Un dels elements que la natura ofereix per contrastar amb la ciutat de Viena són els corbs. Els pots veure passejant per sobre del llac gelat a "Stadpark" o a qualsevol indret envoltat d'arbres, per trencar l'harmonia blanca de la neu.
Quan torno a casa tard, els corbs ja dormen a les branques dels arbres de la finestra que tinc al costat i em sorprenc observant-los hipnotitzada i confosa per interessar-me per quelcom que abans m'hauria semblat insignificant.
Indagant sobre aquestes aus i, deixant de banda el fet que no tinc ni idea del perquè són tan comunes en aquesta part del món, he llegit que són ocells intel·ligents, que fan servir d'altres animals per facilitar-los el menjar i que tenen capacitat lúdica, juguen pel simple plaer de jugar. Aquí en podreu saber més.
Tradicionalment, i sobretot literàriament, els corbs s'han associat al mal averany i a la mort. Segons altres creences, representen les ànimes dels morts que encara són a la terra. Ens ve a la memòria l'inefable nom de Poe i els seus contes de terror quan pensem en els corbs.
Però, de totes les versions i creences sobre els corbs, a mi m'agrada quedar-me amb la dels indis d'algunes zones d'Amèrica, principalment a Alaska. En un dels capítols d'una de les meves sèries favorites de tots els temps s'explica de manera magistral la llegenda del corb i el perquè hi fan veneració i celebren el Nadal amb aquesta figura com a protagonista. En el seu moment, no vaig creure que aquesta història pogués tenir cap origen real, però, després d'aquest meu inesperat interès pels corbs, he descobert que sí, que és cert que existeix aquesta llegenda. I m'agrada explicar-la com ho va fer en el seu moment la Marilyn : "Fa molt de temps, el corb va mirar cap avall i va veure que el món vivia en la foscor. La llum, la tenia amagada un vell egoista, cap d'una tribu índia. El corb es va transformar en una agulla de pi que surava al riu, on la filla del cap indi anava a buscar aigua. La filla es va empassar l'agulla de pi. Es va quedar embarassada i va parir un nen que era el corb disfressat. El nen plorava i plorava fins que el cap indi li va donar la bola de llum perquè hi jugués. Just en el moment en què la va tenir a les mans, el corb va tornar a ser un corb. Llavors va elevar la llum fins al cel. Des d'aleshores ençà, no hem tornat a viure més en la foscor."
Una llegenda preciosa... com a contrapartida, però, vull citar un poema que he trobat per casualitat a la xarxa, escrit per un autor llatinoamericà que va viure la major part de la seva vida a Àustria, i en el qual parla específicament d'Àustria com d'"el país dels corbs":
los cuervos
los cuervos gritaban tu nombre
cerraste la ventana pero los gritos te perseguían
el cielo de acero prohibía nuestros sueños
era un pais frío y duro, era el mío
palabras caían como piedras
tú que haces aquí, mujer en flor?
tú te congelas, tú no das a luz
los cuervos seguiran gritando
y esta tierra no sera amiga ...
y tú te vas y tú te fuiste
dejaste huellas en la nieve
huellas de sangre, pero no bastaba
quemaste siete glaciales, pero no bastaba
aquí nada basta, éste es el pais de los cuervos
y tú te vas y tú te fuiste
marcaste mi destino como una herida
una herida caliente y hermosa
pero aquí nadie puede mostrar sus heridas
porque los cuervos huelen la sangre fresca
los cuervos gritan mi nombre
pero yo escondo mi herida y me quedo
ésta es mi tierra del invierno
lucharé contra los cuervos
hasta convertirme en uno de ellos
para gritar tu nombre
eternamente
Autor: Wolfgang Ratz
Escoltant: The Cure - Lullaby
La dona invisible que vesteix de lila
- Dona invisible
- Viena, Austria
- No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.
31 de gen. 2010
30 de gen. 2010
Temps_Zeit_Tiempo_Time: österreische Version
L'ésser humà ha sentit sovint la necessitat de mesurar aquest concepte que hem vingut a anomenar "temps". De ben segur, però, que des que es va inventar aquesta idea, ens hem preguntat què significa exactament i ens hem plantejat si realment existeix... El temps és relatiu? Passa igual per a tothom? En fi, grans preguntes que, de tant generals, potser ara no toca contestar en aquest post, en què vull parlar de la peculiaritat dels austríacs amb el temps.
