Lectures de gener

Gener ha estat força productiu quant a lectures. Cada dia faig una mitjana de 8 viatges en transport públic i això té els seus avantatges. Podria semblar que aquests viatges els faig tota sola, però no, m'hi acompanyen moltíssims personatges que es poden encabir en volums més o menys gruixuts, que guardo dins una bossa gran, que sempre va plena de llibres d'espanyol o de català, carpetes, bolígrafs... amb un raconet per a les meves novel·les. 

Qui m'ha acompanyat aquest gener per tot Viena? Us els presento: 

L'acabadora, de Michela Murgia.

Ed. Proa. 

Llengua: català

Laura Uve, t'he copiat la idea de fotografiar els llibres amb objectes personals i sobre la taula de casa meva. Espero que em perdonis :-) És a la taula del menjador de casa, on tinc l'ordinador (ja que no tinc televisió) i els llibres, les fotocòpies per a la feina... A sobre del llibre hi ha una targeteta que ens van donar el passat 23 d'abril per Sant Jordi en una activitat que va organitzar el Casal Català de Viena.

El vaig demanar per Reis perquè l'havia vist recomanat a diversos blocs i m'havia picat la curiositat. La Mirandolina en feia una entrada aquí (cliqueu a l'enllaç). L'acabadora ens parla de dones i de la realitat sarda i dels seus costums. Es nota que l'autora coneix amb profunditat aquesta realitat. No crec que ningú que no fos sard pogués escriure aquesta novel·la. Crec que el que no es diu, el que s'intueix en el gran dilema que planteja la novel·la és el més important. I l'autora aconsegueix que com a lectors/es estiguem atentes a allò obviat, i intentem deduir el que hi passa. L'argument es basa en un antic costum a l'illa sarda segons el qual una família que no es podia permetre econòmicament mantenir tots els fills, podia "regalar" una filla en aquest cas a una persona que se'n pogués fer càrrec. A la novel·la, la Maria Listru, una nena d'uns sis anys, ha d'anar a viure amb una modista vídua i sense fills. Aquesta modista és l'acabadora, la persona que ajuda a morir els qui són a la fase final de la seva vida (també un costum sard, una eutànasia a l'antiga, per entendre's). Es produeix un fet que posarà a prova els valors morals de l'acabadora i que marcarà la trama del llibre, en aquest moment hi ha alguns canvis en la vida de totes dues dones fins que el final ens portarà de nou a un gir... I no en dic res més. És per gaudir-ne, de debò! 

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Ed. Anagrama. 

Llengua: castellà

I la meva mà assenyala el llibre que em van regalar aquest Nadal per sorpresa (gràcies gràcies!). Ja n'havia vist la pel·lícula i m'havia fascinat la personalitat de la Helen Hanff, una escriptora de guions estadounidenca, obsessionada amb els llibres de vell. Una mica excèntrica, una mica maniàtica, però algú interessantíssim, amb una riquesa interior que s'intueix a través de les cartes que escriu a una llibreria de Londres especialitzada en llibres antics. He de reconèixer que més d'una vegada m'he emocionat llegint aquestes cartes, per la relació d'empatia que es va forjant entre els treballadors de la lliberira i l'escriptora a mesura que passa el temps. El sentit de l'humor de la Helene Hanff, l'ajuda que proporciona als anglesos, afectats pels racionaments durant la Guerra, l'ai al cor per si al final la Helene els podrà anar a visitar, el fet irreversible del pas del temps, la soledat de la lectora i de qui escriu... tots aquests ingredients m'han omplert de pensaments al tramvia, al metro, a casa... Molt recomanable i es llegeix en un plis!

Quicksand, de Nella Larsen 
Penguin Classics.
Llengua: anglès

L'escriptora Nella Larsen (Nellie Walker) danesa-afroamericana, nascuda l'abril de 1981 a Chicago i el 1910 es va traslladar a Nova York, on va exercir com a professora. La novel·la ens parla de Helga Crane, gairebé diria que "alter ego" de l'autora, però no ho afirmaré, ja que la novel·la té un ritme propi i vida a banda de la vida real. Es tracta d'una dona poc convencional que es debat entre dues cultures: la danesa, per part de mare, educada i refinada societat on hi viu durant un temps i la de l'Amèrica negra, del seu pare, que a més els va abandonar quan ella era una nena. Sembla que no acaba de sentir-se bé a cap dels dos móns; a més, s'hi afegeix l'element feminista: una dona mestissa a la societat de principis del segle XX, que a més vol ser independent i lluita per sortir-se'n tota sola? Això està destinat al facràs... I no dic res més. És interessant descobrir que en el fons la Helga se sent més negra que blanca, tot i que totes dues cultures són en en ella, però cap de les dues cultures sembla acceptar-la. La negra perquè hi veu la petja dels blancs opressors i la blanca perquè la veuen com un element exòtic digne de fotografiar. I ella lluita per sortir dels cànons: casar-se? tenir fills? La resposta és al llibre. Altament recomanable també.

I després de les lectures, més llibres! Fa un parell de dies he començat Engel des Vergessens, en alemany en aquest cas, de Maja Haderlap, una escriptora austríaca procedent de la minoria eslovena, que escriu en un alemany poètic i totalment austríac, i que també ha traduït de l'eslovè a l'alemany i viceversa. Però això és ja per a properes entrades! Novel·les non stop!

El districte 10 en imatges. Racons de Viena IV

Aquests dies em toca treballar cada dia al districte 10 (Favoriten). El districte 10 és el barri anomenat dels "turcs". Té molt mala fama entre els austríacs "de bé". Al districte 10: 

* No hi ha palaus ni edificis imperials.

* No hi ha moltes zones verdes. 

* No hi ha senyores amb abrics de pell i barrets antics amb una ploma cosida a la veta. 

* No hi ha locals moderns ni botigues "xic". 

* No hi ha vestits tradicionals austríacs.

En el meu periple diari, però, he pogut comprovar que al districte 10: 

-Hi ha dispensadors de bossetes per a les caquetes dels gossos, com a tot Viena: 

Al cartell: Joc de paraules amb la forma tan austríaca de construir els diminutius: "Nimm ein Sacherl für mein Gackerl" ("agafa una bosseta per a la meva caqueta hahaha").

-Hi ha mercats al carrer:

-Hi ha places commemoratives en memòria de figures clau en la construcció de la República: 

-Hi ha rambles amb molts bancs (no és casualitat que col·loqui això aquí, ja que no és tan fàcil trobar bancs per seure-hi als carrers de Viena): 

-Hi ha botigues de vestits de núvia horteres ;-) 

-Hi ha edificis artístics d'acer enmig de blocs de pisos sobris i funcionals: 

I així, petitona, em veig reflectida en aquesta porta de l'edifici d'acer: 

-Hi ha grafitis fets per joves al centre de joventut del barri:

Centre de Joventut.

www.jugendzentren.at

-I també hi ha Esglésies com aquesta: 

-Encara que, molt a prop, hi ha pintades com aquesta: 

("Els policies són assassins") 

I, sí, també hi ha turcs:

Associació per al foment de l'ideari d'Ataturc a Àustria.

En aquesta fotografia, s'hi pot veure un cartell d'Ibrahim Beyazit, una espècie de líder local turc, que ha aconseguit arribar a ser un empresari d'èxit (segons el que he investigat).

-I més botigues que donen vida als seus carrers: 

Al final, hi ha també un petit recés per a una reportera cansada com és servidora, que es mereix una recompensa com aquesta ;-): 

I això és tot, amics i amigues, des del districte 10 de Viena!

L'arribada

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que tenia la complicació de tothom, amb una anatomia interna composta de moltes i molt meravelloses peces. 

Pere Calders: 

quaranta-quatre contes (molt) breus 

Extrets d’Invasió subtil i altres contes, De teves a meves, Tot s’aprofita i L’honor a la deriva

-Què hi ha dins teu? Què amagues?
-Foscor, una part de mi a on ningú pot arribar.

I durant la nit somiava amb els monstres que ens tempten, amb la part d'ell que li atreia tant i que desconeixia.
La fotografia de l’home fosc romania, a la paret, intacta i ignorant dels seus pensaments. Mirava rere la pupil·la en aquella paret còncava i ni un bri de llum se li apareixia per resoldre el seu dubte: què hi ha rere tanta foscor?

Tristor, cementiris, vestits de vídua, escarabats, capes de vampir, res de tot això rere les velles imatges als calaixos en tornar de la feina.

-Què hi ha de tu que m’atrau tant?

-M’ho guardo per a mi.

I quant més prohibit, més ànsia d’arrencar-li el tros negre que podria tallar-li de soca-rel amb un ganivet de tallar el pa.

-Només uns pocs privilegiats poden arribar als indrets més amagats de la meva personalitat, a la part més fosca, al 25% més important del meu ésser.

I ella neda, en una platja fonda, a l’empar dels taurons, en un univers sense fons.
No sura, però la sorra li regalima per les mans, se li escapa, com quan atrapes un floc de neu i es desfà braç avall fins al colze.

Molts anys més tard, quan la seva sang s’havia convertit en cendra, va arribar un paquet anònim amb una targeta: “Vet aquí la meva part fosca, embolicada, amb paper de plata, per a tu”.

Va obrir la capsa. Amb cura, per fi aquell misteri que tant havia esperat. El cartró es va obrir lentament i, a dins, una suau brisa va fer volar i en sortí... un NO-RES.



Escoltant: 

La doctrina del xoc, de Naomi Klein

Naomi Klein, La doctrina del xoc. L’ascens del capitalisme del desastre. Ed. Empúries (Barcelona), 739 pàgs.
Títol original: The Schock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism

És impossible resumir en unes poques línies el contingut d’aquest llibre vast, aclaridor, lúcid, expert i intel•ligent.
Naomi Klein, la premiada i coneguda autora canadenca del també recomanable No logo, fa una anàlisi exhaustiva, rigorosa, amb dades contrastades i gairebé 100 pàgines de notes a peu de pàgina, del que ella anomena “capitalisme del desastre”, dels seus orígens i implicacions i de les seves conseqüències. Analitza diferents casos en què s’han aplicat aquestes doctrines: Xile, Nova Orleans, Sud-àfrica, Polònia, l’Iraq, Sri Lanka, etc.
El que ella bateja com a “capitalisme del desastre” no és ni més ni menys que l’aprofitament de desastres naturals, estructurals o humans per part d’un grup de teòrics del capitalisme amb noms i cognoms, formats a la Universitat de Chicago, que pretenen construir un nou món després dels desastres. L’autora analitza amb ets i uts, amb pèls i senyals cadascun dels casos, explicant-ne els orígens, recreant-se en l’entramat de relacions i explorant la veritable raó de tot, el rerefons i les causes que han dut per exemple, a Nova Orleans, després de l’huracà, a una desigualtat extrema, a la destrucció de tot el sistema d’educació pública i a la privatització de serveis bàsics.

El gurú de tot aquest entramat és el doctor Milton Friedman, economista i professor de la Universitat de Chicago, gran defensor del lliure mercat. Atenció! El 1976 va ser guardonat amb el premi Nobel d’Economia! Les idees de Friedman van educar nombrosos estudiants d’arreu del món a la Universitat de Chicago fins al punt que aquestes generacions d’universitaris ensinistrats sota l’empar del capitalisme del desastre van ser anomenats “els nois de Chicago”, tota una escola de joves preparats per aplicar les teories de Friedman arreu del món.

 

 Naomi Klein

Mentre llegeixes aquest extens assaig no pots evitar la ràbia, la ràbia i la impotència de saber que una elit molt poderosa domina i controla el món per al propi benefici, sense importar si hi ha danys col•laterals.
No em puc detenir a cadascun dels casos i fer-vos partícips de tot el que hi ha darrere de cada conflicte, però sí que n’esmentaré algun.
Xile és un dels primers exemples que s’analitzen en aquest llibre. Suposo que a molts de nosaltres se’ns va escapar que en realitat la dictadura de Pinochet tenia uns grans aliats: “Friedman va aprendre com explotar un xoc o una crisi a gran escala per primer cop a mitjan anys setanta, quan era assessor del general Augusto Pinochet, el dictador xilè. (...) Friedman va aconsellar Pinochet que imposés una ràpida transformació de l’economia: reducció dels impostos, lliure comerç, serveix privatitzats, retallades de la despesa pública i desregulació”...
M’agradaria destacar la crítica intel•ligentíssima que Naomi Klein fa al paper d’Amnistia Internacional quant a la dictadura de Pinochet. Aquesta organització va denunciar les tortures i la trepitjada dels drets humans a Xile durant la dictadura, va exposar els fets i en va donar una dimensió ètica, va aconseguir la criminalització de les figures repressores del règim de Pinochet. Però no va indagar en tot el rerefons i en els còmplices de les tortures; d’aquesta manera deixava impunes els nois de Chicago i la teoria que hi havia al darrere.

És destacable també, segons la meva opinió, la implicació d’alguns agents considerats tradicionalment d’esquerres en mesures corresponents a la doctrina del xoc: Solidarnosc a Polònia o Nelson Mandela en són dos exemples claríssims. M’indigna, però principalment em fa molta por pensar que en moltes ocasions (massa) els ideals no han pogut amb el gran poder econòmic, que per la força o per la inèrcia s’ha aconseguit anul•lar qualsevol poder de decisió de polítics governants que no fos el de les doctrines del capitalisme més salvatge, que afavoreix clarament uns pocs i fa fora del sistema uns molts. Un altre exemple, l’Argentina amb Carlos Menem: “Carlos Menem, el president peronista que va arribar al poder prometent que seria la veu dels treballadors, va fer de mestre de cerimònies: va reduir el personal i després va vendre els camps petrolífers, el servei telefònic, la línia aèria, els trens, l’aeroport, les autopistes, la xarxa hidràulica, els bancs, el zoo de Buenos Aires i, finalment, el servei de correus i el pla de pensions nacional.” Pàg. 316

Les conseqüències de l’aplicació d’aquestes teràpies són dràstiques i terribles al meu entendre. Si prenem com a exemple Rússia, Naomi Klein ens en dóna algunes dades: “El 1989, abans de la teràpia de xoc, dos milions d’habitants de la Federació Russa vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris. Quan els terapeutes de xoc havien administrat la seva “medecina amarga” cap a la meitat de la dècada dels noranta, 74 milions de russos vivien per sota del llindar de pobresa, segons el Banc Mundial. Això vol dir que es pot atribuir a les “reformes econòmiques” de Rússia el mèrit de l’empobriment de 72 milions de persones en només vuit anys. El 1996, el 25% dels russos –quasi 37 milions de persones- vivien en una pobresa qualificada de crítica.”Pàg. 308-309
I en xifres a nivell global, Klein també parla clar: “A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago ha sorgit una classe inferior permanent que oscil•la entre el 25% i el 60% de la població” Pàg. 530

No podem obviar ni deixar d’esmentar el paper del Banc Mundial (BM) i del Fons Monetari Internacional en tot aquest entrellat (FMI), així com el de les grans empreses i corporacions. La concessió dels crèdits de l’FMI són trampes per als països empobrits i devastats per desastres naturals. I per a les grans empreses, la destrucció (acompanyada de la reconstrucció) és un gran negoci més que rentable: “La reconstrucció és un negoci tan important ara mateix que cada nova destrucció es rep amb l’emoció d’una oferta pública inicial d’accions: 30.000 milions de dòlars per a la reconstrucció d’Iraq, 13.000 milions per a la reconstrucció posterior al tsunami, 100.000 milions per a Nova Orleans i el golf de Mèxic, 7.600 milions de dòlars per al Líban”.
Cada nova crisi és una bona oportunitat per a uns pocs de fer-se encara més rics.
Un panorama desolador, terrible i desesperançat, però vet aquí que a les conclusions, Naomi Klein obre una porta a l’esperança: “no sempre responem al xoc amb la regressió. De vegades, davant d’una crisi madurem, i de pressa.” El camí cap a aquesta porta no és altre que el de l’acció conjunta, el de la lluita de moltes persones oprimides, després d’un procés d’informació a què sens dubte contribueix aquest valuosíssim llibre que recomano 100%.

Perdoneu per l’extensió en aquesta entrada, però em penso que el tema s’ho valia.

Per saber-ne més, aquí teniu el documental sobre el llibre: 

Renovar-se o morir

(...) No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.

Joan Vinyoli

A sobre del llit "La doctrina del xoc", de Naomi Klein per fi a punt d'enllestir-lo; a l'ordinador, la música perenne sonant i, al voltant, les parets de l'habitació on he viscut la major part de la meva vida. A fora, fressa de nens un any més grans que recullen regals i em recorden on sóc: el barri gris d'extrarradi on he passat la major part de la meva vida. 

Demà farà 2 anys que visc a Viena, 2 anys d'il·lusions, desil·lusions, decepcions i nous començaments. Dos anys de bloc també, perquè aquest bloc va néixer amb el viatge i ha estat paral·lel a la meva experiència a Viena. 1230 comentaris i 132 escrits, xifres que no volen dir res si no mires endins i analitzes cada persona rere cada comentari, cada situació, cada moment que ha donat peu als meus escrits. Ara, després de dos anys i un moment de crisi en què aquest bloc ha estat a punt de desaparèixer, toca renovar-se, per això el nou format del bloc, que acompanya la voluntat de caminar sempre endavant, malgrat la meva incapacitat intrínseca d'allunyar-me dels records, de deixar-los anar, de permetre que se'n vagin camp avall, per les aigües de les rieres del meu barri, de "deixar-los anar/com un estel, des d'un turó", que diria el gran Vinyoli.

Endavant, sempre endavant, haig de repetir-me, i totes les coses que era vénen amb mi, però també una part de mi roman ja sota l'asfalt dels carrers castigats d'aquest país nostre que avui regalima suor i llàgrimes, i on no sé si tornaré mai. 

Una situació política que ens condemna a un exili permanent, tant si vius aquí com si decideixes emprendre un camí de no tornada. Una inquietud constant de creixement intern, una recerca de preguntes, un neguit i una passió per conèixer el que farceix els límits d'aquest món em diuen que encara em queda molt per fer, i que encara tinc temps. Els qui hem decidit seguir altres camins que els de l'estabilitat, els qui no permetem que la por s'apoderi de la nostra ment i ens impededeixi avançar hem de pagar un preu molt alt en les transaccions diàries, però a canvi decidim i encertem, ens equivoquem, escoltem música i ens emocionem, o la sintonia equivocada i entrebanquem, passegem per carrers diferents cada dia, escrivim la nostra història i ens sentim atrets pel cantó fosc, al més pur estil Lou Reed... i així dia rere dia anem fent el camí... 

Escoltant: