Els carrers de Viena, escenari per a la música indie

En un diumenge gris, plujós i tristoi, recordo la nit de divendres i penso, així, que vindran temps millors en què els carrers de Viena podran servir d'escenari musical per a grups amateurs, fora dels cercles comercials. Hehe... un intent de poetitzar el mal temps que tenim per a finals de juliol -no encenc la calefacció perquè som a finals de juliol, però ganes no me'n falten. Que què vaig fer divendres? M'explico: divendres vaig anar, acompanyada de Mrs Jones, una noia gallega a qui vaig conèixer virtualment fa tres anys a través del seu bloc i amb qui ara, al cap del temps, ens hem trobat a Viena. La Mrs Jones té un bloc (clica-hi i no te'n penediràs :-)) de música on va postejant versions de cançons de tots els temps. Ens hem creuat en un viatge vital, amb el centre a Viena. És curiós aquest món d'Internet, jo vaig contactar amb ella quan ella vivia aquí i jo a Barcelona, i quan ella ja no és a Viena, jo m'hi instal·lo. I ara, finalment, ens hem trobat en aquesta bella ciutat del centre d'Europa. Doncs bé, gràcies a la Mrs. Jones, he descobert aquest projecte: They Shoot music, don't they? Fes clic a l'enllaç sobre el nom del projecte i veuràs una mica de què es tracta. Si no, jo te'n faig cinc cèntims: la idea va sorgir a París i es va propagar a d'altres ciutats: Londres, Berlin, Nova York... Són ciutats amb una escena musical alternativa coneguda, però i Viena? Tal com va dir un dels membres que va dur a terme el projecte per primer cop aquí, hem de reivindicar-la també com a destí molt digne per a aquests grups que s'inicien en la música indie; no oblidem que Viena és la ciutat de la música (clàssica, però de la música amb lletres majúscules, al cap i a la fi). Doncs bé, les persones que duen a terme aquest projecte es dediquen a filmar pels carrers de Viena la música que van fent aquests grups, la majoria dels quals són desconeguts per al gran públic. El resultat és espectacular: els racons de la bonica ciutat austríaca s'omplen de música, que contribueix a fer-los encara més atractius. A la pàgina web trobareu diferents gravacions en diversos indrets de la cituat: parcs, patis interiors de cases, típics cafès vienesos i carrers plens d'encant i romanticisme, envoltats d'edificis amb 100 anys d'antiguitat com a mínim :-) (això em recorda que he de començar a escriure molt més sobre aquests racons de Viena). A la pàgina web també trobareu una descripció de cada indret on s'ha gravat una cançó, i em queda tant encara per conèixer! 

L'esdeveniment de divendres va tenir lloc en un escenari molt particular, al parc Schönborn al districte 8è de la cituat, un dels més bonics de Viena. Envoltades de l'escena alternativa austríaca, en acabar la projecció del vídeo, va tocar com a colofó final el grup vienès "Das trojanische Pferd" (traducció: "El cavall de Troia"), del qual em quedo amb la cançó "Romy Schneider". I, com no, amb música com a la millor cura per a l'ànima, acabo aquest post:

The doors i Susanne Bier: cap de setmana cinèfil

Moment of Freedom
as the prisoner
blinks in the sun
like a mole
from his hole

Jim Morrison

 

Com que el temps no ha acompanyat gens com per fer una escapadeta o un bany, he aprofitat per anar al cinema; feia temps que no practicava aquest sa ofici.

Divendres, al Top Kino, un fabulós cinema-bar alternatiu a Viena, projectaven “When you’re strange”, un documental sobre la vida dels The doors, amb especial atenció –com no podia ser d’una altra manera- a la figura de Jim Morrisson.

Servidora va gaudir com una “nana” amb la pel·lícula, descobrint nous horitzons del grup i del que representaven en una època totalment convulsa i transformadora, els 60! Vaig descobrir en Jim Morrison poeta, un inadaptat súper intel·ligent, altament dotat i a la vegada perillós. Al documental es diu: “mai abans no havien coincidit aquestes dues “qualitats” en una persona”. El documental combina la representació de la vida d’en Jim com en una al·legoria en un viatge en cotxe (representat per un actor) i imatges reals de l’època que es narraven més o menys de manera cronològica.

