La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

20 de febr. 2011

Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina

Quan l'apassionada i intrèpida bloguera Laura Uve, al seu bloc U-topia, va parlar del discurs del premi Nobel Vargas Llosa a l'Acadèmia sueca el 7 de desembre de 2010 en aquesta entrada, he de reconèixer que vaig ser més crítica en comentar-lo del que ho hauria estat amb algú que em resultés més simpàtic que el senyor Vargas Llosa.
I és que de vegades sóc impulsiva, irracional i precipitada, mal que em pesi, i em vaig dir que havia de donar-li una oportunitat amb les seves novel·les. Al cap i a la fi, sempre he pensat que la novel·la té vida pròpia després que el seu escriptor ha deixat que els lectors se n'enamorin o la destrossin. Tan sols havia llegit de Vargas Llosa, "¿Quién mató a Palomino Molero?", per prescripció purament acadèmica i no li havia donat cap opció més. Per això, quan vaig estar aquest Nadal a Barcelona, vaig comprar "El Paraíso en la otra esquina", atreta per l'argument, ja que és difícil triar entre totes les obres d'aquest prolífic escriptor, i més quan ha estat premi Nobel.
La novel·la m'ha agradat, bastant, i m'ha mantingut atenta als detalls i al desenvolupament de les dues històries que es narren paral·lelament, tot i que no coincideixen exactament en el temps.
Es tracta de les vides de dos personatges importants, molt diferents, dels quals es descobreix en un moment donat que estan emparentats. Però això és anècdotic, l'important és la narració dels esdeveniments que ens destapen a dues personalitats que només tenen un aspecte en comú: l'exercici de la llibertat personal, en un món de regles i de convencions.
Són dos personatges històrics del tombant de segle XIX-XX i de principis del XX. Ella, Flora Tristán, és una feminista francesa, lluitadora i compromesa amb la causa obrera, que es proposa l'objectiu d'ajudar a l'alliberament de l'esclavatge en què encara viuen els treballadors i les treballadores. És una tasca difícil, que la porta a viatjar per diferents indrets de França. Molt sovint serà rebuda amb recel per part de patrons (evidentment), però també per part dels mateixos treballadors, a qui ofereix formar part del projecte "Unión Obrera", una reunió d'obrers i obreres, de caràcter internacionalista i llibertari. El personatge és pur, lliure i ple de principis. S'enfronta al rebuig d'una societat encara molt endarrerida i al pare de la seva filla, de qui fuig i a qui la "justícia" gairebé defensa, malgrat els maltractaments cap a ella i cap a la seva filla. Vet aquí el fragment que inicia la història del personatge:
"Abrió los ojos a las cuatro de la madrugada y pensó: "Hoy comienzas a cambiar el mundo, Florita". No la abrumaba la perspectiva de poner en marcha la maquinaria que al cabo de algunos años transformaría a la humanidad, despareciendo la injusticia." Malgrat l'evident messianisme de Flora, és de lluny el més rellevant per a mi de tots dos, per la tasca històrica que va acomplir.
La segona història, narrada paral·lelament a la de Flora (hi ha un capítol per a cada personatge de manera alternativa), és la del pintor Paul Gauguin. Gauguin va ser un pintor francès, atret pel mite del bon salvatge, que viatja a diferents indrets per trobar aquest ideal de llibertat en el "salvatge", sense lleis. Per aquest motiu el trobem en diferents etapes a: Martinica, Tahití i la mateixa Bretanya, com a zona feréstega a França. El personatge és egoista, masclista, mesquí i exerceix la seva llibertat fins al límit, apoderant-se dels indígenes (en especial d'elles) que troba al seu pas, a través de la seva pintura. Una malaltia terrible (la malaltia innombrable, així s'anomena al llibre) l'acompanya durant la segona part de la història, però això no el priva de cercar i cercar aquest ideal que té des del primer moment. Les paraules amb què comença la seva aventura al llibre són:
"El apodo de Koke se lo debía a Teha'amana, su primera mujer de la isla, porque la anterior, Titi Pechitos, esa cotorra neozelandesa-maorí con la que en sus primeros meses en Tahití vivió en Papeete, luego en Paea, y finalmente en Mataiea, no había sido, propiamente hablando, su mujer, sólo una amante. En esa época todo el mundo lo llamaba Paul."

En definitiva, altament recomanable. I se'm confirma que Vargas Llosa és un bon escriptor. Bona lectura!

16 comentaris:

Christian ha dit...

me gusta la obra de Gauguin, pero no creo en la idea naif y racista del buen salvaje. A todos nos gustaria vivir en un paraiso, pero no existe!
besos

Nuria ha dit...

Antes de que le diesen el Premio Nobel leí algunas novelas de Vargas Llosa, de títulos muy conocidos, como La fiesta del chivo, La tía Julia y el escribidor, Pantaleón y las visitadoras y la verdad es que me gustaron. El título de la novela de la que nos hablas no me suena pero tomo nota pues me gusta lo que nos comentas.
Besos y buen domingo

LaMirandolina ha dit...

A mi em va passar una cosa semblant amb Vargas Llosa. Era (i de fet encara ho és) una persona que em desperta un cert rebuig, però quan l'estiu passat buscava una novel·la interessant per llegir, em van recomanar "Travesuras de la niña mala". I no me'n vaig penedir gens. Pots comprovar-ho a l'entrada que en vaig fer (http://lamirandolina.blogspot.com/2009/08/impressions-des-de-la-tauleta-de-nit.html). M'apunto el títol que suggereixes a veure si em dóna tan bon resultat.

Dona invisible ha dit...

Christian, estoy de acuerdo contigo. Es una idea que esconde un cierto racismo, por reducirlos a la simplicidad... La felicidad nunca es completa y los paraísos, siempre son paraísos perdidos.
Danke für dein Kommentar!!!

Nuria, no he leído mucho de este autor, pero creo que ahora le daré más oportunidades, después de esta lectura y de vuestros comentarios.
Feliz domingo (lo que queda) también para ti!

Mirandolina, la meva opinió sobre Vargas Llosa no ha canviat, però sí que és cert que ara tinc ganes de llegir-ne més novel·les. He llegit la teva entrada i crec que el proper llibre que en llegiré d'ell és "Travesuras de la niña mala"!
Una abraçada!

U-topia ha dit...

Serà possible?? Apassionada i intrèpida...?? Jajaja... bé una mica sip...
Una molt bona entrada Dona, no saps com m'alegro que t'hagi agradat. La veritat es que molts escriptors no ens agraden per la seva ideologia però són escriptors excelents, i al contrari també pot passar.

Doncs et recomano "La fiesta del chivo"... des de la meva perspectiva, la millor.

Una abraçada ben forta.

Elena Rius ha dit...

Merece la pena olvidarse de rejui ideológicos y leer a un narrador tan extraordinario como Vargas Llosa. Muy buena "La fiesta del chivo", como dice Laura, pero vale la pena explorar su producción primeriza, como"La ciudad y los perros" o "La tia Julia y el escribidor".
Estoy empezando a leer su nuevo libro "El sueñoel celta", que de momento no me está intereando tanto como obras anteriores.

Dona invisible ha dit...

Hehe, Laura, ja ens anem coneixem per la xarxa :-)
Sí, tenia prejudicis amb VG, però no es pot negar que és un bon escriptor.
He llegit l'argument de "La fiesta del chivo" i és bastant atractiu. Una altra que passa a la col·lecció de "pendents".
Una abraçada!

Elena Rius, bienvenida, creo que es la primera vez que me visitas. Sí, tenía mis recelos, pero la novela me ha parecido propia de un premio Nobel, aunque no me guste la figura de VG en su esfera pública. Su producción es tan extensa, que cuesta decidirse por dónde seguir. Pero no abandonaré su lectura, lo tengo claro.
Gracias por tu visita!

Ignasi ha dit...

Avui, disculpam, em sortirà millor en castellà.

García Márquez, Cortázar y Vargas Llosa me deslumbraron en la adolescencia y me ataron para siempre a la literatura.

Inolvidable la lectura, ensimismada e intensa, de "La ciudad y los perros", especialmente un cuento que sentí tan cercano que parecía haberlo escrito para mí:

En "El desafío", al lado de los protagonistas, yo nadaba hacia la reventazón.

No lo escribía para mí... ¡hablaba de mí!.

Dona invisible ha dit...

Ignasi, no hi ha res a disculpar. Cadascú escriu en la llengua en què se sent més còmode.
Interessant, "La ciudad y los perros" és la seva primera novel·la, pel que veig. Vaja, haurem de llegir el conte "El desafío".
Que tinguis una bona setmana!

Ofelia Gasque Andrés ha dit...

La tia Julia y el escribidor encara es un dels meus llibres favorits. Recordo l'impacte que em va produir la seva estructura i personatges. Era adolescent i em vaig enganxar amb els autors llatinoamericans foreverandever.
Una abraçada***

Ignasi ha dit...

He de corregir-me DI; "El desafío" es un relat extraordinari i brutal inclòs al mateix llibre, però es a "Día domingo" al que em referia quan parlava de "nadar hacia la reventazón".
Pots llegir-los, si et ve de gust i quan tinguis temps, a:

http://www.hacer.org/pdf/Vargasllosa10.pdf

Tu sabràs disculpar-me, han passat trenta anys...

Dona invisible ha dit...

Ofelia, també vaig tenir una fase d'autors llatinoamericans i el realisme màgic, però sempre havia descartat Vargas Llosa... m'apunto la teva referència també.
Una abraçada!

Ignasi, gràcies per l'enllaç, molt valuós! Corregida l'esmena, ara tocarà llegir "Día domingo". Un no es pot disculpar per les experiències viscudes fa 30 anys, segur que ja han prescrit les coses dolentes que vam fer :-)

Bona nit!

TRoyaNa ha dit...

Dona,no he llegit res de VG,sí de García Marquez i el seu realisme màgic.El cas es que de vegades es difícil trencar amb els prejudicis,però crec que a banda de la proximitat que tingam de cara a un o un altre autor/a,es precís apropar-se a la seua obra amb la ment lo més en blanc possible,i exactament amb el cinema,perque llegint algunes opinions d´alguns directors,m´he quedat gelada,així que he pensat: "menos mal que no sabía esto antes".
Doncs,això, i et diré que m´encanta la pintura de Gaugin però pel que contes no sé si m´haguera agradat tant ell com a persona.
bsts

Dona invisible ha dit...

Troyana, crec que és l'actitud correcta: acostar-se a l'obra dels autors, sense prejutjar-los, però de vegades se'm fa difícil. Gauguin devia ser un bon pintor, però si el que diu la novel·la és veritat, ufff... déu n'hi do. En fi, està clar, que cal distingir obra i persona, clarament.
Petonsss

Anònim ha dit...

habrás que apuntarsela..

Dona invisible ha dit...

Ya me contarás si la lees, jordim.