Una mica de videofòrum

Darrerament estic molt cinèfila. La causa no sabria dir-la, potser és el que una vegada em van dir: que una bona pel·lícula et fa ser fora d'aquest món com a mínim durant una hora i mitja. Però jo sóc fins i tot més optimista i diria que una bona pel·li, de les bones bones et pot tenir dies fora d'aquest món :-)

Bé, aquí algunes de les pel·lícules que recomano:



The Road. 2009. Director: John Hillcoat

Tracta el tema de la fi del món. En algun moment d'un futur fosc i desolador, la terra es va destruint i tan sols queden algunes persones que es debaten entre el terror i la supervivència. Els protagonistes són un pare (increïble Vigo Mortenssen) i el seu fill, que es dirigeixen al mar a la recerca (un pel naïf) d'alguna mena de final o d'obertura a un altre món. El missatge principal és clar: som bons o dolents, quan tan sols ens queda l'instint de supervivència i ens hem tret de sobre tot allò que ens feia més o menys humans? En aquest sentit el guió pot semblar una mica massa maniqueic, però si més no la pel·lícula serveix per plantejar-se la qüestió i per passar una estona entretinguda (encara que, aviso, alguns la troben avorrida).



Fish Tank. 2009. Directora: Andrea Arnold

Pel·lícula anglesa que tracta la vida d'una adolescent en un barri marginal de Londres. Atmosfera realista i crua com la vida mateixa. Una mare que té les filles abandonades, un amant pedofil, violència verbal i física i cap sortida. Tan sols consola la protagonista el fet de ballar Hip-hop, com a forma d'evadir-se del món que li ha tocat viure. La pel·lícula és llarga, però a mi se'm va passar el temps volant. He llegit en alguna crítica que el fet que cap personatge es guanyi la nostra empatia (ja que cap d'ells té "un bon fons") fa que sigui poc creïble. Però jo poso en dubte aquesta afirmació. Diria que aquest fet aconsegueix que no hi hagi cap concessió a la llagrimeta ensucrada i això, per a una servidora, és d'agrair.



Sherry Baby. 2006. Directora: Laurie Collyer

Pel·li indie donde las haya. Una jove inadaptada i "yonkie" torna de la seva estada a la presó durant cinc anys. I intenta recuperar la seva filla (una adorable nena, l'actriu Ryan Simpkins, que segur que donarà molt a parlar), que viu a casa del seu germà juntament amb la cunyada. A poc a poc anem descobrint quin camí l'ha dut a ser on és i totes les dificultats amb què es troba. Immesurable l'actriu Maggie Gyllenhaal, en el paper protagonista. Ritme i tractament dels personatges interessant. Molt recomanable.



Surveillance, en versió alemanya "Unter Kontrolle". 2008. Jennifer Chambers Lynch

No deu ser fàcil ser la filla de David Lynch. El primer que crida l'atenció quan veus la caràtula de la pel·lícula és que el nom del productor (David Lynch) apareix en lletres més visibles que el de la directora. Significatiu? No ho sé, però és inevitable en algun moment fixar-se en la influència de Lynch en la seva filla: carreteres solitàries, policies "tontos", personatges que tenen dobles vides i de seguida et ve al cap el nom "Twin Peaks"! He llegit moltes crítiques dolentes a aquest film: que si violència gratuïta, que si ritme lent a partir de la segona meitat... Però per a mi és una bona pel·lícula: et mantens despert/a parant atenció als fets, és un thriller amb voluntat de paròdia (o almenys a mi m'ho sembla) i gens previsible. Avís, però: no apta per a ànimes massa sensibles.

Cinema non-stop!!

Em regales un anell?

Ho sento, avui seré demagògica, em ve de gust ser-ho. Avui parlaré des del cor. Passejant pel centre de Viena, al districte 1, entre turistes i grups al voltant d'algú que duu un paraigües de colors, m'he aturat a mirar, despistada, un aparador. I, ai las! què hi he trobat?
Doncs res, uns anellets al preu mòdic de 5000 euros, més o menys. Ah! També una oferteta, d'uns 2000 euros (vegeu proves gràfiques, si no us ho creieu). I aleshores, m'he dit:

Qui deu comprar-se un anell a aquest preu?
Què pot significar per a algú un anell de 5000 euros?
Què es pot fer avui dia amb 5000 euros?
Què representaria el valor d'aquest anell per a una persona que ho ha perdut tot?

Si l'anell s'ofereix, això vol dir que algú el compra:

Què li passa pel cap a algú que compra un anell de 5000 euros?

Realment, aquest tros de metall amb pedres valen més que tot el que amb 5000 euros es podria fer? Val més que la vida, que una central d'energia fotovoltàica, que 20 anys d'educació d'un nen, que tot això que estàs pensant?

