Teranyines

Desenteranyinant textos, i a falta d'inspiració i de temps, he trobat un text que jo mateixa vaig escriure i publicar fa un parell d'anys en un altre bloc que ja ha quedat obsolet. I com que el meu estat d'ànim s'assembla al d'aquells temps, però en un altre context, m'ha semblat que el podia reprendre aquí:

"Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual."

Escoltant (llavors): 

I ara: 

Viure dignament; morir dignament

"Si no hay libertad de morir, no hay libertad de vivir." 

Miguel Núñez 


En aquests temps que corren, em sembla que és molt important no oblidar-se dels referents, dels pilars que construeixen el nostre món, del nostre passat, d'on venim per no perdre el fil i l'oremus. Pensant en el nostre temps, en el moment que ens ha tocat viure, però tenint en compte les generacions a les quals els devem tant, aquelles que van sacrificar salut i vida per valors com la llibertat, la igualtat d'oportunitats, o una vida digna. 
El documental de què m'ocupo en aquesta entrada, Al final de l'escapada, dirigit per Albert Solé, parla d'algunes d'aquestes persones, imprescindibles, tota una generació d'herois a qui encara no se'ls ha reconegut prou tot el que van fer i donar per al bé comú, tot el que van lluitar a favor de la llibertat d'un poble oprimit. I el pitjor és que aquests herois ens estan deixant, ja no en queden gaires, de vius. I aquesta pel·lícula és un homenatge principalment a un d'ells, en Miguel Núñez, a la vegada que ens parla del dret a morir dignament, ens explica pas per pas el procés d'arribada a la mort digna per part d'aquest heroi que tantes batalles havia lliurat al llarg de la seva vida. Es tracta, doncs, com diu la veu en off de l'Albert Solé, de la seva darrera batalla. 
Miguel Núñez va néixer a Madrid el 1920 i ja de ben petit va sentir curiositat per la cultura. Durant el documental explica que una de les lectures que van marcar la seva adolescència va ser "L'illa dels pingüins", d'Anatole France. 
I de ben jove, protagonitza les anomenades "milícies de la cultura"; al front, pel bàndol republicà, però amb la cultura a les mans. Les persones de la seva generació han tingut sempre molt clar que un poble sense cultura és molt més fàcil d'enganyar. 
El 1940 és condemnat a mort per la seva participació en un "delito de adhesión a la rebelión" (sic) i ingressa a la presó. Allà retroba altres companys comunistes, com el poeta Marcos Ana o el mateix Miguel Hernández, que escriu aquest poema, que parla sobre un dels més temuts botxins a la presó d'Alacant durant aquells anys "El cura verdugo de Ocaña": 

  Muy de mañana, aún de noche,

Antes de tocar diana,

Como presagio funesto

Cruzó el patio la sotana.

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña!

Llegó al pabellón de celdas,

Allí oímos sus pisadas

Y los cerrojos lanzaron

Agudos gritos de alarma.

“¡Valor, hijos míos,

que así Dios lo manda!”

(fragment)

Gràcies a la casualitat o a la causalitat (no ho sabem) i al fet de trobar-se un jutge benèvol, a Miguel Núñez se li commuta la pena de mort i li cauen 30 anys de presó, que -com ell diu- era una bona notícia però "fes-te fotre", perquè eren 30 anys, dels quals va acomplir 12 a les presons franquistes, que es diu aviat.  
El 1943 arriba a Catalunya i allà coneix la brutalitat de la comissaria de policia de Via Laietana de Barcelona. Els germans Juan i Antonio Creix eren famosos dins els cercles per les tortures i l'acarnissament amb els presos polítics detinguts. Miguel Núñez també va ser capturat per aquesta brigada político-social, que el va sotmetre a tot tipus de tortures per tal que delatés a algun company. No va dir ni una sola paraula. No va donar cap dada, cap nom, cap consigna, res. El 1958 aquesta brigada va enfonsar-li dues vèrtebres. La lesió l'acompanyaria tota la vida. 
Després de patir un mes de tortures amb els germans Creix, en Miguel passa a la "jefatura-modelo-de Burgos", on són enviats tots els comunistes del país. Allà coneix evidentment altres companys. Al documental, escoltem els testimonis d'Agustín Ibarrola, Sebastià Piera, Maria Salvo, lluitadors inesgotables, invencibles, supervivents i testimonis per a la posteritat de l'horror del franquisme i de l'error d'haver passat pàgina sense haver-la llegit abans (tal com diu Marcos Ana en una de les intervencions). 
Després de la presó i amb l'arribada de la democràcia, en Miguel Núñez no deixa la seva lluita: la seva participació activa per donar una solució justa als afectats en el cas per l'oli de "colza", que va malmetre la vida de centenars de persones de les classes més populars a Espanya l'any 1981. I això ho va fer des de la participació política i des de l'impuls per a la creació d'una associació d'afectats en aquest cas.
Posteriorment, en Miguel també decideix emprendre el camí de la cooperació i inicia un projecte a Nicaragua, que desemboca en l'ONG "ACSUR Las Segovias". Durant el documental veiem com una mare es prepara per donar a llum al centre de salut a "Estelí", Nicaragua, finançat amb l'ajuda i el treball de Miguel Núñez. 
I arriba l'hora d'assumir el dret d'abaixar-se de la vida amb dignitat. Quan en Miguel Núñez sap que no li queda gaire temps, decideix tornar a Barcelona (ja fa uns anys que s'havia instal·lat al seu Madrid natal) per assegurar-se el dret a morir dignament. I emprèn el camí de les cures pal·liatives, de l'eutanàsia més o menys disfressada, fins que arriba el final i guanya la batalla.

He vist el documental dues vegades i totes dues vegades m'he emocionat amb el testimoni d'aquest home increïble i de tantes altres persones que van donar tant per un món millor, entre les quals es troben els meus pares, el meu oncle i el meu avi... El documental, és, doncs, 100% recomanable.  Aquesta entrada és el meu petit homenatge a totes aquestes persones.


Aquí el podeu veure gairebé sencer: