Cafè, Literatura i una ciutat: Viena (I)

Amics i amigues, 

Sé que tinc una mica abandonat el bloc. Quan vaig crear-lo la meva intenció era gaudir, compartir i no deixar que es convertís en una obligació més. Per això escric quan vull, em ve de gust i tinc alguna cosa a dir. Encara que... de vegades noto com un neguit que m'incomoda, com la recança de les paraules no dites. Sé que és l'hora d'escriure i pateixo, perquè sovint no pots canalitzar el que vols dir en unes línies.
Aquests dies estem mobilitzant-nos i organitzant-nos per a unes accions que es duran a terme a a nivell mundial en una nova primavera global que tindrà lloc els propers dies 12 i 15 de maig http://takethesquare.net/tag/may/. Us en donaré compte en properes entrades d'aquest humil bloc, també del procés que estem vivint i de les accions intermitges que hi ha. 
Entre la voràgine quotidiana i les accions col·lectives, amb prou feines em queda temps per llegir.

Em costa força concentrar-me i més si és en alemany, però a poc a poc estic gaudint d'un llibret que em vaig comprar no fa gaire, titulat "Das Wiener Kaffehaus" ("La cafeteria vienesa"). Fa temps havia promès que escriuria una entrada sobre tota una cultura, la dels cafès vienesos. Però ho he anat deixant i, lluny ja de l'hivern, on el cafè vienès és el protagonista de la ciutat, evoco el record i la multitud d'històries que s'amaguen rere aquestes cases de cafè. Ho faré en dos posts, ja que encara no he pogut acabar el llibre i, a més, vull dedicar-me un dia a fotografiar els cafès que em van apareixent al llibre d'històries que estic gaudint. Està publicat per l'editorial "Insel Taschenbuch" i s'hi troben relats entorn als cafès vienesos, escrits per diferents autors. A la fotografia, hi ha l'edició que jo vaig comprar, col·locada estratègicament a sobre d'un quadre que tinc penjat al menjador, fet de postals recollides a diferents museus de Viena i de fora. Pel que fa al contingut del llibre de narracions, avui em centraré en l'escriptor que dóna nom a aquest bloc, l'Stefan Zweig. Dins el llibre hi ha una història seva, titulada "Jugend im Griensteidl [1]", escrit en primera persona; tot sembla indicar que és autobiogràfic i ens parla dels anys de joventut, d'adolescència, en què l'escola semblava avorrir-los i on cercaven un espai on deixar anar totes les seves inquietuds culturals. Al començament de la història, Stefan Zweig ens explica com d'excitant era per als joves d'aquella època trobar un espai on comunicar-se, on debatre, on parlar dels autors que no s'explicaven a l'escola (Rilke, Nietzsche, Strindberg, Schiller, entre d'altres):


"Um dies zu verstehen, muss man wissen, dass das Wiener Kaffehaus eine Institution besonderer Art darstellet, die mit keiner ähnlichen der Welt zu vergleichen ist. Es ist eigentlich eine Art demokratischer, jedem für eine billige Schale Kaffee zugänglicher Klub, wo jeder Gast für diesen kleinen Obulus stundenlang sitzen, diskutieren, schreiben, Karten spielen, seine Post empfangen und vor allem eine unbegrenzte Zahl von Zeitungen und Zeitschriften konsumieren kann." 

Traducció de servidora: "Per entendre això, cal saber que el cafè vienès representa una institució amb unes característiques molt especials, que no es pot comparar amb cap altra del món. De fet és un microcosmos democràtic per a cadascú que pren el seu tassó de cafè en un club accessible i proper, on cada client pot seure en aquest petit indret durant hores, discutir, escriure, jugar a cartes, rebre el seu correu i per damunt de tot llegir un nombre incalculable de diaris i revistes." 


Doncs sí, és indubtable que la cafeteria vienesa és tota una institució. Seure-hi tota la tarda sobretot a l'hivern és un costum que ve de lluny, que encara avui es practica. Ho van practicar en el passat estudiants i persones grans sobretot, també perquè és un lloc on s'hi està calentó i on hom pot seure-hi tranquil·lament i d'aquesta manera s'estalviaven els diners de la calefacció. També ha sigut tradicionalment lloc d'encontre d'artistes i pensadors; per exemple, el famós "Cercle de Viena" va donar a llum algunes de les seves idees pels cafès de la ciutat. La reflexió que ens hauríem de fer, però, és si avui dia encara ens podem permetre el luxe d'ocupar el nostre temps en tertúlies pels cafès, si estem disposats o disposades a seure tota una tarda llegint el diari o si realment tenim temps per fer-ho. Per no parlar del fet que molt sovint això està mal vist per les bones ànimes burgeses que tenen sacralitzat el treball. Aquesta reflexió també hi és en aquest llibre, però la deixaré per a properes edicions. 