Per als austríacs, el temps és important i no és difícil adonar-se'n:
-Quan algú et proposa quedar per anar a fer alguna activitat junts, acostumen a preguntar: tens temps avui? o demà? o dissabte?
Entenc: tens temps per regalar i compartir amb mi? M'ofereixes el teu temps?
-En celebrar un aniversari és molt valorat que algú faci un pastís casolà o algun regal fet a mà... Has invertit temps en aquella persona i això val més que el que et pugui costar un pastís a la "Bäckerei".
-Aquí no hi ha ningú tan gran com per no poder-se valer per si mateix/a. Avis i àvies independents que es mouen, corren, van a comprar... És com si el temps passés de manera diferent per a ells.
-Els objectes, les cases, les universitats, les cafeteries... són totes d'una altra època. Totes emanen temps, història, tradició. I, si seues en un dels bancs del costat de la "Stephansdom" per la "Innenstad" (casc antic) i tanques els ulls, sentiràs els cascs dels cavalls i et transportaràs a èpoques en què Viena era la capital d'un imperi.
-Qualsevol reforma, obertura, canvi... a Viena triga més temps. És com si fóssim en un oasi en què els anys duren més, els segles es congelen i el temps es guarda en una urna de vidre, per fer-lo servir quan toca.
Potser és aquí on Proust hauria hagut de venir a buscar el seu temps?
El temps dirà.
Escoltant: This Mortal Coil - Song to the siren
Per als austríacs, el temps és important i no és difícil adonar-se'n:
-Quan algú et proposa quedar per anar a fer alguna activitat junts, acostumen a preguntar: tens temps avui? o demà? o dissabte?
Entenc: tens temps per regalar i compartir amb mi? M'ofereixes el teu temps?
-En celebrar un aniversari és molt valorat que algú faci un pastís casolà o algun regal fet a mà... Has invertit temps en aquella persona i això val més que el que et pugui costar un pastís a la "Bäckerei".
-Aquí no hi ha ningú tan gran com per no poder-se valer per si mateix/a. Avis i àvies independents que es mouen, corren, van a comprar... És com si el temps passés de manera diferent per a ells.
-Els objectes, les cases, les universitats, les cafeteries... són totes d'una altra època. Totes emanen temps, història, tradició. I, si seues en un dels bancs del costat de la "Stephansdom" per la "Innenstad" (casc antic) i tanques els ulls, sentiràs els cascs dels cavalls i et transportaràs a èpoques en què Viena era la capital d'un imperi.
-Qualsevol reforma, obertura, canvi... a Viena triga més temps. És com si fóssim en un oasi en què els anys duren més, els segles es congelen i el temps es guarda en una urna de vidre, per fer-lo servir quan toca.
Potser és aquí on Proust hauria hagut de venir a buscar el seu temps?
El temps dirà.
Escoltant: This Mortal Coil - Song to the siren
25 de gen. 2010
Crims a Viena
Ahir diumenge, vaig anar a una activitat molt curiosa que organitzava l'escola on estudio alemany. Es tractava d'un recorregut per diferents indrets de la ciutat on ha tingut lloc algun crim o fet escabrós. Interessant passejada, oi?
No vam fer el recorregut, perquè feia tant de fred que ens haguéssim quedat congelats al carrer, però la profe ens ha explicat el que havia passat a diferents indrets com si realment haguéssim fet l'excursió.
De tots els fets escabrosos: assassinats, atemptats, batalles i morts, n'hi ha hagut un que m'ha cridat especialment l'atenció i el qual desconeixia, malgrat que va tenir lloc fa relativament poc. Va ser l'any 1993 i es tracta d'un fet polític. L'alcalde de Viena aleshores, Helmut Zilk, va rebre una carta-bomba a casa i la va obrir, ignorant que en aquella època s'havien produït atemptats d'estil similar a diferents personalitats. I què tenien en comú totes aquelles personalitats? Ai, las! Doncs que s'havien posicionat a favor de la regularització i de la integració dels estrangers a Àustria. El senyor Zilk va perdre part d'una mà en l'atemptat. Varen trobar l'assassí, el qual es va suicidar a la seva cel·la.
La Història em va deixar mal cos i, a la vegada, ganes de saber-ne més. Qui era aquest senyor Helmut Zilk? Què havia representat per a la ciutat?
