L'experiment

Títol original: Das Experiment

Direcció: Oliver Hirschbielgel.
País: Alemanya.
Any: 2001.
Durada: 120 min.
Interpretació: Moritz Bleibtreu (Tarek Fahd. Presoner número 77), Maren Eggert (Dora), Christian Berkel (Steinhoff. Presoner número.38º), Justus von Dohnanyi (Guardià Berus), Oliver Stokowski (Schütte. Presoner número 82).

Una mica inspirada per aquesta fantàstica entrada de l’Antígona vaig veure l’altre dia aquesta inquietant pel·lícula alemanya de l’any 2001. El film tracta d’un experiment dut a terme per uns científics per tal d’estudiar el comportament humà en els diferents rols que hi ha en una presó. La pel·lícula està basada en la novel·la de Mario Giordano Black Box, que a la vegada es va basar en uns fets reals ocorreguts a la presó d’Standford l’any 1971. L’experiment fou dut a terme per un grup d’estudiosos de la universitat d’Standford. Per posar-lo en pràctica van reclutar voluntaris per tal que desenvolupessin els rols de guàrdies i de presoners en una presó fictícia. Després d’una setmana, però, l’experiment va haver de ser cancel·lat, ja que la situació va superar les expectatives i el seu control va esdevenir impossible. La pel·lícula mostra aquesta situació d’emergència, al meu entendre amb tocs massa efectistes cap al final. En realitat no hi va haver morts, però la pel·lícula augmenta l’efecte sobre l’espectador mostrant-ne; al meu entendre no calia mostrar víctimes mortals, la història ja podia haver tingut el mateix efecte mostrada en pantalla tal com va passar. A l’experiment real es va triar a l’atzar qui devia exercir el paper de presoners i qui el de guàrdies. Els presoners havien de dur només una bata sense roba interior i unes sandàlies amb talons de goma. D’aquesta manera es contribuïa que adoptessin postures incòmodes i no familiars. Havien de portar un número cosit en aquesta bata, i així eren anomenats només pel número i no pel nom. També duien mitges de nylon al cap i una cadena al voltant del turmell, com a símbol de la seva opressió. Els guàrdies, per la seva banda, van rebre porres i uniformes caqui d’inspiració militar. A diferència dels presoners, els guàrdies podien anar a casa i descansar i treballar per torns. Però alguns es van presentar voluntaris per quedar-s’hi més hores sense cobrar.

A la pel·lícula, la principal motivació dels voluntaris per ser conillets d’índies eren els diners. Se’ls compensaria amb una suma important a canvi de participar en el projecte i renunciar probablement a alguns drets civils. Se’ls va avisar que hi havia unes normes molt estrictes i que no poden fer ús de la violència durant el temps que durés l’experiment. Des d’un principi, els qui han estat assignats com a guàrdies tenen com a objectiu fer acomplir les normes als qui feien el paper de presoners. I vet aquí quan comencen a sorgir els problemes: per fer acomplir les normes, amb rigidesa, sense cap mena d’indulgència o compassió. En el moment en què es produeix una anomalia, els qui creuen tenir el poder l’assumeixen amb violència i autoritarisme. Sorgeixen els “líders” que abusen de la seva autoritat i comença una espiral d’actes violents i impositius. D’altra banda, també sorgeix per part d’alguns presos l’esperit de rebel·lió i d’insubmissió a unes normes injustes.

La pel·lícula es passa de vegades en excés de violència gratuïta que en realitat no es va produir, però reprodueix al meu entendre perfectament l’esperit del que realment va passar: si atorgues el poder a un grup de persones triades a l’atzar, l’acabaran reproduint de manera autoritària i injusta i reproduiran el seu rol fins a creure-se’l, de la mateixa manera que ho fan els presos. En un principi jo havia pensat que les persones triades ho havien estat en funció de la seva predisposició per experiència o per trets personals, però en llegir-ne la informació sobre l’experiment real, he vist que les persones van ser triades a l’atzar, la qual cosa encara em fa més por. Una vegada una professora de psicologia en un curs per a preparació a oposicions ens va dir que tots duem a dins un petit Hítler i un petit Dalai Lama en potència, que només calia potenciar-los per una banda o per l’altra. A la pel·lícula també apareix el cas d’un dels guàrdies que es nega, amb moltíssima por, a participar en l’abús de poder respecte als presos que els seus companys estan protagonitzant. És castigat evidentment com a traïdor i considerat un pres a partir del moment en què es descobreix que no vol participar en els actes opressors dels seus companys. Hi ha un moment en què li pregunten a què es dedica a la vida real i ell explica que és professor d’institut. Crec que aquesta dada no és casualitat. La pregunta és si hi hauria persones més predisposades a exercir l’autoritarisme i d’altres més predisposades a exercir l’obediència o si tot es basa en l’experiència i l’educació rebudes. A la pel·lícula es veuen diferents maneres d’afrontar l’autoritat que els és donada: el personatge que pren les regnes i que en realitat exerceix de líder de l’operació fa servir el despotisme i la irracionalitat com a forma de pal·liar la seva evident falta d’autoestima que demostra en el moment en què és provocat per un dels presos. Un altre dels personatges es creu en llibertat pel poder que se li ha atorgat d’alliberar els seus instints, sens cap mena de control, fent ús de la força i la irracionalitat. Alguns altres simplement els segueixen, sense posar res en qüestió. I així es crea una situació d’abús de poder. La qual cosa fa realment molta por i em vénen a la ment, com no, imatges no gaire llunyanes d’ús de la força per part de la policia. Sempre m’he dit que no podria ser policia, no podria fer acomplir normes en què no crec ni fer abús de poder, però aleshores aquells qui ho fan són els qui hi estan més predisposats? Deixo la pregunta sobre la pantalla. 

                        

Perduda entre perduts

 

Aquests dies que he estat una mica perduda (més del que normalment estic), m’he endinsat en la famosa sèrie de televisió “Lost”. Quan la sèrie era en tot el seu auge i esplendor, jo era de les que criticava la febre seguidora i alienadora d’uns quants i el martelleig constant al facebook, al twitter o allà on fos amb teories sobre què passava a l’illa i les crítiques sobre el final.

Fa poc, després que ja tot ha passat i ningú no recordava Lost, em vaig decidir a donar-hi una oportunitat i n’estic contenta. Suposo que no cal que n’expliqui l’argument, perquè tothom el coneix, però per si de cas, en faig cinc cèntims: un avió que viatja de Sidney a Los Angeles s’estavella en una illa perduda i alguns passatgers en sobreviuen. Aquests han d’aprendre a viure-hi i conviure-hi, ja que sembla ser que no els vindran a rescatar (se n’adonen després que passen uns dies sense senyals de ningú i en saber que el pilot s’havia desviat del recorregut habitual).

A banda de les teories i l’anàlisi sobre què hi passa allà, qui són els bons, qui són els dolents, què els espera, per què viatgen en el temps, si són vius o morts... a mi el que m’ha interessat de debò són els personatges. És una obra coral, on no hi ha cap protagonista clar i on cada personatge està tractat de manera profunda, amb totes les seves contradiccions i detalls.

En un moment de la sèrie, algú els diu als personatges que han estat triats per anar a parar a l’illa perquè tots eren persones soles que buscaven alguna motivació o raó per viure. En efecte, el que els caracteritza és una història personal de soledat i incomunicació amb les persones que més s’estimaven. Com que els personatges és el que més m’ha agradat de la sèrie, en trio 4 per deixar-ne constància aquí i dir per què m’han agradat. Ha estat una tria dura, vet aquí el resultat:

 Kate

Després de veure la sèrie, veig que aquest personatge ha tingut molts detractors, però a mi m’encanta! Una dona forta i independent, líder femenina del grup. Es debat entre l’atracció que sent per en Sawyer, el líder negatiu i l’amor per en Jack, el líder positiu. La Kate va matar el seu pare biològic (quan no sabia que era el seu pare biològic) perquè maltractava la seva mare. I després fou delatada a la policia per la seva pròpia mare. Una acció que va marcar la seva vida i que la porta a l’illa, ja que fou arrestada a Austràlia i la duen emmanillada per homicidi. En un moment donat en què apareixen els desitjos ocults de cadascun dels personatges, sabem que el desig de la Kate és ser mare, potser per pal·liar la seva frustrada relació amb la seva mare?

M’agrada la Kate perquè segueix els seus instints i exerceix la llibertat amb valentia, assumint-ne les conseqüències.

Sawyer

Un outsider, un estafador de l’Amèrica profunda amb una infantesa molt dura, en què va veure com el seu propi pare matava la seva mare i després se suïcidava, tot provocat per l’engany d’un estafador (Sawyer) de qui pren el nom i a qui converteix en la seva obsessió al llarg de la seva vida. S’ha dedicat a cercar-lo fins que mata la persona equivocada i aleshores el sentiment de culpa s’afegeix als que ja tenia: la tristesa, el dolor i el desig de venjança. Sawyer és un solitari en tota regla: només segueix les pròpies normes i no admet companyia de ningú que no sigui per interès propi. Però tot és mentida, en el fons s’amaga algú sensible i amb valors, el que passa és que trigarem a descobrir aquest Sawyer. L’atracció cap a la Kate no només és física, sinó que en el fons saben que tots dos són iguals: fora de la llei i amb la pròpia llei, sense possible retorn a l’establert.

En Sawyer m’agrada perquè conserva alguna cosa de pura en el seu interior, malgrat les circumstàncies que l’han dut a ser on és: als marges i sense sortida.

Desmond 

El bo d’en Desmond! Un escocès amb un accent boníssim que es veu atrapat en aquesta illa tot sol durant tres anys. En Desmond estima una dona que li és prohibida, una dona que es situa en un estatus social més elevat que el seu, però l’amor està per sobre d’això i en Desmond ho sap. La seva lluita per aconseguir ser amb la dona que estima és titànica, subversiva,.dolorosa i sacrificada. En Desmond és, a més, un home lleial i coherent, entregat als altres. Ho demostrarà en moltes situacions a l’illa. És una peça clau en la història, ja que ajuda al desenvolupament dels diferents estadis de l’illa.

Per què m’agrada en Desmond? Perquè és tot un exemple de lluita contra les adversitats. 

Sun

La Sun és una dona coreana que arriba a l’illa amb el seu marit, en Jin. La Sun és intel·ligent i ha après a parlar anglès d’amagat del seu marit, però ell encara no ho sap. Tots dos s’estimen, però tenen una relació malaltissa al principi, sembla que res no els sortirà bé com a parella i que estan destinats a no estar junts. Res més lluny de la realitat. La Sun té també un pare autoritari que ha obligat en Jin a dur a terme accions moralment recriminables i això és el que ha erosionat la relació entre tots dos. Quan apareix per primera vegada a la sèrie, penses: dins aquesta dona hi ha tristesa i soledat, por i malenconia per alguna cosa. Després descobreixes una dona forta i intel·ligent, plena de bondat i de sentiment de culpa pel que li ha passat al seu marit.

La Sun m’agrada per la seva determinació, per la seva generositat i per saber enfrontar-se a l’autoritat del seu pare.

I per als qui heu vist la sèrie: qui són els vostres personatges favorits i per què? Ah, la banda sonora és molt bona, ja us he posat la cançó del Desmond i la Penny, aquí un altre tema que m'encanta!!!

                             

El nom de les coses

Divendres passat a classe d’alemany vaig tenir un inici de “discussió” amb un company turc a qui conec de fa molt poquet. La professora ens va fer analitzar uns diaris austríacs i alemanys que va portar a classe i em va tocar ser al grup d’aquest company. Ens debatíem sobre quin dels diaris escollir: Kurier, Salzburger Nachrichten, Der Standard o Frankfurter Rundschau. El diari Der Standard és conegut per ser el més seriós a la vegada que més complicat de llegir d’entre tots els que es publiquen a Viena. També se sap que la seva tendència política és més aviat d’esquerres. Doncs bé, aquest meu company decideix per si sol que l’Standard no el triem, perquè està molt emprenyat per una cosa que hi ha llegit fa poc. Les dues companyes que li han tocat, una noia de Croàcia i servidora acceptem resignades (sense cap altra opció) treballar amb l’altre diari que quedava en el moment de triar. Però per què està tan emprenyat aquest senyor amb Der Standard? Resulta que aquest diari han tractat el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) com a partit i no com a organització terrorista, mentre que ETA ha estat definida en el mateix diaricom a terrorista. Això, segons ell, és una injustícia i no respon a la veritat. Aleshores jo, prenent la posició de falsa innocència (mai subestimis lacapacitat d’algunes persones per subestimar els altres J) li dic: però... és que és un partit, oi? PKK, les sigles ho diuen. I llavors no hi va haver peu aldiàleg, el meu company, aixecant la veu i començant a ser una mica rude, emdiu: I tu com ho saps això, que és un partit??!! -Jo segueixo amb el meu to de “innocent-que-no-sap-res-i-tu-m’has-d’ensenyar-que-sí-que-en-saps” i li dic:“No ho sé, no ho sé...” i aquí s’acaba la conversa, perquè el que hagués continuat no hauria permès un ritme adequat per al treball en equip. Però és clar, allò se m’havia quedat gravat i com que alguna cosa sé de la situació a Turquia en relació amb el Kurdistan, el primer que vaig fer en arribar a casa és buscar a la WIKI com es defineix el PKK i vaig tenir sorpreses. Wiki en castellà: “El Partidode los Trabajadores de Kurdistán (en kurdo PartiyaKarkerên Kurdistan, PKK), de tendencia independentista y marxista-leninista, es un partido político ilegalizado, fundado en Turquía en 1978. Su brazo armado se denomina Fuerzas de Defensa Populares.” És a dir, es defineix coma partit polític, il·legalitzat, això sí, però partit polític. Wiki en anglès: "The Kurdistan Workers'Party (Kurdish: PartiyaKarkerên Kurdistan or پارتی کار که‌رانی کوردستان Parti KarkeraniKurdistan), commonly known as PKK, also known as KGK andformerly known as KADEK or Kongra-Gel,^[6] is a Kurdish militant organization which has since 1984 been fighting an armedstruggle against the Turkish state for an autonomous Kurdistan and greater cultural and political rights for the Kurds in Turkey".Sorpresa!, en anglès no és un partit sinó una organització kurda militant, que duu a terme una lluita armada contra l’estat turc pels drets polítics dels kurds.

Segonsel meu company, els diaris no poden faltar a la veritat, tinguin l’opinió que tinguin. Però quina és la veritat? Evidentment, segons la seva opinió, la veritat la té ell. Si seguim llegint a la wikipedia anglesa, se’ns diu que el PKK està inclòs dins una llista d’organitzacions terroristes, duta a terme peralguns països, inclosos els EUA (i em pregunto per què cal anomenar aquí els EUA?). Turquia va incloure el PKK dins la categoria d’”organització ètnicasecessionista” que utilitza la força i el terrorisme contra objectius civils i militars per aconseguir un fi polític. El líder del PKK adverteix que l’únic motiu que té Turquia per fer aquesta definició és la demonització del movimentper motius polítics. Segons aquest mateix líder el govern turc falseja larealitat. Aleshores, on és la veritat que em deia el meu company que calia respectar?

Séque en cap cas la violència és justificable, ni per part de cap organització ni tampoc per part de cap govern.

Perquè, si busquem una mica a la xarxa, trobem que el govern turc tampoc no passa la prova del que seria considerat “no terrorista”: jael febrer de 1999 Amnistia Internacional va afirmar que les autoritats turques havien intentat justificar,ignorar o encobrir els abusos –tortures, homicidis polítics i “desaparicions”-en nom de la seguretat de l’Estat. També van denunciar que la LleiAntiterrorista del moment servia per processar i empresonar persones que no tenien res a veure amb el terrorisme, especialment intel·lectuals i políticsper expressar opinions crítiques amb la política del govern. En aquest informe, AI també denunciava les atrocitats comeses per grups de l’oposició,especialment pel PKK, és a dir que era un informe totalment objectiu. E ldesembre de 1998, AI havia denunciat l’assetjament contra membres i dirigents del Partit Popular de la Democràcia (HADEP), un partit kurd legal. Van serdetinguts al voltants de 3000 dels seus membres. Fou la resposta a les vagues promogudes pel HADEP després de la detenció del seu líder. Dos dels detinguts van morir a causa dels maltractaments.

Iaixí podríem continuar...

Malgrat això, el govern de Turquia continua anomenant-se “el govern de Turquia” i no un grup terrorista... Salvant la part de demagògia que això comporta, el que em ve a la ment és que qui controla les paraules, controla el món.

Per acabar una mica de música turca que vaig descobrir quan vaig ser a Istanbul (Zara - Sebebini Bileyim)

La revolució serà de tothom o no serà

Un dels perills que, al meu entendre, amenaça la revolució és el sectarisme d'alguns grups que componen la nostra complexa societat. M'ho temia en el moment en què va començar la #spanish revolution. Si no entenem que es tracta d'escoltar els altres i deixar de banda les nostres més grans aspiracions per poder trobar conjuntament punts en comú, és que no hem entès res. 

Jo sé que el món no serà com jo el vull, perquè això és totalitarisme, i cadascú té una forma diferent de pensar, que hem d'acceptar per compondre un mosaic que abarqui i inclogui tothom. La democràcia inclusiva i participativa, en definitiva, real, ha de tenir com a objectiu el consens, i això vol dir que cadascú renuncia a alguna cosa per obtenir-ne uns mínims, comuns al conjunt de la societat. Si no s'entén així, és que no es vol una democràcia real, sinó una altra cosa. 

Per què dic tot això? Doncs perquè sembla ser que aquí a Àustria no s'ha entès bé el que és la #spanish revolution o no s'hi han parat a pensar i a informar-se'n. No em refereixo als espanyols que vivim aquí i que estem en constant contacte amb persones que són a les acampades de Barcelona, Saragossa, València, Palma, Sevilla, Granada, Las Palmas, etc. etc. sinó a algunes persones del moviment llibertari, okupa i anarquista que sembla que han agafat les regnes de l'acampada a Karlsplatz (una de les places més conegudes de la ciutat i es podria dir que centre neuràlgic on s'agrupa gent de tota mena). Quan vaig saber que hi havia austríacs que s'havien solidaritzat amb el moviment #spanish revolution em vaig alegrar, i molt! Em sembla que tenim problemes en comú i que, tot i que a Àustria la crisi no ha calat tan a fons (tenen un 9% d'atur, amb això ho dic tot), sí que és cert que el macrosistema econòmic i polític és, amb diferències sobretot pel que fa al sistema d'eleccions, molt semblant. Així que em vaig congratular enormement per la rebuda dels austríacs, vinguessin del moviment que vinguessin. 

Ara bé, i segons informacions de primera mà (no vaig poder assistir a l'acampada promoguda per aquests sectors), persones que provenen del moviment anarquista a Àustria van oposar-se a les propostes de reformar del sistema que des de Madrid (i amb consens) es fan, argumentant que el que ells volen és una destrucció total del sistema. Des d'aquesta posició no és possible un debat democràtic per arribar al consens. Si no s'escolta i es té en compte el que els altres pensen, tanquem la paradeta. La mateixa divisió eterna i polèmica de l'esquerra: reforma o revolució no duu més que a la divisió. Repeteixo que el món que a mi m'agradaria no és segurament el que entre tots es construirà, però és un primer pas, ja que el canvi que es pot aconseguir entre tots i totes s'acosta als meus desitjos. No es pot destruir una societat en dos dies, és un procés que durarà anys i anys (potser per sempre), i requereix la participació activa de tothom i sobretot la voluntat i la consciència que és un moviment apartidista, la qual cosa no vol dir anarquista, ja que entenc que partidista engloba també qualsevol ideologia. 

Alguns dels companys que participen del moviment DRY! Viena veuen factible un possible diàleg amb aquestes altres persones que acampen a Karlsplatz. Pensen que és necessari explicar-los en què consisteix la "revolució" a Espanya, per tal que adoptin l'actitud necessària per poder contribuir amb les seves aportacions que segur són molt valuoses. Jo no ho veig tan clar: per què no se n'han informat prèviament abans que cridar a les reunions que el que ells volen és la destrucció de l'actual sistema? Espero, de tot cor, que puguem ajuntar forces. Si no, això començarà a no tenir sentit. 

Em faig ressò també d'algunes crítiques que he estat llegint darrerament per la xarxa, que mostren alguns comportaments perillosos i que espero que es modifiquin pel bé de tothom. D'una banda (a Madrid, i pels comentaris també a Saragossa): http://sobreunademocraciareal.blogspot.com/2011/05/todo-el-poder-para-las-asambleas-vs.html i, de l'altra, del mur del facebook d'SpanishRevolution, n'he extret: http://www.kaosenlared.net/noticia/indignado (un altre testimoni de Madrid). 

Continuo creient en aquest moviment nascut dels cituadans i les ciutadanes indignats/es, però espero que el seny i el sentit comú triomfi i al final acabem, entre tots, creant una nova democràcia, més real i més justa.

I, en aquest vídeo, una mostra de les cosetes que anem fent a Viena (en algun lloc d'allà darrere hi sóc jo) :-)):