Vet aquí una foto que vaig fer al cafè "Tirolerhof" el ja passat setembre del 2009 (la primera vegada que vaig trepitjar Viena): 

[1] El Cafè Griensteidl es troba al bell cor de la ciutat, al districte 1, a la plaça Michaeler, al davant de la famosa Església Michaeler (cliqueu a l'enllaç que hi ha sobre la paraula i podreu saber-ne més).

Die Lehrerin. La professora.

Títol original: Die Lehrerin ("La professora). 

Director: Tim Tragesser 

Guió: Laila Stieler 

Intèrprets principals: Anna Loos, Meret Becker, Axel Prahl 

Llengua original: alemany

El diari en línia "Spiegel" ha definit aquesta pel·lícula com art d'alta qualitat. La vaig comprar un divendres fred amb ganes de quedar-me a casa i no trepitjar el carrer; me'n va atraure l'argument. És la història d'una professora d'institut a Alemanya que s'ha de fer càrrec d'una classe després que un dels alumnes disparés el primer dia de classe la seva anterior professora. Terrible argument. A més, la professora a qui han disparat -l'actriu polifacètica Meret Becker- resulta ser la millor amiga de la professora que l'ha de substituir -la gran Anna Loos (a l'esquerra en aquesta fotografia): 

El film comença amb la presentació de les dues protagonistes: els dos pilars conductors de la història. La professora interpretada per l'actriu Anna Loos és recta, seriosa, organitzada, ordenada, però guarda una profunda tristesa i soledat que a poc a poc anirem coneixent. La professora interpretada per la Meret Becker és tot el contrari: caòtica, divertida, transgressora,desordenada... Tenen concepcions força diferents quant a metodologia d'ensenyament. L'una, professora de biologia; l'altra, de llengua. L'una, estricta, metodològica, però que en realitat té un profund respecte per la seva professió i pels alumnes. L'altra prefereix reforçar positivament els bons comportaments dels seus alumnes, aplica mètodes poc acadèmics, però amb bons resultats, fomenta la participació a classe, fa de l'aula un espai de comunicació i d'intercanvi. 

Les dues dones es troben a l'institut on treballen i gairebé des de bon començament sorgeix una profunda amistat, respecte i companyerisme entre totes dues.


Però tot això ho descobrim en un continu flash back, basat en els records de la professora que ha de fer-se càrrec de la classe de la Meret. I de mica en mica anem descobrint també la profunda tristesa que una de les protagonistes pateix; així com el fet que l'amor per l'ensenyament i l'empatia amb els alumnes -que semblava posar en dubte en un principi- és el que la fa avançar. 

 
"Die Lehrerin" aborda, però, diferents fronts: el tema principal és la violència d'alguns alumnes i el perquè de determinades accions, les interrelacions entre els adolescents i el que els passa a la vida real. Aquest tema no és tractat de manera maniquea ni fent ús de la llagrimeta fàcil. M'agrada com la professora parla amb els alumnes per esbrinar per què un d'ells va disparar la seva companya i com ella mateix els diu: "segurament jo no tinc les respostes", em sembla molt significatiu. M'agrada com treballa la relació entre els alumnes, com els fa ésser conscients de la seva vulnerabilitat.

L'amistat hi juga un paper importantíssim, d'igual manera que la solidaritat entre dones. Ara que som en una data significativa, vull desmentir el típic tòpic que les dones som les nostres pitjors enemigues. Jo crec en l'amistat i l'empatia entre les fèmines. A la pel·lícula es tracta de dues dones soles, al voltant dels 40, que governen les seves vides, tot i que en un dels dos casos, sembla que hi ha una història de frustració al darrere (però no vull desvetllar-ne tots els detalls): 

El film parla també del sistema educatiu (no necessàriament en el context alemany, crec que es podria aplicar a qualsevol país d'Europa) i de l'entorn en què s'eduquen els adolescents. Hi ha una escena que no oblidaré mai i és el moment en què, en una reunió de pares, després del tràgic fet ocorregut a l'institut, la professora substituta s'aixeca i és a punt de marxar de la reunió, impotent davant les crítiques ferotges dels pares dels alumnes. Però és significatiu el fet de posar en evidència aquest xoc i, les discrepàncies que moltes vegades es produeixen, fer-les paleses en una escena tan tensa. 


En definitiva, una pel·lícula de les que et fan pensar durant setmanes, que fuig de la llagrimeta fàcil i que val la pena revisar. Em quedo amb el missatge que es desprèn al llarg de tota la història, que les persones que ens hem trobat ens canvien d'alguna manera, són ensenyaments que ens queden i ens marquen per sempre.


Us deixo amb la música de la Janis Joplin, que la Meret portava sempre al seu tocadiscos; a més, aquesta cançó té un significat especial a la pel·lícula: