BARCELONA REVOLUTION from Milius Guerrero on Vimeo.
Dilluns passat. Res a la nevera. Ups. Haig d'anar a comprar. Al súper, omplo el carro i em poso a la cua. Col·loco els productes estratègicament a la cinta, mentre espero el meu torn, per poder pagar de la manera més ràpida possible. Però no hi ha res a fer, la caixera sempre em guanya en rapidesa. Encara no sé quina cara fa, de fet em sembla que sempre és la mateixa, perquè haig de mantenir la mirada en la cinta i els productes i no puc aixecar el cap. Avui està especialment antipàtica, bé, com sempre, però algú ha fet que aturés la cadena de fer passar codis de barres perquè li ha preguntat no sé què. Em vénen ganes de cridar, però aleshores recordo el que una de les meves alumnes em va dir: en aquest supermercat, els caixers i les caixeres han de passar 800 productes per la màquina cada hora. Si no acompleixen això tres vegades, són acomiadats. Respiro fondo i pago. No tornaré més a aquest súper, em dic.
Recordo el cap de setmana i se’m passa la mala llet que he comprat al súper. Queda esperança! Això no ha fet més que començar! La caixera només m’ha recordat de nou i per enèsima vegada tot el que hi ha per canviar, tot el que hi ha per fer (i és possible! Gràcies, Martí i Pol!). Dissabte passat a la tarda ens reuníem davant de l’ambaixada espanyola a Viena per solidaritzar-nos amb els companys i companyes reunits a les places d’arreu d’Espanya i per començar a articular aquest moviment també aquí, a la capital austríaca. Perquè de caixeres n’hi ha a Espanya, a Viena i a tot arreu. Amb això no vull treure importància al fet que aquest fenomen aparegués a Espanya, penso que una mala gestió en els diferents governs, sumada a la corrupció al país i les conseqüències de tot plegat han provocat que, PER FI, la gent sortís al carrer. I la gent normal, sense adscripcions partidistes. M’esperona el fet de saber que persones que segurament mai s’han implicat en política, PER FI, han sortit de casa i s’han assegut al costat d’altres persones que sí que han participat segurament de manera activa en partits polítics, sindicats, associacions, ONGs, plataformes, assembles, universitats... Tots allà, a la plaça, on van néixer la democràcia, els uns al costat dels altres, escoltant-se i sabent que no estem sols. Per a mi aquesta és la més gran revolució entre tot el que està passant aquests dies.
Un dels motius pels quals em vaig exiliar voluntàriament a Viena va ser, entre molts d’altres, que estava farta de l’apatia i el passotisme generalitzat, estava una mica decebuda de les persones del meu país. I quan sóc aquí, arriba la Revolució a Espanya. Irònic, oi? He de reconèixer que més d’una vegada he plorat davant de la pantalla (d’ordinador!), veient com els meus companys i companyes a Barcelona, a Madrid, allà on fos, prenien la paraula. I començaven a escriure una nova pàgina a la història de la democràcia. Han calgut 35 anys de democràcia mal feta i plena d’alts i baixos i irregularitats. Plorava també de ràbia per no ser-hi, però ara sé que nosaltres aquí també tenim una tasca molt important: fer arribar el nostre missatge als companys i companyes austríacs, i de moment sembla que ho estem aconseguint. Ja hi ha activitats programades per aquesta setmana. Els austríacs se n’han fet ressò i espero que acabem creant un espai comú de ciutadans i ciutadanes indignats.
El que passa als carrers i a les places és el camí cap a la democràcia real, la que té els seus fonaments en el diàleg, en saber que hem d’escoltar els altres per arribar a un consens, en la humilitat i la certesa que ningú no ho sap tot, que hem d’aprendre dels altres. Però no vull deixar de fer referència a un fet contradictori i que em preocupa molt: el resultat de les eleccions en plena onada de reivindicacions i de presa del carrer per part del poble. La separació entre ciutadania i poder polític s’ha fet evident, però si es pretén acabar amb el bipartidisme l’abstenció no és la solució (al meu entendre). Cal emprar totes les eines de què disposem i, molt que ens pesi, el vot n’és una de molt important: per acabar amb el bipartidisme no hi ha més remei que votar partits minoritaris. Així que des de la meva humil opinió faig una crida a llegir els programes dels partits, a informar-nos de qui és qui, de les persones que hi ha darrere dels partits i a anar a les urnes. Després, tornem a la plaça, reinventem la democràcia, debatem, escoltem-nos i fem la revolució. I de forma pacífica. Altrament, les úniques opcions són: convertir-nos en un nou maig francès o entrar en onades de violència que res de bo aporten. No crec que tothom qui va a les places no hagi votat, però està clar que moltes persones expressen la seva decepció amb el sistema per mitjà de l’abstenció, el vot en blanc o el vot nul. No podem deixar que al parlament i les institucions hi hagi els de sempre. Això només ens aportarà més malestar, noves mesures antipersones i més apoderament d’uns pocs.
En tot cas, això ha de continuar, sempre, cada dia, i sobretot hem de saber que no estem sols, que n’hi ha molts com tu i com jo, amb un futur incert, però sense por.
