Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina

Quan l'apassionada i intrèpida bloguera Laura Uve, al seu bloc U-topia, va parlar del discurs del premi Nobel Vargas Llosa a l'Acadèmia sueca el 7 de desembre de 2010 en aquesta entrada, he de reconèixer que vaig ser més crítica en comentar-lo del que ho hauria estat amb algú que em resultés més simpàtic que el senyor Vargas Llosa.
I és que de vegades sóc impulsiva, irracional i precipitada, mal que em pesi, i em vaig dir que havia de donar-li una oportunitat amb les seves novel·les. Al cap i a la fi, sempre he pensat que la novel·la té vida pròpia després que el seu escriptor ha deixat que els lectors se n'enamorin o la destrossin. Tan sols havia llegit de Vargas Llosa, "¿Quién mató a Palomino Molero?", per prescripció purament acadèmica i no li havia donat cap opció més. Per això, quan vaig estar aquest Nadal a Barcelona, vaig comprar "El Paraíso en la otra esquina", atreta per l'argument, ja que és difícil triar entre totes les obres d'aquest prolífic escriptor, i més quan ha estat premi Nobel.
La novel·la m'ha agradat, bastant, i m'ha mantingut atenta als detalls i al desenvolupament de les dues històries que es narren paral·lelament, tot i que no coincideixen exactament en el temps.
Es tracta de les vides de dos personatges importants, molt diferents, dels quals es descobreix en un moment donat que estan emparentats. Però això és anècdotic, l'important és la narració dels esdeveniments que ens destapen a dues personalitats que només tenen un aspecte en comú: l'exercici de la llibertat personal, en un món de regles i de convencions.
Són dos personatges històrics del tombant de segle XIX-XX i de principis del XX. Ella, Flora Tristán, és una feminista francesa, lluitadora i compromesa amb la causa obrera, que es proposa l'objectiu d'ajudar a l'alliberament de l'esclavatge en què encara viuen els treballadors i les treballadores. És una tasca difícil, que la porta a viatjar per diferents indrets de França. Molt sovint serà rebuda amb recel per part de patrons (evidentment), però també per part dels mateixos treballadors, a qui ofereix formar part del projecte "Unión Obrera", una reunió d'obrers i obreres, de caràcter internacionalista i llibertari. El personatge és pur, lliure i ple de principis. S'enfronta al rebuig d'una societat encara molt endarrerida i al pare de la seva filla, de qui fuig i a qui la "justícia" gairebé defensa, malgrat els maltractaments cap a ella i cap a la seva filla. Vet aquí el fragment que inicia la història del personatge:
"Abrió los ojos a las cuatro de la madrugada y pensó: "Hoy comienzas a cambiar el mundo, Florita". No la abrumaba la perspectiva de poner en marcha la maquinaria que al cabo de algunos años transformaría a la humanidad, despareciendo la injusticia." Malgrat l'evident messianisme de Flora, és de lluny el més rellevant per a mi de tots dos, per la tasca històrica que va acomplir.
La segona història, narrada paral·lelament a la de Flora (hi ha un capítol per a cada personatge de manera alternativa), és la del pintor Paul Gauguin. Gauguin va ser un pintor francès, atret pel mite del bon salvatge, que viatja a diferents indrets per trobar aquest ideal de llibertat en el "salvatge", sense lleis. Per aquest motiu el trobem en diferents etapes a: Martinica, Tahití i la mateixa Bretanya, com a zona feréstega a França. El personatge és egoista, masclista, mesquí i exerceix la seva llibertat fins al límit, apoderant-se dels indígenes (en especial d'elles) que troba al seu pas, a través de la seva pintura. Una malaltia terrible (la malaltia innombrable, així s'anomena al llibre) l'acompanya durant la segona part de la història, però això no el priva de cercar i cercar aquest ideal que té des del primer moment. Les paraules amb què comença la seva aventura al llibre són:
"El apodo de Koke se lo debía a Teha'amana, su primera mujer de la isla, porque la anterior, Titi Pechitos, esa cotorra neozelandesa-maorí con la que en sus primeros meses en Tahití vivió en Papeete, luego en Paea, y finalmente en Mataiea, no había sido, propiamente hablando, su mujer, sólo una amante. En esa época todo el mundo lo llamaba Paul."

En definitiva, altament recomanable. I se'm confirma que Vargas Llosa és un bon escriptor. Bona lectura!