El senyor cinèfil

Visc al carrer Breitenseerstrasse, del districte 14 de Viena. El meu carrer és ample i lluminós, hi ha molts arbres i cases antigues, que dónen un afegitó d'altres temps als meus dies. M'agrada passejar-m'hi i després entrar a casa i trobar-me l'escala rodona que té una barana plena de formes interminables de ferro forjat.
El meu carrer és especial. Té una peculiaritat que el fa ser únic: a poques passes de casa meva hi ha el cinema més antic del món. Qualsevol tarda moribunda pot reviure condensada en una sessió de pel·lícules antigues. Però el que realment el fa diferent és el senyor cinèfil que hi treballa. Bé, de fet, no sé si hi treballa o si és la seva manera de viure. El senyor cinèfil té una barba grisosa i una mica de gepa. Duu sempre un abric de color verd i es passeja amunt i avall del cinema, amb un ritme nerviós i afanyat. És decadent i diria que s'ha tornat boig. Però el senyor cinèfil pregunta als vianants si volen entrar al cinema, en un marcat dialecte vienès, que no vaig entendre el primer dia. Vaig creure que es tractava d'algun malèvol begut que demana caritat. Però no, era el senyor del cinema. En començar la sessió, sempre entra a la sala de projecció i s'hi queda per veure el mateix film una i altra vegada. De vegades, s'hi adorm i es desperta, de sobte, quan la pel·lícula acaba. Està content que a la sessió hi hagi quatre persones, que s'escapen de la multitud d'ofertes culturals "cools" que té Viena. El cinema ha perdut importància i ara ni tan sols els "moderns o alternatius" hi van. Les grans sales comercials s'enduen el protagonisme i els diners. Però el cinema més antic del món sobreviu, encara no se sap com. He de reconèixer que el senyor cinèfil em fa por, quan passo pel seu costat intento no mirar-lo de front, perquè no es dirigeixi a mi amb dialecte per increpar-me per què no vaig més al cinema, ja que no sabria què contestar-li i hauria de constatar una altra vegada que els bojos tenen la raó.

Escoltant: Cinema Paradiso