Després de tres anys vivint a
Viena, m'adono que encara no he parlat seriosament de cap de les meves
experiències amb l'ensenyament. Potser és perquè aquest bloc no tracta d'això;
m'hauria de plantejar fer-ne un exclusivament per parlar de tot el que passa a
classe, de les moltíssimes coses agradables que visc durant el meu dia
laborable aquí, que de vegades s'allarga fins ben tard i comença ben d'hora. I,
per què no dir-ho també, de les dificultats i els reptes que se'm van
plantejant diàriament.
Els alumnes de què parlaré avui,
però, són especials, mereixen un capítol a part i un lloc d'honor en aquest
bloc. Actualment són els meus únics alumnes de català. Van començar a
aprendre'n amb mi l'estiu de fa dos anys (si no vaig errada) i des de llavors
hem fet diversos cursos a la Volkshochschule (VHS) de Viena (mena d'escoles
d'adults) i han anat evolucionant sempre amb molta motivació, passió per
l'aprenentatge i, sobretot, amb alegria i passant-nos-ho molt bé.
En Martin i en Philipp aprenen
català per pur interès cultural, cap d'ells no parla castellà i tan sols el Martin
té coneixements previs d'una altra llengua romànica, en aquest cas el francès.
El que ells no saben és el repte que per a mi suposa ensenyar català a
principiants absoluts, és una experiència que ja havia viscut moltes vegades
amb el castellà, no encara amb el català. Sempre que m'havia tocat impartir
classes de català a adults, es tractava de persones castellanoparlants o
d'altres orígens, però en tot moment amb el castellà com a llengua de partida.
Així, doncs, en Martin i en Philipp eren veritables principiants i d'ençà
d'aleshores estic molt contenta del procés que han fet.
 |
| En Martin i en Philipp el proppassat dimecres a classe |
No hi ha gaires secrets, la clau
del seu aprenentatge és la motivació, la persistència i el fet de saber que
mentre aprenen hi ha alguns obstacles que han d'anar superant i que les coses
no vindran donades sense esforç.
El primer dia de classe sempre
m'agrada preguntar per què volen aprendre la llengua en qüestió i quina ha
estat la seva experiència amb aquesta llengua, com hi han anat a parar. Recordo
la resposta del Philipp, em va dir que el que ell volia era fer treballar el
seu cervell després de les 8 hores a l’oficina, i quina millor manera que
aprendre una nova llengua!
Els dimecres a la tarda és quan
tenim la nostra hora de català i he de reconèixer que, després d’un dia que
acostumo a tenir molt ple de classes i en què em llevo molt d’hora, trobar-me
amb en Martin i en Philipp és com acabar la jornada amb una tassa de te calentó
en una dia d’aquells grisos i freds de Viena.
En un dels seus viatges a
Barcelona, en Martin i en Philipp van comprar molts llibres de text i també
alguns de lectura en català. Un d’aquests llibres, Una barca, un riu,
escrit per Roger Cardús, va cridar l’atenció d’en Martin i va decidir
traduir-lo a l’alemany per regalar-lo a una amiga seva, que està vivint una
situació semblant a la que mostra el llibre. Es tracta d’un conte per a nens
que tracta el tema de l’Alzheimer de manera exquisida. Una mare duu al seu fill
a una biennal en un museu i parlen de la malaltia de l’avi. El conte està ple
de símbols i de referències a la memòria, al passat i a la malaltia.
La traducció del Martin és molt
bona, tan sols hi vaig haver de fer petites correccions. Tenint en compte que
el seu nivell és entre l’A1 i l’A2 i que traduir és un dels exercicis més
difícils que existeixen, el felicito a bastament.
Evidentment, compto amb el permís
dels meus alumnes per publicar aquest post. Espero que continuem aprenent
durant molt de temps els uns dels altres. Força i endavant!