En Helmut Zilk fou periodista i polític de l'SPÖ (partit dels socialistes d'Àustria) i va suposar una revolució cap a l'esquerra en el govern de la ciutat: a banda de les seves preferències pels "ausländer" (estrangers), que tant molestaven a alguns, va protagonitzar el debat sobre la partipació d'Àustria al III Reich (tema tabú en aquesta terra). El 1964 també va fer història, en participar en un debat amb periodistes txecs, el qual va significar la primera connexió en televisió, sense censura, amb un país de l'Europa comunista.
Més enllà de l'horripilància de la història, però, el més significatiu per a mi és la manera com els austríacs es fan ressò de temes com aquest... No en parlen. Tal com ens va dir la professora al començament de la xerrada, a Àustria, mai no hi passa res. Però, fa falta mantenir-se quiet i escoltar "el sentit d'una terra" per esbrinar i anar més enllà...
Escoltant "Die Befindlichkeit des Landes"
No vam fer el recorregut, perquè feia tant de fred que ens haguéssim quedat congelats al carrer, però la profe ens ha explicat el que havia passat a diferents indrets com si realment haguéssim fet l'excursió.
De tots els fets escabrosos: assassinats, atemptats, batalles i morts, n'hi ha hagut un que m'ha cridat especialment l'atenció i el qual desconeixia, malgrat que va tenir lloc fa relativament poc. Va ser l'any 1993 i es tracta d'un fet polític. L'alcalde de Viena aleshores, Helmut Zilk, va rebre una carta-bomba a casa i la va obrir, ignorant que en aquella època s'havien produït atemptats d'estil similar a diferents personalitats. I què tenien en comú totes aquelles personalitats? Ai, las! Doncs que s'havien posicionat a favor de la regularització i de la integració dels estrangers a Àustria. El senyor Zilk va perdre part d'una mà en l'atemptat. Varen trobar l'assassí, el qual es va suicidar a la seva cel·la.
La Història em va deixar mal cos i, a la vegada, ganes de saber-ne més. Qui era aquest senyor Helmut Zilk? Què havia representat per a la ciutat?
En Helmut Zilk fou periodista i polític de l'SPÖ (partit dels socialistes d'Àustria) i va suposar una revolució cap a l'esquerra en el govern de la ciutat: a banda de les seves preferències pels "ausländer" (estrangers), que tant molestaven a alguns, va protagonitzar el debat sobre la partipació d'Àustria al III Reich (tema tabú en aquesta terra). El 1964 també va fer història, en participar en un debat amb periodistes txecs, el qual va significar la primera connexió en televisió, sense censura, amb un país de l'Europa comunista.
Més enllà de l'horripilància de la història, però, el més significatiu per a mi és la manera com els austríacs es fan ressò de temes com aquest... No en parlen. Tal com ens va dir la professora al començament de la xerrada, a Àustria, mai no hi passa res. Però, fa falta mantenir-se quiet i escoltar "el sentit d'una terra" per esbrinar i anar més enllà...
Escoltant "Die Befindlichkeit des Landes"
23 de gen. 2010
Flohmarkt: mercat d'antiguitats dels dissabtes al Naschmarkt
Cada dissabte, al costat del Naschmarkt, té lloc un mercat d'antiguitats o "Flohmarkt". El mercat és, per a mi, un estímul i una pinzellada de color que contrasta amb l'aparent seriositat de la ciutat imperial. Segurament aquest mercat seria superat per un munt de llocs similars a Turquia o a Portugal o a Grècia, o qualsevol altra ciutat amb més cultura de "mercats exteriors". Però tant és. Aquí és únic i irrepetible, no trobarem cap més racó semblant a Viena. Per tot arreu, antiguitats de diferents colors, tamanys i tipus: coberteries de plata de l'època imperial, abrics de pell que segurament van ser utilitzats a Rússia en temps del Tsar, llibres de vell de diferents èpoques a 2 Euros!, cassoles velles, aparells de televisió, teles i matalassos de segona mà... una meravella per als sentits i la constatació del gust dels austríacs per tot allò antic i històric!
He fet unes quantes fotos i després he continuat caminant pel Naschmarkt, on es poden tastar les millors espècies, fruita, verdura, formatges, fruits secs i Punsch de tota la ciutat i on agraeixes, paradoxalment, que et cridin, t'increpin i et diguin que tastis alguna cosa. Quins records :-)!
Als voltants del Naschmarkt hi ha alguns locals on es pot fer un descans del fred i prendre una beguda calenta, mentre observes tota aquesta explosió de color del mercat, en convivència constant amb els arbres grisos i coberts de neu que abracen Viena.