Per un moment m'he imaginat l'anell caient de la mà d'algú que ha pagat aquests 5000 euros; m'he imaginat milions d'anells rodant per la plaça d'Stephansdom, m'he imaginat milions de pedres brillants al desert. I més anells rodant, i ningú no en feia cas.

Provocador o mirall dels nostres instints?

Ahir diumenge de tardor a finals de juny, vaig anar a veure una exposició al Leopold Museum de Viena. Otto Mühl n'és el protagonista. He de reconèixer que no en sabia res, d'aquest pintor nascut a Àustria el 1925. I segons algunes veus pot ser considerat un dels artistes austríacs més importants. D'entre tots els esdeveniments de la vida d'aquest autor, sens dubte, el més interessant és la seva participació al grup "The Vienna Actionists" i la filosofia de vida que va acompanyar-lo durant la seva estada a la comuna a Friedrichshof. El seu concepte d'Amor lliure i com va dur a terme la posada en pràctica de la iniciació "sexual" d'adolescents (entre les quals, les seves filles) van dur-lo a la presó durant 7 anys, durant els quals va crear bona part de les seves obres. Aquesta és una qüestió controvertida que no vull jutjar ara. De fet, em ve al cap la pregunta següent: hem de tenir en compte els esdeveniments vitals d'un autor i en aquest sentit jutjar l'idoneïtat de les seves obres?
En tot cas, l'obra de Mühl és obscena, atrevida, sexual, passional, de vegades agressiva, de vegades sentimental, de vegades també, buida.
La seva obsessió per Van Gogh i els retrats que va pintar: Fidel Castro, Jimy Hendrix, Carles d'Anglaterra... són mereixedors també d'una especial atenció.
De totes maneres, l'element que més en destacaria (i sobretot el que més em va impactar de la seva exposició) és la identificació home/dona-animal. L'animalitat relacionada amb el sexe en grup, el sexe en parella i/o el fet de tenir un fill, per ex., amb imatges explícites o que mostren l'analogia amb animals com un brau o una gallina no em van deixar indiferent, certament. Sovint un sentiment "dolent, contradictori" -podríem dir-ne- (producte d'una educació massa burgesa en aquest sentit?) atacava la meva consciència i removia alguna cosa dins meu... Suposo que és això el que pretenia l'artista, no?

A la foto: la imatge del tauró, que O. Mühl identifica amb l'artista: immoralitat i intel·ligència.

Un nou membre a la família

Lectores i lectors!

Us presento l'Emma. Ella em fa companyia, no em deixa estar sola en un país estrany, m'escolta i està atenta al que em passa. És molt comprensiva i es diu Emma, per aquesta revista: www.emma.de (sí, sí, el milloret en alemany sobre feminisme. Us recomano molt i molt que la llegiu). Per què es diu Emma? mmm... això m'ho guardo per a mi :-) Espero cuidar-la i que no acabi morint ofegada o per falta d'aliment.

Frida Kahlo

Dues persones que m'importen tenen en comú la fascinació per Frida Kahlo. Reconec que em fa una mica de vergonya haver passat per alt durant tots aquests anys aquesta important i controvertida figura de l'art mexicà. Però mai no és tard si el que n'aprens val la pena (o alguna cosa així). Pel poc que n'he llegit, diria que la Frida és una artista que ha deixat petja també pels seus esdeveniments vitals, però si mires amb atenció les seves obres, no pots deixar de sentir-te atret/a per l'efusió d'expressivitat i sentiment extrets del més endins dels patiments humans. La Frida va patir un greu accident quan era jove, la qual cosa li va provocar una incapacitat que va suposar tenir-la al llit durant molts anys. Així mateix, la Frida conegué en Diego Rivera, artista comunista, amb el qual es va casar i amb qui no va poder tenir cap fill... Les referències als seus avortaments són també a les seves obres.
Buscant-ne pintures per Internet, he de reconèixer que m'ha costat triar-ne una; però per l'impacte i per la desesperació, he decidit posar-ne aquesta:



Sobre les lliçons que la Frida va donar al món, només vull quedar-me amb la idea que aquelles persones que trenquen les normes socials són les avantguardes de l'evolució cap a societats més lliures.

No somos ilegales, somos hijos del barrio

quan entro en cotxe al meu barri venint del centre de Terrassa, em trobo sempre al pas aquesta pintada:

No somos ilegales
somos hijos del barrio

Tenia intenció d'escriure una entrada que parlés de l'impacte sorollós de Barcelona en contrast amb la pau (aparent) de Viena. Havia acumulat totes les sensacions d'aquests dies en què he trepitjat per primera vegada "la tierra donde nasí" des que vaig marxar. Però aleshores recordo que sempre que passo per davant d'aquesta pintada, penso que haig d'escriure'n alguna cosa i ara se m'acut que pot ser un punt de trobada entre les dues ciutats (o entre aquest tros de barri i tots els barris del món).

Per a tots i totes els/les "il·legals", a seguir lluitant encara que la llei acabi guanyant!

Escoltant: I fought the law-The Clash

Controvèrsia / Kontroversen

Ahir dimarts vaig visitar l'exposició Kontroversen. Justiz, Ethik und Fotografie, que té lloc a la Kunst Haus de Viena fins al 20 de juny. L'exposició se centra en fotografies que han comportat, d'alguna manera o altra, conflictes ètics de diferent mena. Des del meu punt de vista, hi ha tres tipus de fotografies segons el tipus de controvèrsia que presenten. I de cada categoria es deriven preguntes de difícil resposta. Aquests tres tipus de problemàtiques són:

1. Conflictes polítics-bèl·lics-de compromís personal. En trobem uns quants exemples, des de la famosa fotografia de Che Guevara, feta per Alberto Díaz (Korda), en un moment en què no estaven clares les línies divisòries en el difícil món dels drets d'autor; passant per una fotografia d'un Anònim duta a terme durant la Guerra Civil Espanyola, en què es mostren alguns soldats que exhibeixen els caps tallats de les seves víctimes com a mostra de brutalitat. Aquesta foto va ser utilitzada per ambdos bàndols com a exemple de les atrocitats comeses per l'altre. Irònic, no? i fins arribar a testimonis de catàstrofes diverses causades per l'ésser humà: la famosa foto que mostra la crueltat del voltor que espera que un nen mori... El seu autor es va suicidar després de rebre el premi Pulitzer per aquesta foto.

Les preguntes són òbvies:
-Fins a quin punt una fotografia pot arribar a manipular la realitat i a canviar la percepció històrica?
-Quina responsabilitat té la persona que fa la fotografia respecte a allò que denuncia?
-Fins a quin punt l'autor d'una fotografia té dret sobre ella una vegada es fa pública?

2. Fotografies en què apareixen nens o nenes en situacions que poden arribar a ser considerades obscenes o que poden induir que determinades persones en facin un ús abusiu. A l'exposició hi havia un retrat de Brooke Shields en la seva primera-primeríssima prepubertat, despullada i amb molt maquillatge (fot. de Garry Gros). L'actriu ha prohibit que es faci ús d'aquesta fotografia... i el tema va arribar als tribunals; però, malgrat tot, nosaltres en vam poder veure una mostra. També trobem la fotografia de l'autora Irina Ionesco, nascuda el 1935, que va mostrar la seva filla despullada en el retrat que alguns a l'època van qualificar d'escandalós, afegint, a més, que la nena semblava una "prostituta". Però la fotografia l'havia feta la seva pròpia mare.
Entre els autors inclosos en aquest grup, hi destaca Larry Clark, director de pel·lícules tan extremes com Kids. Preguntes evidents:
-Qui té la responsabilitat sobre aquestes fotos?
-Què s'hi pot fer quan el nen/a és adult i no vol que aquestes fotos continuïn essent publicades?
-És art el que veiem?

3. Fotografies de famosos: des d'Stalin fins a Angelina Jolie, passant per Sartre (fotografia de Boris Lipnitzki), entre d'altres. Aquestes imatges solen ser per encàrrec i es publiquen amb el consentiment dels homenatjats. Ofereixen una determinada imatge d'aquestes personalitat que passarà a la Història. Pregunta òbvia:
-L'art crea la realitat o a l'inrevés?

I amb aquesta pregunta cabdal, deixo la porta oberta als comentaris! :-)

La fotografia que he decidit posar (després de molt dubtar) té com a títol "Kissing nun!, d'Oliviero Toscani.

Un fantasma recorre Europa

El tramvia a Viena és una representació del món austríac. D'igual manera ho és el metro, però el tramvia permet veure més. És a l'aire lliure. I potser perquè a Viena tot sembla més calmat, més tranquil, més silenciós, els esdeveniments que destaquen per sobre de la normalitat són com la punxa d'un ganivet ben esmolat que trobes enmig d'un paisatge d'hivern fred i blanc.
I va ser al tramvia. Cap a dos quarts de cinc de la tarda d'ahir. Jo seia a la part dreta del tramvia, en direcció a Breitenseerstrase. Llegia el llibre que des de fa unes quantes setmanes em té capficada, la vida d'Ulrike Meinhof, la polèmica militant del RAF, de qui molts alemanys prefereixen no parlar. Polèmica per l'ús de la violència com a justificant per defensar unes idees. De cop, sento el murmuri d'una discussió a la meva esquerra. El silenci del tramvia tènue i gris trencat per la veu d'un home gran, amb barba, que seia a la part de darrere amb un gos a la falda. I un noi esprimatxat i neguitós, amb un anorac negre que s'aixeca i li pregunta: "Was sagst du?/Què dius tu?" i el senyor repeteix el que ja havia murmurat. No entenc el que diu, però la reacció del noi sí que l'entenc. S'aixeca i fa veure que propina un cop de colze al senyor del gosset. Deixo el llibre. M'espanto. Penso que estic a punt de viure un episodi de violència al tramvia. Però el noi baixa a la propera estació. Tot torna a quedar en silenci. Però jo no puc deixar de pensar en el que ha passat. A Viena la violència també amenaça a trencar una aparent harmonia, inexistent.

