ja sense significat, pren sentit i és que realment, la vida són dies comptats i només en tenim una. Si el destí de tots és el mateix, és sota terra o és tornar de nou a la natura... per què deixar que el corrent ens emporti i no intentar trobar el lloc d'un o d'una pels nostres mitjans?
Des que sóc aquí, a més, he començat a recuperar facetes de la meva personalitat que tenia enterrades i oblidades, com ara la melanconia. És clar que el paisatge i el temps hi ajuden! Si poguéssiu veure la neu com cau espessa davant meu, com la nit abraça la ciutat al vespre, m'entendríeu i escoltaríeu això: