Darrerament estic molt cinèfila. La causa no sabria dir-la, potser és el que una vegada em van dir: que una bona pel·lícula et fa ser fora d'aquest món com a mínim durant una hora i mitja. Però jo sóc fins i tot més optimista i diria que una bona pel·li, de les bones bones et pot tenir dies fora d'aquest món :-)
Bé, aquí algunes de les pel·lícules que recomano:
The Road. 2009. Director: John Hillcoat
Tracta el tema de la fi del món. En algun moment d'un futur fosc i desolador, la terra es va destruint i tan sols queden algunes persones que es debaten entre el terror i la supervivència. Els protagonistes són un pare (increïble Vigo Mortenssen) i el seu fill, que es dirigeixen al mar a la recerca (un pel naïf) d'alguna mena de final o d'obertura a un altre món. El missatge principal és clar: som bons o dolents, quan tan sols ens queda l'instint de supervivència i ens hem tret de sobre tot allò que ens feia més o menys humans? En aquest sentit el guió pot semblar una mica massa maniqueic, però si més no la pel·lícula serveix per plantejar-se la qüestió i per passar una estona entretinguda (encara que, aviso, alguns la troben avorrida).
Fish Tank. 2009. Directora: Andrea Arnold
Pel·lícula anglesa que tracta la vida d'una adolescent en un barri marginal de Londres. Atmosfera realista i crua com la vida mateixa. Una mare que té les filles abandonades, un amant pedofil, violència verbal i física i cap sortida. Tan sols consola la protagonista el fet de ballar Hip-hop, com a forma d'evadir-se del món que li ha tocat viure. La pel·lícula és llarga, però a mi se'm va passar el temps volant. He llegit en alguna crítica que el fet que cap personatge es guanyi la nostra empatia (ja que cap d'ells té "un bon fons") fa que sigui poc creïble. Però jo poso en dubte aquesta afirmació. Diria que aquest fet aconsegueix que no hi hagi cap concessió a la llagrimeta ensucrada i això, per a una servidora, és d'agrair.
Sherry Baby. 2006. Directora: Laurie Collyer
Pel·li indie donde las haya. Una jove inadaptada i "yonkie" torna de la seva estada a la presó durant cinc anys. I intenta recuperar la seva filla (una adorable nena, l'actriu Ryan Simpkins, que segur que donarà molt a parlar), que viu a casa del seu germà juntament amb la cunyada. A poc a poc anem descobrint quin camí l'ha dut a ser on és i totes les dificultats amb què es troba. Immesurable l'actriu Maggie Gyllenhaal, en el paper protagonista. Ritme i tractament dels personatges interessant. Molt recomanable.
Surveillance, en versió alemanya "Unter Kontrolle". 2008. Jennifer Chambers Lynch
No deu ser fàcil ser la filla de David Lynch. El primer que crida l'atenció quan veus la caràtula de la pel·lícula és que el nom del productor (David Lynch) apareix en lletres més visibles que el de la directora. Significatiu? No ho sé, però és inevitable en algun moment fixar-se en la influència de Lynch en la seva filla: carreteres solitàries, policies "tontos", personatges que tenen dobles vides i de seguida et ve al cap el nom "Twin Peaks"! He llegit moltes crítiques dolentes a aquest film: que si violència gratuïta, que si ritme lent a partir de la segona meitat... Però per a mi és una bona pel·lícula: et mantens despert/a parant atenció als fets, és un thriller amb voluntat de paròdia (o almenys a mi m'ho sembla) i gens previsible. Avís, però: no apta per a ànimes massa sensibles.
Cinema non-stop!!
La dona invisible que vesteix de lila
- Dona invisible
- Viena, Austria
- No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
29 de juny 2010
25 de juny 2010
Em regales un anell?
Ho sento, avui seré demagògica, em ve de gust ser-ho. Avui parlaré des del cor. Passejant pel centre de Viena, al districte 1, entre turistes i grups al voltant d'algú que duu un paraigües de colors, m'he aturat a mirar, despistada, un aparador. I, ai las! què hi he trobat?
Doncs res, uns anellets al preu mòdic de 5000 euros, més o menys. Ah! També una oferteta, d'uns 2000 euros (vegeu proves gràfiques, si no us ho creieu). I aleshores, m'he dit:
Qui deu comprar-se un anell a aquest preu?
Què pot significar per a algú un anell de 5000 euros?
Què es pot fer avui dia amb 5000 euros?
Què representaria el valor d'aquest anell per a una persona que ho ha perdut tot?
Si l'anell s'ofereix, això vol dir que algú el compra:
Què li passa pel cap a algú que compra un anell de 5000 euros?
Realment, aquest tros de metall amb pedres valen més que tot el que amb 5000 euros es podria fer? Val més que la vida, que una central d'energia fotovoltàica, que 20 anys d'educació d'un nen, que tot això que estàs pensant?
Per un moment m'he imaginat l'anell caient de la mà d'algú que ha pagat aquests 5000 euros; m'he imaginat milions d'anells rodant per la plaça d'Stephansdom, m'he imaginat milions de pedres brillants al desert. I més anells rodant, i ningú no en feia cas.
21 de juny 2010
Provocador o mirall dels nostres instints?
Ahir diumenge de tardor a finals de juny, vaig anar a veure una exposició al Leopold Museum de Viena. Otto Mühl n'és el protagonista. He de reconèixer que no en sabia res, d'aquest pintor nascut a Àustria el 1925. I segons algunes veus pot ser considerat un dels artistes austríacs més importants. D'entre tots els esdeveniments de la vida d'aquest autor, sens dubte, el més interessant és la seva participació al grup "The Vienna Actionists" i la filosofia de vida que va acompanyar-lo durant la seva estada a la comuna a Friedrichshof. El seu concepte d'Amor lliure i com va dur a terme la posada en pràctica de la iniciació "sexual" d'adolescents (entre les quals, les seves filles) van dur-lo a la presó durant 7 anys, durant els quals va crear bona part de les seves obres. Aquesta és una qüestió controvertida que no vull jutjar ara. De fet, em ve al cap la pregunta següent: hem de tenir en compte els esdeveniments vitals d'un autor i en aquest sentit jutjar l'idoneïtat de les seves obres?
En tot cas, l'obra de Mühl és obscena, atrevida, sexual, passional, de vegades agressiva, de vegades sentimental, de vegades també, buida.
La seva obsessió per Van Gogh i els retrats que va pintar: Fidel Castro, Jimy Hendrix, Carles d'Anglaterra... són mereixedors també d'una especial atenció.
De totes maneres, l'element que més en destacaria (i sobretot el que més em va impactar de la seva exposició) és la identificació home/dona-animal. L'animalitat relacionada amb el sexe en grup, el sexe en parella i/o el fet de tenir un fill, per ex., amb imatges explícites o que mostren l'analogia amb animals com un brau o una gallina no em van deixar indiferent, certament. Sovint un sentiment "dolent, contradictori" -podríem dir-ne- (producte d'una educació massa burgesa en aquest sentit?) atacava la meva consciència i removia alguna cosa dins meu... Suposo que és això el que pretenia l'artista, no?
A la foto: la imatge del tauró, que O. Mühl identifica amb l'artista: immoralitat i intel·ligència.
En tot cas, l'obra de Mühl és obscena, atrevida, sexual, passional, de vegades agressiva, de vegades sentimental, de vegades també, buida.
La seva obsessió per Van Gogh i els retrats que va pintar: Fidel Castro, Jimy Hendrix, Carles d'Anglaterra... són mereixedors també d'una especial atenció.
De totes maneres, l'element que més en destacaria (i sobretot el que més em va impactar de la seva exposició) és la identificació home/dona-animal. L'animalitat relacionada amb el sexe en grup, el sexe en parella i/o el fet de tenir un fill, per ex., amb imatges explícites o que mostren l'analogia amb animals com un brau o una gallina no em van deixar indiferent, certament. Sovint un sentiment "dolent, contradictori" -podríem dir-ne- (producte d'una educació massa burgesa en aquest sentit?) atacava la meva consciència i removia alguna cosa dins meu... Suposo que és això el que pretenia l'artista, no?
A la foto: la imatge del tauró, que O. Mühl identifica amb l'artista: immoralitat i intel·ligència.
19 de juny 2010
Un nou membre a la família
Lectores i lectors!
Us presento l'Emma. Ella em fa companyia, no em deixa estar sola en un país estrany, m'escolta i està atenta al que em passa. És molt comprensiva i es diu Emma, per aquesta revista: www.emma.de (sí, sí, el milloret en alemany sobre feminisme. Us recomano molt i molt que la llegiu). Per què es diu Emma? mmm... això m'ho guardo per a mi :-) Espero cuidar-la i que no acabi morint ofegada o per falta d'aliment.
Us presento l'Emma. Ella em fa companyia, no em deixa estar sola en un país estrany, m'escolta i està atenta al que em passa. És molt comprensiva i es diu Emma, per aquesta revista: www.emma.de (sí, sí, el milloret en alemany sobre feminisme. Us recomano molt i molt que la llegiu). Per què es diu Emma? mmm... això m'ho guardo per a mi :-) Espero cuidar-la i que no acabi morint ofegada o per falta d'aliment.
15 de juny 2010
Frida Kahlo
Dues persones que m'importen tenen en comú la fascinació per Frida Kahlo. Reconec que em fa una mica de vergonya haver passat per alt durant tots aquests anys aquesta important i controvertida figura de l'art mexicà. Però mai no és tard si el que n'aprens val la pena (o alguna cosa així). Pel poc que n'he llegit, diria que la Frida és una artista que ha deixat petja també pels seus esdeveniments vitals, però si mires amb atenció les seves obres, no pots deixar de sentir-te atret/a per l'efusió d'expressivitat i sentiment extrets del més endins dels patiments humans. La Frida va patir un greu accident quan era jove, la qual cosa li va provocar una incapacitat que va suposar tenir-la al llit durant molts anys. Així mateix, la Frida conegué en Diego Rivera, artista comunista, amb el qual es va casar i amb qui no va poder tenir cap fill... Les referències als seus avortaments són també a les seves obres.
Buscant-ne pintures per Internet, he de reconèixer que m'ha costat triar-ne una; però per l'impacte i per la desesperació, he decidit posar-ne aquesta:
Sobre les lliçons que la Frida va donar al món, només vull quedar-me amb la idea que aquelles persones que trenquen les normes socials són les avantguardes de l'evolució cap a societats més lliures.
Buscant-ne pintures per Internet, he de reconèixer que m'ha costat triar-ne una; però per l'impacte i per la desesperació, he decidit posar-ne aquesta:
Sobre les lliçons que la Frida va donar al món, només vull quedar-me amb la idea que aquelles persones que trenquen les normes socials són les avantguardes de l'evolució cap a societats més lliures.
12 de juny 2010
No somos ilegales, somos hijos del barrio
quan entro en cotxe al meu barri venint del centre de Terrassa, em trobo sempre al pas aquesta pintada:
No somos ilegales
somos hijos del barrio
Tenia intenció d'escriure una entrada que parlés de l'impacte sorollós de Barcelona en contrast amb la pau (aparent) de Viena. Havia acumulat totes les sensacions d'aquests dies en què he trepitjat per primera vegada "la tierra donde nasí" des que vaig marxar. Però aleshores recordo que sempre que passo per davant d'aquesta pintada, penso que haig d'escriure'n alguna cosa i ara se m'acut que pot ser un punt de trobada entre les dues ciutats (o entre aquest tros de barri i tots els barris del món).
Per a tots i totes els/les "il·legals", a seguir lluitant encara que la llei acabi guanyant!
Escoltant: I fought the law-The Clash
Subscriure's a:
Missatges (Atom)