Les pedres de la memòria

Extret del document entregat al camp "Memorial de Mauthausen":

Milers de presos van ser colpejats, abatuts, assassinats mitjançant injeccions o duts fins a la mort per congelació en el transcurs dels "banys de la mort". Almenys 10.200 presos del camp de concentració foren assassinats mitjançant gas letal a la càmera de gas del camp central (...). La majoria dels presos va morir com a conseqüència de l'explotació de la seva força de treball, duta a terme sense cap escrúpol i acompanyada de maltractaments, així com d'unes racions alimentàries insuficients, d'una indumentària deficient, i de la mancança d'atencions mèdiques. En total van perdre la vida uns 100.000 presos a Mauthausen, Gusen i els seus subcamps, prop de la meitat dels quals en els darrers quatre anys que van precedir l'alliberament.

Ahir vam decidir visitar el camp de concentració a Mauthausen, on van morir més de 7000 republicans espanyols (entre ells uns quants catalans). No tinc paraules per descriure els sentiments que van travessar-me les entranyes, sobretot en posar nom i història a algunes de les víctimes. El que sí que puc dir, però, és que aquestes pedres que ens parlen, no hem de deixar que callin mai.

Aquest és el meu petit i respectuós homenatge a aquelles persones que han lluitat perquè tinguem un món millor i ho han pagat amb la mort més injusta. No oblidem.

Basquiat: al carrer i a l'estudi

La setmana passada vaig veure la pel·lícula Basquiat, basada en la vida de l'artista Jean Michel Basquiat, nascut a Brooklyn el 1960, de pare haitià i de mare portorriquenya.
Malgrat que els seus pares gaudien d'una relativa posició social, Basquiat va viure al carrer durant un temps i és allà on comença la seva carrera com a artista. Pintant graffitis, improvisant, expressant sobre els escenaris més insospitats: portes que algú ha llençat al carrer, tovallons trobats en un bar, mel o qualsevol producte que se li oferia a les mans.
Basquiat conegué per casualitat el famós Andy Warhol (a la pel·lícula interpretat per en David Bowie, espectacular en l'esperpent que fou aquest personatge), amb qui posteriorment va mantenir una amistat i van col·laborar en la creació d'obres comunes.
Basquiat fou un dels primers aristes negres que va obtenir una certa fama i renom en el món de la pintura.
Va morir de sobredosi als 27 anys.
La pel·lícula està dirigida també per un pintor, Julian Schnabel i està narrada en un estil ben peculiar, com un seguit d'obres d'art que componen una història. Art que parla d'art.
Casualment hi ha exposades ara mateix i fins mitjans octubre algunes de les seves obres a la Kunsthalle de Viena, dins l'exposició Basquiat bis Séripop-Street and Studio. A través d'aquesta mostra, he pogut comprovar que Basquiat va exposar les seves obres a diferents indrets d'Europa i que la vivesa que hi va imprimir roman i romandrà per sempre.

Escoltant: David Bowie - Heroes

Servus! A bisserl!

Quan vaig començar a estudiar alemany un parell de tardes a la setmana a Barcelona, pel simple plaer d'aprendre una nova llengua, mai m'hauria dit que acabaria vivint a Viena i aprenent els matisos que pot arribar a adoptar una llengua com l'alemany. I aquí em teniu, perduda a Viena, convivint amb el dialecte vienès que tants maldecaps pot arribar a provocar. Encara recordo la primera setmana de ser aquí. Vaig entrar al cinema del costat de casa i algú em va parlar. "Això és alemany? -vaig pensar" Doncs sí, és alemany, però en varietat austríaca, per ser més concrets, vienesa.

Ja sabia pel que havia estudiat a l'EOI que aquí no acostumen a saludar amb "Guten Tag" (bon dia); sinó que normalment ho fan amb "Grüß Gott" o "Servus" (pronunciat més aviat "Servas"). Però el que no sabia és que l'entonació d'un austríac és tan diferent de la d'un alemany, que podem identificar clarament i al moment el "Pifke" (paraula despectiva que utilitzen els austríacs per parlar dels alemanys) o l'"Ösi" (paraula despectiva que utilitzen els alemanys per referir-se als austríacs).

L'alemany té infinitat de dialectes. Si pitgeu en aquest web podreu gaudir de les diferències que una mateixa frase pot arribar a generar segons la posició al mapa del parlant de llengua alemanya. El matís és tan gran que és possible que un parlant d'Àustria no entengui un suís si aquest parla en dialecte o a l'inrevés. A nosaltres, parlants de l'espanyol o del català, ens costa d'entendre que algú no pugui entendre (valgui la redundància) algú altre que parla una mateixa llengua, però és així en el cas de l'alemany.

Pel que fa a l'austríac, a banda de diminitius que sonen diferent (bisserl, en comptes de bisschen: "una mica") o de l'entonació, tenen una part de lèxic propi:

Erdäpfel, enlloc de Kartoffeln (patates) o Marille enlloc d'Apricose (albercoc), per posar només dos exemples.

A Àustria, però, també hi ha dialectes ben diferenciats entre si: tirolès, Kärtner (Caríntia) o vienès! Com que visc a Viena, doncs em toca clarament familiaritzar-me amb el dialecte d'aquesta bonica ciutat. Es caracteritza (pel poc que sé) pel tancament de les "a" que es converteixen en "o" i per l'escurçament d'algunes paraules, la pronúncia geminada de la "l" (sí, sí, com els catalans!) també per la utilització de "ned" enlloc de "nicht" (la negació), entre moltes d'altres característiques. Pot arribar a ser tan difícil la seva comprensió que els fragments més senzills és fan hermètics i cal un bon exercici de concentració. Alguns artistes tenen cançons en dialecte i en alemany estàndard (la majoria de persones joves i amb formació poden parlar totes dues variants, curiós oi?). Us deixo una cançó (cliqueu-hi per escoltar-la) en dialecte de l'arxiconegut a Àustria Reinhard Fendrich i us en tradueixo la primera estrofa:

Fa tant de mal, quan algú perd

Em dius que jo mai no t'he entès i que només jo era important per a mi.
Em dius que era tancat com una tomba, fred i distant de forma que et feia mal.
Quantes vegades has plorat a la nit i la majoria d'elles me n'he rigut, perquè no he sabut adonar-me del que et passava!
Eres gairebé com un tros de mi, ara ets de cop a la porta i quan me n'he adonat ja és massa tard.

Després d'entendre'n el significat, però, la reflexió que em faig és: aquests sentiments, que descriu el cantant, són ben universals. Un cantant en català podria igualment interpretar-la. Però com de rics ens fa la diferència!

Servus!

La metgessa "grassoneta"

Volia escriure un post sobre "Incepction", la nova pel·li amb Leonardo Di Caprio que vaig veure ahir, però com que no em va deixar gaire de bon humor, m'estimo més escriure sobre alguna cosa que em motivi més.
Fa poc he acabat de veure una sèrie alemanya que porta com a títol "Doctor's Diary: die Männer sind die beste Medizin" ("Diario de una doctora: los hombres son la mejor medicina"). Un entreteniment com un altre, sense gaires pretensions, per passar l'estona sense pensar gaire. Però tinc un defecte: jo sempre hi he de pensar i anar una mica més enllà.
La sèrie tracta la vida d'una metgessa de 29 anys que, després de descobrir que el seu promès l'enganya, decideix deixar-lo i començar de nou. Se'n va a viure a casa dels pares i reprèn la seva carrera com a metgessa. A l'hospital on treballa com a ajudant (on el seu pare és director) retroba el seu amor platònic de la infantesa i adolescència, interpretat per l'atractiu actor bavarès Florian David Fitz i també fa altres coneixences masculines, per ex., el no menys atractiu ginecòleg el papel del qual interpreta l'actor alemany Kai Schumann (aquí en podeu escoltar una entrevista, en alemany), entre d'altres.
La doctora viu històries d'amor i desamor amb tots dos (no n'explicarem els detalls) i es baralla amb si mateixa per combatre el seu complex de "grassoneta", la qual cosa la fa objectiu de bromes entre companys i companyes. I vet aquí el tema de què volia parlar.
En efecte, a la sèrie la Doctora aconsegueix tenir èxit vital i professional (malgrat els impediments d'una societat encara conservadora: la seva mare, per ex., no vol que treballi o al rerefons hi ha aquesta idea que s'ha de casar abans dels 30, com si als 30 la vida de les persones que no s'han casat es sotmetés a un enterrament fosc i penós pels segles dels segles). Hi ha una crítica visible al darrere: les dones que no responen al model que se'ns ha imposat a través de mitjans, de la moda, etc., etc., és a dir: la dona prima i esbelta, també pot triomfar i tenir el seu encant. En principi el missatge que arriba (amb un punt d'ironia i frescor, que fa que la sèrie t'enganxi des del començament) hauria de ser alentador per a totes les dones que no acomplim els paràmetres establerts. Però, ai las!, quan he anat a buscar informació sobre la sèrie, vaig trobar una entrevista a l'actriu, Diana Amft, que interpreta el personatge, i sorpresa! la grassoneta en realitat és una altra actriu amb les mesures de sempre, prima i esbelta, a quí han col·locat estratègicament alguns coixinets perquè se n'augmenti la massa corporal. De nou, una altra caricatura enganyosa que no fa més que confirmar el que totes sabem. Però jo em pregunto: per què totes hem de ser iguals? és possible que totes tinguem la mateixa talla? Conec moltes dones maques que superen aquests cànons de bellesa, però totes tenen aquest problema amb els seus cossos. Fins quan?

Els austríacs i la família

"En temps de crisi, la família és el motor"

En tota societat en què el catolicisme ha tingut o té una importància cabdal, aquesta frase és una veritat com un altar (comparació poc original, ho sé). I la societat austríaca ho és molt, de catòlica.
La família, per als austríacs, és una institució burgesa que ve de lluny i es pot considerar que és el pilar de la societat. A més, en temps de crisi, ja se sap, la família sosté l'economia que el sistema no pot mantenir.
Actualment, tot i que el tant per cent de divorcis no para de créixer, es pot veure com parelles joves es casen i tenen fills ben aviat, en part a causa també del fet que la política estatal en aquest país és de foment de la natalitat amb ajudes socials que més voldríem a Espanya. Per tant, el model familiar es perpetua més que no pas s'exhaureix.

Això no és cap novetat per a la nosaltres, que culturalment també ens recolzem en la família, com a país de tradició catòlica que som. Ara bé, el que més em sorprèn (i aquí és la diferència) és que, tot i que els austríacs tenen la família com a base, en realitat són més una societat individualista que no pas grupal. Deixant de banda el fet que per a ells el nucli gran familiar (em refereixo a cosins, oncles, cosins segons, etc.) ha deixat de tenir pes, em sorprèn, per ex., que els fills marxen més aviat de casa i que no és normal que visitin tan sovint els seus pares. Aquest arrelament als pares i germans que nosaltres tenim (en la majoria) per a ells és inexistent. Jo no em considero una persona molt familiar, visc lluny de casa (tot i que vaig estar amb els pares fins als 30), però tinc els meus pares i la meva germana molt presents. I és que me'ls estimo de debò, donaria la vida per ells i sé que sempre els tindré al meu costat. En canvi, no sé si això és així també per a la majoria dels austríacs.

En tot cas, si bé és cert que la família sosté en moments de crisi, em pregunto si això ha de ser així per llei i, tenint en compte que la família no es tria, què passa amb aquelles persones per a les quals aquesta institució, per un motiu o per un altre, falla?

Escoltant: The common People - Pulp

Despullant una ciutat

Gairebé des dels inicis de ser a Viena (ara ja fa gairebé 7 mesos), m'he adonat que per als austríacs (vienesos en particular), la intimitat és molt important. Vull dir que no expliquen així com així detalls de la seva vida privada, els costa parlar del que passa portes endins. A la vegada, pel que he pogut saber, són ordenats, metòdics, silenciosos i tenen un extrem sentit del ridícul. El pitjor que li pot passar a un vienès/vienesa és caure al carrer i que la resta de gent el vegi. Els fa una gràcia terrible si algú cau o si algú trenca l'ordre d'alguna manera. Al metro, als tramvies, només els bojos trenquen l'harmonia latent de l'ambient.

Per això, que una casa es divideixi per la meitat a causa de les obres de l'edifici del costat, cobra doble sentit a Viena:



Per sort, la senyora que hi vivia era a l'hospital quan va tenir lloc l'accident. Però ara resten a la vista de curiosos, turistes i més transeünts les entranyes d'una llar, el pitjor malson per a un austríac/a. La notícia va ser publicada a diversos diaris locals. Jo puc veure un tros de ciutat despullada cada vegada que baixo del metro i vaig cap a casa; l'edifici és, doncs, ben a prop meu.