I, tot seguit, m'he dirigit cap al centre, a un dels carrers més comercials de la ciutat, on he tornat al segle XXI i a la globalització. No és que n'estigui molt contenta, d'haver entrat a les botigues que tots coneixem i que també trobem a Barcelona, però, en tot cas, la conjunció d'èpoques en una en aquest país tan peculiar és el que converteix aquests actes tan "normals" en especials.
He fet unes quantes fotos i després he continuat caminant pel Naschmarkt, on es poden tastar les millors espècies, fruita, verdura, formatges, fruits secs i Punsch de tota la ciutat i on agraeixes, paradoxalment, que et cridin, t'increpin i et diguin que tastis alguna cosa. Quins records :-)!
Als voltants del Naschmarkt hi ha alguns locals on es pot fer un descans del fred i prendre una beguda calenta, mentre observes tota aquesta explosió de color del mercat, en convivència constant amb els arbres grisos i coberts de neu que abracen Viena.
I, tot seguit, m'he dirigit cap al centre, a un dels carrers més comercials de la ciutat, on he tornat al segle XXI i a la globalització. No és que n'estigui molt contenta, d'haver entrat a les botigues que tots coneixem i que també trobem a Barcelona, però, en tot cas, la conjunció d'èpoques en una en aquest país tan peculiar és el que converteix aquests actes tan "normals" en especials.
21 de gen. 2010
Ser la mestressa del teu destí
Una gran quantitat de persones segueixen el corrent. No és criticable, és una opció. Quan el vent bufa, és fàcil deixar-se dur per la força de la natura i, així, els dies passen i els anys anem empenyent.
Però què passa si decideixes no seguir-los. Si t'atures i canvies el rumb? Deixarem de ser dins la gran massa i aleshores passarem a caminar pel marge i amb dificultat? O ens sentirem més lliures? Són preguntes que, fins fa poc, no em feia de manera tan clara i concreta.
La decisió de venir a Viena ha estat absolutament meva, única, pensada, lliure i decidida. No he tingut condicionants externs. El camí ha deixat de ser còmode, recte, segur... i he sentit diverses vegades el vertigen de l'escalador sense corda... Però, ai las!, em sento viva! i lliure! I quan algunes persones em diuen que sóc valenta per haver fet el que he fet, penso: la vida són 4 dies! I aquesta frase feta aparentment ja sense significat, pren sentit i és que realment, la vida són dies comptats i només en tenim una. Si el destí de tots és el mateix, és sota terra o és tornar de nou a la natura... per què deixar que el corrent ens emporti i no intentar trobar el lloc d'un o d'una pels nostres mitjans?
Des que sóc aquí, a més, he començat a recuperar facetes de la meva personalitat que tenia enterrades i oblidades, com ara la melanconia. És clar que el paisatge i el temps hi ajuden! Si poguéssiu veure la neu com cau espessa davant meu, com la nit abraça la ciutat al vespre, m'entendríeu i escoltaríeu això:
Però què passa si decideixes no seguir-los. Si t'atures i canvies el rumb? Deixarem de ser dins la gran massa i aleshores passarem a caminar pel marge i amb dificultat? O ens sentirem més lliures? Són preguntes que, fins fa poc, no em feia de manera tan clara i concreta.
La decisió de venir a Viena ha estat absolutament meva, única, pensada, lliure i decidida. No he tingut condicionants externs. El camí ha deixat de ser còmode, recte, segur... i he sentit diverses vegades el vertigen de l'escalador sense corda... Però, ai las!, em sento viva! i lliure! I quan algunes persones em diuen que sóc valenta per haver fet el que he fet, penso: la vida són 4 dies! I aquesta frase feta aparentment ja sense significat, pren sentit i és que realment, la vida són dies comptats i només en tenim una. Si el destí de tots és el mateix, és sota terra o és tornar de nou a la natura... per què deixar que el corrent ens emporti i no intentar trobar el lloc d'un o d'una pels nostres mitjans?
Des que sóc aquí, a més, he començat a recuperar facetes de la meva personalitat que tenia enterrades i oblidades, com ara la melanconia. És clar que el paisatge i el temps hi ajuden! Si poguéssiu veure la neu com cau espessa davant meu, com la nit abraça la ciutat al vespre, m'entendríeu i escoltaríeu això:
18 de gen. 2010
Stephan Zweig i les dones
Si voleu comprovar com pot arribar un home a entendre el nostre esperit us recomano que llegiu Carta d'una desconeguda, d'Stephan Zweig. Us preguntareu com pot ser que algú que visqués la seva època ens entengués tan bé. Sempre penso que tot el que passa avui: el nostre comportament, els hàbits, costums, tenen un claríssim referent històric. Deixo parlar l'escriptor:
“Ahora bien, puesto que el ambiente, sobre todo en Viena, también en aquella época de moralidad estaba cargado de peligrosos gérmenes de infección erótica, una muchacha de buena familia tenía que vivir en una atmósfera totalmente esterilizada desde su nacimiento hasta el día en que bajaba del altar nupcial con su marido. Para proteger a las muchachas, no se las perdía de vista ni por un instante. Se les asignaba una institutriz que tenía que velar para que, Dios nos libre, no dieran un solo paso fuera de casa sin protección; las acompañaban a la escuela, a las clases de baile y de música, y también iban a recogerlas.
(…)
Pero así es como la sociedad de entonces quería a las muchachas: necias y desinformadas, bien educadas e ignorantes, curiosas y vergonzosas, inseguras en inútiles, marcadas desde el principio por una educación ajena a la vida, para que después se dejaran llevar abúlicamente al matrimonio y se dejaran moldear por el hombre.”
Extret de: El mundo de ayer, d'Stefan Zweig (1881-1941)
Hem avançat moltíssim, però... encara em pregunto: quan ens desempallegarem de l'estigma social que les generacions han imprès en el nostre ADN?
“Ahora bien, puesto que el ambiente, sobre todo en Viena, también en aquella época de moralidad estaba cargado de peligrosos gérmenes de infección erótica, una muchacha de buena familia tenía que vivir en una atmósfera totalmente esterilizada desde su nacimiento hasta el día en que bajaba del altar nupcial con su marido. Para proteger a las muchachas, no se las perdía de vista ni por un instante. Se les asignaba una institutriz que tenía que velar para que, Dios nos libre, no dieran un solo paso fuera de casa sin protección; las acompañaban a la escuela, a las clases de baile y de música, y también iban a recogerlas.
(…)
Pero así es como la sociedad de entonces quería a las muchachas: necias y desinformadas, bien educadas e ignorantes, curiosas y vergonzosas, inseguras en inútiles, marcadas desde el principio por una educación ajena a la vida, para que después se dejaran llevar abúlicamente al matrimonio y se dejaran moldear por el hombre.”
Extret de: El mundo de ayer, d'Stefan Zweig (1881-1941)
Hem avançat moltíssim, però... encara em pregunto: quan ens desempallegarem de l'estigma social que les generacions han imprès en el nostre ADN?
17 de gen. 2010
Manual de supervivència "sui generis"
Lectors i lectores!
Estic sobrevivint (i el que és millor, amb dignitat!). En una setmana he après que:
-El meu somriure no serveix de gaire, no tant com la comunicació verbal, com a mínim així és com ho sento, i així és com ho he experimentat en aquest país.
-Alguns mites van caient: no, a Àustria no són menys religiosos que a Espanya. No, a Àustria, la mentalitat no és tan més avançada que la nostra.
-Aquí cal parlar de "vostè (Sie)" d'entrada -sobretot amb persones d'una certa edat i amb qui tens una relació de distància (cosa a la qual no m'acabo d'acostumar)- i davant del teu nom cal que col·loquis el teu títol (fet al qual encara no m'he atrevit).
-Les botigues no són obertes els diumenges i els dissabtes tanquen a l'hora de l'esmorzar espanyol :-) I com en són, d'estrictes!
-Els favors, cal demanar-los: sobretot si suposen una implicació més enllà de la purament formal.
I, així, sobrevivint, vaig descobrint-me.
Estic sobrevivint (i el que és millor, amb dignitat!). En una setmana he après que:
-El meu somriure no serveix de gaire, no tant com la comunicació verbal, com a mínim així és com ho sento, i així és com ho he experimentat en aquest país.
-Alguns mites van caient: no, a Àustria no són menys religiosos que a Espanya. No, a Àustria, la mentalitat no és tan més avançada que la nostra.
-Aquí cal parlar de "vostè (Sie)" d'entrada -sobretot amb persones d'una certa edat i amb qui tens una relació de distància (cosa a la qual no m'acabo d'acostumar)- i davant del teu nom cal que col·loquis el teu títol (fet al qual encara no m'he atrevit).
-Les botigues no són obertes els diumenges i els dissabtes tanquen a l'hora de l'esmorzar espanyol :-) I com en són, d'estrictes!