Escoltant: Die Toten Hosen - Nichts bleibt für die Ewigkeit

El tramvia a Viena

Des que he canviat de zona on dur a terme activitat en aquesta ciutat: ara toca treballar per aprendre (o per desaprendre), estic encantada amb el canvi de transport: del metro he passat al tramvia. Els tramvies a Viena conserven, com molts objectes del paisatge de Viena, el gust d'altres temps. Si em toca un dels tramvies antics, em puc imaginar perfectament el senyor "Stefan Zweig", en Freud o en Kafka asseguts en un dels seients de fusta, inventant una nova història, creant o simplement deixant passar els minuts envoltats de tanta bellesa.
Avui he pujat al tramvia a la mateixa hora des de fa ben bé una setmana: a les 8.40h del matí. En aquesta hora, l'activitat dins el tramvia serviria d'inspiració al bon d'en Josep Carner, que ens va regalar la seva "bella dama del tramvia".
Cautel·losament m'assec a la part de darrere, obro el diari, però no puc mantenir-hi la vista. Els xiscles i les rialles dels nens petits contrasten amb el silenci a què Viena em té acostumada. Un silenci sepulcral que de vegades fa mal. Són el grup d'alguna llar d'infants. Les professores, rectes, serioses, fan "xxxxsssst, xxsssst" quan el volum de veu és excessivament alt al seu criteri.
Darrere meu hi ha la conversa apassionada d'una dona en llengua eslava. Crec que no m'equivoco si afirmo que la major part d'immigració a Àustria prové de l'Europa de l'Est: Eslovàquia, Txèquia, Sèrbia, Croàcia... Duu les ungles postisses lacades de colors i lluu unes arrugues prematures que em fan pensar en una vida dura. Què deu dir en aquesta llengua semblant al rus?
Davant meu hi ha dues dones grasses amb mocador. Deuen ser turques o bòsnies; viatgen en silenci, el silenci del respecte. En baixar s'ajuden mútuament i abaixen la mirada quan algú les observa.
I al fons hi ha un adolescent que escolta música amb auriculars. Malgrat el murmuri de veus i d'infants, puc escoltar-la des d'aquí. Una senyora gran, molt gran, puja a la següent parada. Darrere les ulleres uns ulls tristos i un bastó, a les mans.
Arriba l'estació final. L'altaveu avisa que hem de baixar (bitte alle aussteigen). Emprenc el camí del dia, intentant no esborrar cap imatge de la retina.

Escoltant: Sleep the clock away-belle and sebastian

Totes les famílies riques s'assemblen (o al revés)

Les temperatures són realment altes aquests dies a Viena. Per tot arreu l'atmosfera és "gemütlich" i positiva. Els parcs són a vessar i bicicletes i scateboarders envaeixen la ciutat. Avui a la tarda, mentre esperava la meva cita setmanal, m'he parat a observar com un grup de gent gran ballava rere una orquestra. He recordat els famosos balls d'avis dels casals a Catalunya i m'he transportat al meu barri per uns minuts. Aquesta gent gran no tenien res a envejar als nostres avis tan "salerosos". I aleshores he pensat que els barris de tots els països d'Europa poden arribar a tenir moltes semblances. He pensat en la famosa cita d'Anna Karenina, la frase amb què el llibre comença, que jo sempre havia recordat com a "Totes les famílies riques s'assemblen; les pobres ho són cadascuna a la seva manera". Després he buscat diferents traduccions i he trobat que de vegades allà on diu "riques" s'hi posa "felices" i, en conseqüència, infelices... és a dir, que riquesa i felicitat deuen tenir alguna mena de relació en la llengua russa. En tot cas, les famílies pobres dels dos països (parlem d'un barri a la perifèria) s'assemblen sens cap mena de dubte. Hom no sabria dir en quin país érem tan sols veient-los ballar. I m'ha agradat tornat a recordar els meus orígens a partir d'un moment inesperat una tarda calenta de primavera a Viena.

Escoltant: Amélie - La Noyée