No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
Als croates no els agrada parlar de la guerra que va sacsejar els Balcans durant gairebé deu anys, fa també uns deu anys. Però encara n'hi ha marques evidents:
Dubrovnik, 13 de setembre de 2011
Tot i que... la bonica ciutat amb el seu centre històric fa les delícies dels turistes i els croates ho saben:
Un dels centenars de restaurants situats al centre històric de Dubrovnik. Setembre de 2011
Fer-se un bany en una de les illes que envolten Dubrovnik no té preu, i més si t'esperen simpàtics companys com aquest:
I anar fent carretera fins a Split, una ciutat molt a prop de Dubrovnik, que té un centre històric increïble, i sentir-te com en una sortida del món:
Continuar el trajecte i fer aturada en un parc natural que t'ofereix miracles de la natura com aquest:
I acabar el viatge en una illa on el ritme frenètic s'alenteix, on sembla que les pedres tenen un altre color i on llargues passejades t'omplen els pulmons d'oxigen i el cor se't renova per començar una nova lluita (ara bé, això sí, res de presses, i toca esperar una hora per dutxar-se amb aigua calenta :-)):
Jack
Kerouach, A la carretera, Edicions
62 (Col·lecció La Butxaca) 349 pàgs.
A
la carretera he llegit “La carretera”, el principal exponent de tota una
generació, la generació Beat, que als anys 40 i 50 posava en dubte el
tradicional somni americà.
La
novel·la, que duu com a títol original “On the road”, és sens cap mena de dubte
una novel·la de carretera: els personatges es mouen per l’Amèrica del Nord,
principalment pels Estats Units a les primeres parts del llibre i a la quarta i
a la cinquena part per Mèxic. Però diria que no és una novel·la tradicional que
després derivaria en una “Road movie”, tot i que sí
que se’n va fer una adaptació al cinema, ja que no hi ha cap aprenentatge final
dels personatges ni la seva intenció és la de canviar per aconseguir un
objectiu.
On the road és una novel·la d’inadaptats, de
persones que no troben un lloc al món i que viatgen per experimentar la llibertat
que la realitat les seves llars els nega.
Els
dos personatges principals, el narrador –en Sal- i en Dean fan la ruta 66 en
cotxe, fent autoestop o llogant algun cotxe i és el propi camí el que compta,
amb les persones que van trobant-s’hi, les anècdotes, el paisatge i la cultura americana i,
sobretot, el jazz. Hi ha molts passatges en què et sembla estar escoltant (i
sentint!) la música mentre en Kerouac la descriu i la viu. El jazz és entès com
aquesta part de la “subcultura” i del recorregut als marges de l’Amèrica de la
darreria dels anys 40.
Investigant
per la wikipedia, he llegit que la novel·la és en realitat autobiogràfica i que
està basada en els viatges que el mateix Kerouac va realitzar, conjuntament amb
els seus companys de generació. Vet aquí un mapa dels viatges per Amèrica:
La
wikipedia fa un paral·lelisme entre els personatges i els seus alter ego a la
realitat, que configuren la generació Beat (hi ha l’Alen Ginsberg i també en
William Borroughs, com no, entre d’altres). Però com que no crec que en
literatura les coses funcionin d’una manera tan simple, ja que penso que els
personatges són ja una entitat pròpia, independentment del que les persones són
a la realitat, m’estimo més centrar-me en el que em transmeten dins el
microcosmos que és la novel·la.
Si
sóc sincera, en Dean i en Sal em generen un doble sentiment: d’una banda, m’agrada
la inadaptació, el fet de no considerar-se d’enlloc i d’experimentar la
llibertat sense pors, deslligant-se de les cadenes de la societat opressora americana
del moment (tot i que cal conèixer-ne bé el context per entendre-ho així, ja
que el llibre es centra en les peripècies que viuen tots els personatges; ells
són el centre de la novel·la i no pas el context de la societat de l’època).
Com viuen les drogues, els cotxes, la carretera, les festes i l’amistat. De l’altra
banda, però, el paper secundari que s’atorga a la dona, el fet de no deixar-les
parlar (tots els personatges principals són masculins, només hi ha les
companyes, diferents lligues, dones, etc. que van apareixent i desapareixent)
fa que no m’identifiqui totalment amb aquesta generació, malgrat la simpatia
que em pugui suscitar al principi. En tot cas, la novel·la és del tot
recomanable, a mi m’ha fet passar molt bones estones durant aquest viatge a
Croàcia (en breu penjo un post explicant les meves “aventurilles” allà) i ha
estat un llibre de carretera a la carretera.
Mentre
llegia, però, i recordant una entrada que vaig escriure fa temps sobre en W.
Borroughs, he pensat diverses vegades en aquest poema de Ginsberg, que és com
un crit per a les ments poderoses de la seva generació: I
saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical
naked...
“La
mayoría de personas, cuando tienen una aventura o una relación larga y rompen,
la olvidan. Pasan a otra cosa y olvidan, como si nada hubiera pasado. Yo jamás
he olvidado a nadie con quien he compartido algo, porque cada persona tiene sus
cualidades propias. No se puede reemplazar a nadie. Lo que se pierde, se
pierde. Cada vez que he acabado una relación me afecta muchísimo, jamás me
recupero del todo. Por eso pongo mucho cuidado en las relaciones, porque me
duelen demasiado, aunque sea un rollo de una noche. No suelo tenerlos porque
echaría de menos las cualidades propias de esa persona. Me importan los
pequeños detalles.”
Una
estranya remor al pensament, moltes experiències acumulades en uns mesos
intensius des que vaig visitar la llavors encara freda (atmosfèricament
parlant) Barcelona; les paraules que m’han quedat gravades a la memòria –i els
fets- i aquelles persones que, per un motiu o altre, han deixat de formar part
de la meva vida. Avui els vull dedicar aquest post i em faig la reflexió
intentant ser honesta amb mi mateixa sobre com m’afecta que les particularitats
d’aquestes persones deixin de formar part del meu entorn. Com diria la
protagonista de la fantàstica pel·lícula “Antes del atardecer”, cada persona és
única, amb les seves peculiaritats, els seus gestos, la seva manera d’entendre
el món i el seu moviment. I aquesta acumulació d’experiències vitals és
insubstituïble. Sóc incapaç de trobar un substitut per a cap de les persones
que m’han importat en aquest món. Però algunes marxen, se’n van, simplement
desapareixen (i no em refereixo a la fi del camí vital a què tots estem
abocats), algunes sense explicació. Ja formen part d’un altre món. N’hi ha que
saps que hi són, d’altres no saps on són. I d’altres s’han esvaït com –emulant el
famós reciclant- llàgrimes en la pluja...
Tinc
por de convertir-me en una persona calculadora i freda, digna de les novel·les
de Houellebecq, digna d’un món d’aparadors en un supermercat ambulant i sense
sentit, perquè cada persona que desapareix és una pedra a l’estómac, una pedra
que, juntament amb altres pedres, fan una roca impenetrable.
Per
a totes elles, des del meu cor:
"A
tu, que un dia vas aparèixer i vas capgirar el meu món,
A
tu, que de cop i volta, penses que no, que no vull ser part de tu,
I
te’n vas sense avisar i em refuses les paraules i fuges...
Mai
més no tornis, no tornis per deixar-me amb un regust de flors caduques.
Mai
més no tornis, simplement."
I
aquest post l’escric avui a les portes del meu viatge a Barcelona, per poder
posar una mica de pell a sobre i tornar un cop més a Viena (d’aquí a un mes)
amb un abric protector, però amb el cor obert a noves experiències, en aquest
vincle que he creat amb Viena.
Per acabar, una cançó de Johny Cash, perquè sí, perquè fa mal...:
I've hurt myself today, to see if I can stil feel...