-Els favors, cal demanar-los: sobretot si suposen una implicació més enllà de la purament formal.
I, així, sobrevivint, vaig descobrint-me.
15 de gen. 2010
Comencem a trobar la petja!
Els dies passen i el terra es torna més ferm. Aleshores camines recte i endavant i trepitges per primera vegada des que ets aquí la superfície blanca del Ring (zona central de Viena, on hi ha els edificis més importants de la ciutat). De cop un món nou s’obre per a tu. Un món per a descobrir: tots els sentits oberts a una nova experiència! La ciutat salvatge es va fent domèstica i coneguda. Les ombres dels primers dies són ja fora i comença a obrir-se una escletxa entre els núvols grisos que tapen la ciutat imperial.
Vaig passejar pel Ring i vaig descobrir, vora Karlsplatz, un monument als soldats soviètics, construït el 1945 en commemoració de l’alliberament de Viena dels nazis. Em pregunto quants racons més em queden per trobar-me al pas, quantes vegades em queden per sorprendre’m de les contradiccions de Viena.
Ahir vaig tenir també una agradable conversa amb una parella lingüística que he trobat a través de la xarxa (visca les noves tecnologies!) Ell és austríac i en sap molt, d’espanyol! I jo faig el que puc amb el meu alemany. És increïble com coneix la nostra realitat, llegeix els nostres diaris, està al corrent de les vicissituds polítiques al voltant nostre. I escoltar una posició “neutral” (des de fora) sobre tu mateix és, si més no, saludable. És curiós escoltar que les coses que a ell li agradaven de la nostra cultura són les que jo detesto: els crits, el soroll en entrar a un bar o la nostra flexibilitat amb les normes. Però ara jo em concentro a tot el que els meus sentits em deixin prendre... un dia parlaré del meu barri, que em té fascinada. De moment, però, el que em té capficada és pensar quants escriptors, homes i dones de cultura, músics, han trepitjat els cafès i els carrers de Viena.
Thomas Bernhard, Stefan Zweig, sí! Vet aquí que sóc al cor cultural d’Europa. Ells no es mouran mai d’aquí, cada racó té una petita història per explicar. I la meva tasca és descobrir-les.
A la foto hi ha l’estàtua gelada de Goethe.
9 de gen. 2010
Viatjar a altres llocs pot comportar canvis positius.
Amics i amigues!
Per fi tinc una estona en què sento una mica d'ordre dins el meu cap. No ha estat fàcil, no. I la voluntat de comunicar-me hi és, però tota la voràgine de coses pràctiques que he de solucionar no m'ha deixat ni un segon per a pensar des que vaig arribar a Viena, avui fa ja tres dies.
Impressions de primera mà i de primera hora:
És dur. És molt dur i qui digui el contrari menteix. Els fets més quotidians se't fan muntanyes perquè ets en un país que no és el teu i que parla un idioma que no és el teu. I hi poses molt de la teva part, però de vegades no responen com t'agradaria. Sóc una estrangera més. La ciutat és plena de neu i camines a passes maldestres intentant no fer un pas en fals, però tot i així rellisques, encara que et tornes a aixecar i continues caminant. És la vida!
Et preguntes qui t'ha manat complicar-te la vida d'aquesta manera, per què aquest esperit de sempre recerca, de curiositat infinita, d'inconformisme. I penses: no em podia haver quedat allà on pertanyo? I aleshores entres al restaurant xinès del costat de casa, t'asseus i demanes uns noodle i després del cafè et porten un glühwein que va acompanyat d'una galeta de la sort, amb una nota que diu: "An andere Orte zu reisen, kann positive Veränderungen mit sich bringen/Viatjar a altres llocs pot comportar canvis positius". I, sense saber per què, t'alegres, penses que tot sortirà bé i surts al carrer a tornar a relliscar i a continuar intentant viure un somni.
I les diferències comencen a enriquir-te, i les similituds són més i descobreixes que un dels cinemes més antics del món és al teu propi carrer. I la nena de la veïna, que viu al teu costat et diu "Hallo, Hallo" i trobes un parell d'homes interessants al carrer... i tot es veu diferent, malgrat la foscor que et cansa el cos i et deixa exhausta.
I demà faré el meu primer "brunch" amb la Mercè, l'aventurera mallorquina que viu a Viena de fa temps, amb qui espero que fem molts més brunchs a partir d'ara.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)