M’agraden els The doors, però tampoc no n’era una fan incondicional ni en sabia la meitat, de les peripècies vitals d’una curta, però intensa vida, la d’en Morrison, amanida (a més d’amb la poesia de Rimbaud o amb les seves pròpies creacions) amb alcohol i LSD. Una època de transformació, la seva, en una societat que no va saber encaixar tan aviat els canvis en la moral que s’estaven produint. Per això, Jim Morrison va patir les conseqüències de la provocació que suposaven els seus concerts i les seves aparicions en públic. Escàndols exhibicionistes, desafiament a l’autoritat i, simplement, ser “diferent”, “estrany”, incomprès. Em va cridar l’atenció com en Morrison responia al fervor dels seguidors i seguidores que volien tocar-lo o parlar amb ell, sense immutar-se, gairebé pagat d’aquesta admiració boja que els groupies i les groupies del moment sentien per ell. Però aquesta vida intensa va acabar a l’edat fatídica dels 27, d’igual manera que la de la seva coetània Janis Joplin, per posar només un exemple.

Documental molt recomanable per als seguidors de Morrison però també per als qui, com jo, en volen saber més. 

Dissabte vaig anar a veure “In einer besseren Welt” (a Espanya “En un mundo mejor”), de la directora danesa Susanne Bier. No m’estendré gaire en els detalls, la Troyana la va analitzar molt bé al seu bloc, en aquesta entrada (cliqueu-hi per entrar-hi). Només diré que vaig estar immersa en aquesta història centrada en el tractament de la violència i com deixa empremta en dos nois que per motius diferents, viuen situacions al marge del que els hauria tocat viure si fossin “nois normals”. El temps que va durar la pel·lícula ficada dins la pantalla, gaudint i patint per igual, amb uns paisatges danesos increïbles i el contrast també amb la pobresa i la desesperació del trencament d’uns valors a Kènia. Només una petita crítica: em va semblar una mica maniquea la forma com la directora tracta la institució de l’escola i la seva incapacitat per resoldre cap qüestió que es produís al seu si. No és que no tingués part de raó, però sí que em va semblar una anàlisi insuficient. Els qui han vist la pel·li ja saben de què parlo. 

I, finalment, com que estava impressionada per la pel·li de la directora danesa, vaig buscar a Internet la seva anterior pel·lícula “Después de la boda” (2006), també analitzada magistralment per la Troyana aquí: He de dir que vaig gaudir més amb “En un mundo mejor”, era inevitable comparar-les i vaig trobar alguns llocs comuns: l’obsessió per contrastar dos móns: el ric a Dinamarca i el pobre (en aquest cas a l’Índia i en l’altre cas a l’Àfrica), el debat entre tenir una família o dedicar-se a viure una vida en llibertat al servei dels altres, la família i els diferents rols, la influència en la vida dels joves per part del adults... Aquesta és una mica més melodramàtica i, per això, menys realista (penso) que l’altra. El vell dilema d’algú que descobreix algun secret ocult que ve del passat i la mort que corre al nostre voltant, quan menys ens ho esperem... Tot i així, també la recomano igual que l’altra.

Ja veieu, cap de setmana per fugir d’una realitat horrible (no escapen a ningú els dos fets que han tingut lloc en aquests dos dies), a través del cinema...

El futbol a Àustria

No m’agrada el futbol. No sé quan devia començar aquesta repulsió envers l’esport rei, crec que en algun lloc remot de la meva adolescència, quan em vaig haver de perdre algun capítol de Twin Peaks o alguna pel·lícula per culpa del futbol.

Si ets de Barcelona en una ciutat estrangera, el primer que et diuen en saber-ho no és: “oh, que bonic, Barcelona i Gaudí!” “Oh Barcelona, ciutat cosmopolita, la torre Agbar i el passeig de Gràcia!” Noooo, el que sempre et diuen és: “el teu equip ha guanyat la copa de no sé què, és un gran equip, juguen molt bé bla bla bla..” sense ni gairebé preguntar-se si és possible que no en siguis seguidora. He après a dur-ho bé i sempre dic: “ja, ehem, no m’agrada el futbol, però és clar, m’alegro que guanyi el Barça”. Sempre haig de justificar-me i em miren com si fos una extraterrestre: “com pot ser que siguis de Barcelona i no t’agradi el futbol?” –deuen pensar. Moltes vegades em plantejo fingir que estic tota feliç de tenir un dels millors equips del món (i obviar que tenim una de les quotes més altes d’atur d’Europa), però aleshores recordo les nits sense dormir a Barcelona per celebracions diverses en plena època de crisi, els carrers inundats de febrils seguidors i seguidores, les discussions amb amics i amigues que duen la samarreta de l’equip quan guanya i les entrades de metro col·lapsades i em dic: “No! No em sotmetré a aquesta mena de plaga col·lectiva, a aquest virus que com el soma adorm les consciències i aliena!” (sí, ja sé que sono molt apocalíptica). Reclamo simplement el meu dret a escollir com empro el meu temps lliure.

Quan vaig venir a Viena, vaig pensar que aquí el panorama seria diferent, tots els clixés que tenia sobre els austríacs han canviat totalment. També els agrada el futbol. Començo a pensar que el futbol controla el món de debò. A Viena tenen dos equips locals de segona: “Rapid Wien” i “Austria Wien”, que són rivals i durant els seus partits de vegades també es dispara la violència (verbal la majoria de les vegades, però violència al cap i a la fi). No en sé gaire més, perquè el meu interès respecte a aquest tema és nul. Només sé el que de vegades m’expliquen, perquè és inevitable que no te n’expliquin res.

L’esport per antonomàsia i el que dóna més èxits al país és l’esquí, sens cap mena de dubte; però els austríacs i les austríaques tenen l’espineta clavada del futbol, com si es tractés d’una al·legoria de l’imperi perdut i una època passada esplendorosa que fa aigües. L’equip nacional no rutlla i això és com una mena de vergonya nacional que senten. Quan em miren amb la cara de: “quina enveja d’equip nacional que teniu”, els dic: “sí, però vosaltres teniu un 8% d’atur i nosaltres, un 20 % i pujant”.

I no és que jo dediqui totes les meves hores lliures només a pensar, a llegir i a escriure, de vegades també malbarato la vida amb coses sense substància, però no ho faig sens dubte davant una pantalla on s’hi veuen 22 homes que es guanyen la vida molt i molt bé, cervesa en mà i preparada per insultar l’àrbitre.

L’altre dia em van dir que el futbol és la manera com tenen les nacions de combatre entre elles, de mostrar la seva rivalitat i mesurar les forces. I m’ho van dir com a quelcom positiu! I m’ho va dir un austríac!

Quan fa uns anys, Alemanya i Espanya es van disputar la final de no sé què, els austríacs van sortir al carrer a celebrar el guany d’Espanya, o més aviat, la pèrdua d’Alemanya... Quin tipus de món és aquest?! El futbol és més que un esport, i això anul·la la part esportiva d’aquest esdeveniment. No tinc res contra l’exercici sa, però sí contra aquesta hegemonia sense raó d’alguna cosa semblant a l’opi passat del poble.

I, sí, a Àustria també.

Calaix de sastre

Una mica amb ganes de dir-ho tot i sense esma per dir res. Aquest és el meu estat, o ho ha sigut aquests dies: molta feina, poca inspiració, moltes idees al cap, però sense cap mena d'ordre. Unes quantes preguntes que s'esvaeixen amb la calor que PER FI ha arribat a Viena, i que miro de subsanar amb uns quants banys al Danubi. Unes quantes preocupacions que sempre m'acompanyen, per què no seré capaç de deixar-les als marges? 

La principal d'aquestes preocupacions és el sentiment contradictori que genera el que s'espera de mi com a societat i el que realment voldria: ni tinc feina fixa, ni tinc parella (ara ja no), ni fills, ni un lloc de residència fix. Em sento tan lliure! La llibertat individual, però, és un pes molt gros en aquest món, que cal arrossegar com una llosa, un preu molt alt que cal pagar a canvi de no sentir l'opressió de les convencions i la imposició d'una manera de viure. Em pregunto fins a quin punt, però, podem viure lliures, quan has de pagar el lloguer, menjar, anar vestida i aquestes nimieses del dia a dia, per les quals no tens més remei que entrar a la roda giratòria de la màquina amb engranatges, en què tots, en major o menor grau, som. La llibertat que implica, però, de vegades la soledat, ja no és tan gratificant.

L'altra preocupació, que sempre sura en l'ambient i en l'atmosfera, és el temps que penso quedar-me a Viena: no ho sé, de moment només sé que sóc aquí, que no he esgotat les experiències que em queden per viure en aquesta ciutat que em té atrapada, enamorada, engolida :-) Una visita a Barcelona m'espera al setembre: des del Nadal que no veig aquesta maltractada terra meva, han passat moltes coses des de llavors i com me la trobaré em fa realment por. Sé que jo no sóc la mateixa, que inevitablement el món ens canvia, ens curteix, i aquest inevitable canvi en mi, canviarà la meva perspectiva sobre la Barcelona... He seguit de prop els moviments assemblearis que hi han tingut lloc i això m'alegra, però d'altra banda, el canvi en el govern i la situació social i econòmica que no millora m'entristiran de ben cert. No sé com explicar el sentiment que tinc ara mateix: tinc por de sentir por en veure Barcelona, el fet de saber que el PP controlarà, per ex., Cultura (vegeu notícia), un panorama desolador, que no fa més que distanciar-me'n i entristir-me.

I la preocupació que engloba tota la resta és el pas del temps, és inconscient, no és pensada, però sempre hi és: el temps que no s'atura, minut rere minut va morint una part de tu i només en queda el record, la sensació de no aprofitar cada minut i de no poder tornar enrere m'oprimeix, m'atura. Només ho salva el treball en la memòria i escriure, i llegir. De tant en tant faig un exercici de records de moments viscuts, com qui cerca un paradís perdut... i em provoca terror que alguns detalls se m'han oblidat: si passejo per alguns carrers de Viena que ja han acumulat records, em maleeixo per no haver-los escrit, plasmat, dibuixat o fotografiat, perquè ja s'han esvaït. I sento una opressió al cor i una profunda tristesa que no es pot calmar amb res ni amb ningú. Ja veurem què és el que passa quan passegi de nou pels carrers de Barcelona. 

I, no, encara que sembli una entrada trista, no estic trista, fa un sol esplèndid i me'n vaig de picnic al Danubi... És una barreja entre malenconia i plaer per viure, com no pot ser d'altra manera... 

:-)) Gràcies a tots els qui heu arribat fins aquí, per llegir les meves dèries. Una mica de música per acompanyar: 

Anaïs nin (I)

The diary of Anaïs Nin. Volum Five 1947-1955. Edited and with a Preface by Gunther Stuhlmann. A Harvest / HBJ Book, New York and London (1975)

 

“The earth demands servitude from us, maenial tasks, earthy tasks, every day, every hour, and only at this moment at which we discard the servitude and enter the world of the spirit through music or painting or writing are we free.”

Anaïs Nin, Pàg. 154 del diari 

Aquest diari està distribuït per capítols encapçalats per una data que inclou només l’estació i els anys corresponents en què foren escrits. Comença amb “Hivern, 1947-1948” i acaba amb “Tardor, 1955”. Ha estat tota una delícia llegir-ne cadascuna de les pàgines. En elles trobem els pensaments de l’Anaïs Nin, un interior lliure i crític amb el seu entorn, les cartes que li escrivien, les crítiques al seu llibre “A spy in the house of love”, els seus somnis i alguns personatges recurrents en la seva vida en aquells anys. Hi destaco la figura de Henry Miller, per la importància que va tenir en la seva vida i obra.

A través de la lectura d’aquest valuós diari, descobrim una Anaïs Nin, que analitza l’ésser humà, ens el presenta, ens identifica, per mitjà de l’anàlisi que fa d’ella mateixa i des seus somnis. És una constant del diari el conflicte entre l’aspiració de llibertat intrínseca i interna en l’individu i el fet de pertànyer a una comunitat de la qual no es pot deslligar. “Nosaltres, com les àligues, hem nascut per ser lliures”, diu l’Anaïs.

Per a Nin l’individu és molt més important que la col·lectivitat, en aquest sentit, també es fa ressò de la crisi del comunisme a l’època (en aquells moments era en tot el seu auge). Des del seu punt de vista, si les teories de Freud haguessin seguit el seu curs de domini de la història i no pas les teories més col·lectivistes, com el marxisme, no hi hauria hagut frustració i la història hauria estat molt més fructífera: “Has de començar amb el jo, allò personal i l'ésser humà, i després procedir a la comunitat. La Psicoanàlisi tenia raó. I en aquest sentit és altruista.” (traduït per mi mateixa de l'anglès) Pàg. 217
No falten al diari constants referències a les seves obres, a l’art i al fet d’escriure. Ens parla també de l’art modern, és a dir el contemporani, el que es produïa en el moment en què escrivia el diari. Ens diu que els artistes moderns seleccionen també aspectes irrellevants o negatius o poc importants per a les seves obres, en contrast amb els pintors o artistes tradicionals.

El món de l’art és el món dels somnis, el que món en què ens agradaria viure, el món de la llibertat. En un fragment molt significatiu, contestant a un escriptor que li pregunta “Per què escriu?”, ens explica que és una resposta per a ella molt fàcil, creu que escriure és crear un món en el qual ella pot viure i que això és una necessitat. És una materialització del seu món interior. D’aquesta manera intenta atrapar-ne, atreure’n d’altres, cap a aquesta particular visió, perquè, diu, cito textualment (traduint de l’anglès): “Quan crees un món tolerable per a tu mateix, crees un món tolerable per a molts altres també.” (pàg. 149)

No falten tampoc les referències al fet de ser una dona independent i alliberada a l’època. Durant el temps en què va escriure aquest volum dels seus diaris es produeix la mort de la seva mare i l’autora ens evoca alguns dels valors que la seva mare va intentar transmetre-li pel fet de ser dona. Com l’Anaïs Nin va fugir d’aquest model i a la vegada va conservar el record i l’admiració per la seva mare m’han commogut. En aquest sentit, em quedo amb una frase que em sembla del tot encertada: (traduït de l’anglès): "De fet, diria que la compassió pels pares és un indicatiu veritable de maduresa.” (Pàg. 188).

Sobre l’educació que els homes i les dones de l’època reben en funció dels seus rols en la societat, m’ha agradat trobar aquest fragment: “Parlo amb el Dr. Bogner. Discuteixo sobre les tres coses en què he fracassat: fer diners, conduir un cotxe, fer servir una càmera. Totes tres eren símbols de prerrogatives per als homes: capacitat de lideratge i excel·lència (...)” Pàg. 226

Finalment, vull destacar la passió que aquesta escriptora demostra quan afirma que li va costar una vida aprendre a trobar la felicitat en les coses tranquil·les, no només en els extrems d’èxtasi o de passió.

M’hi he sentit tan identificada! Ens passem la vida cercant els grans moments i no ens adonem de la suma de moments pacífics i plaents que fan la felicitat.

Continuo llegint l’Anaïs Nin (A spy in the house of love) i dos diaris més són de camí :-) 

PS = Va per tu, Laura Uve, del bloc U-topia, per haver-la recomanada i explicada des del coneixement i l'admiració que sents per ella.