Teranyines

Desenteranyinant textos, i a falta d'inspiració i de temps, he trobat un text que jo mateixa vaig escriure i publicar fa un parell d'anys en un altre bloc que ja ha quedat obsolet. I com que el meu estat d'ànim s'assembla al d'aquells temps, però en un altre context, m'ha semblat que el podia reprendre aquí:

"Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual."

Escoltant (llavors): 

I ara: 

Viure dignament; morir dignament

"Si no hay libertad de morir, no hay libertad de vivir." 

Miguel Núñez 


En aquests temps que corren, em sembla que és molt important no oblidar-se dels referents, dels pilars que construeixen el nostre món, del nostre passat, d'on venim per no perdre el fil i l'oremus. Pensant en el nostre temps, en el moment que ens ha tocat viure, però tenint en compte les generacions a les quals els devem tant, aquelles que van sacrificar salut i vida per valors com la llibertat, la igualtat d'oportunitats, o una vida digna. 
El documental de què m'ocupo en aquesta entrada, Al final de l'escapada, dirigit per Albert Solé, parla d'algunes d'aquestes persones, imprescindibles, tota una generació d'herois a qui encara no se'ls ha reconegut prou tot el que van fer i donar per al bé comú, tot el que van lluitar a favor de la llibertat d'un poble oprimit. I el pitjor és que aquests herois ens estan deixant, ja no en queden gaires, de vius. I aquesta pel·lícula és un homenatge principalment a un d'ells, en Miguel Núñez, a la vegada que ens parla del dret a morir dignament, ens explica pas per pas el procés d'arribada a la mort digna per part d'aquest heroi que tantes batalles havia lliurat al llarg de la seva vida. Es tracta, doncs, com diu la veu en off de l'Albert Solé, de la seva darrera batalla.