Cibernautes i altres éssers addictes a Internet,
M'he decidit a crear un bloc! Jo, que sempre havia criticat l'egocentrisme de l'exposició dels més íntims (o no tan íntims) pensaments. Qui pot recordar ara el meu passat antiinternàutic quan sóc una addicta a aquest mitjà?
Però hi ha un motiu per haver decidit que el que jo digui pot importar a algú i és el fet que marxo a viure fora. Sembla una contradicció quan estimes la teva terra tant, però no ho és: conèixer d'altres cultures ens aixampla la ment i els pulmons i ens enriqueix. Quedar-se només en un tros de món tranquil contribueix a fer de la desídia la tònica dels nostres dies i no tenim més que una vida (tòpic que, per més que sigui repetit fins a la sacietat, no deixa de ser una veritat com un temple).
Doncs sí, té, en aquest trànsit de terres, paradoxes d'aquelles, he començat a sentir una terrible nostàlgia (saudade, que tan bé saben definir els portuguesos) cap a la meva Barcelona. Barcelonina d'adopció, sembla que aquesta ciutat m'hagi vist néixer. I encara no he valorat el mal que em faran alguns records: la platja, artificial i en ocasions bruta, però les vegades que m'hi he escapat amb la bici han deixat pigment de mi a la sorra; el dia de Sant Jordi, sí sí, malgrat les aglomeracions i els llibres fets per vendre, però és que m'agrada tant l'ambient d'aquell dia, les rambles florides i les parades de llibres...; el Passeig de Gràcia de nit; el carrer Tallers i les botigues de discos; el Raval i el Port; Gaudí i la Plaça Reial... I no em vull posar nostàlgica de més.
Una cançó que m'ha acompanyat en aquesta recreació meva del dolor de la terra, com si d'una exiliada de tercera em tractés. Avís: cal mirar el vídeo per entendre per què em fa plorar, a veure si sou capaços/es de trobar quantes vegades hi surt Barcelona:
