Títol: Paradies Liebe
(Paradís Amor) 2012
Director: Ulrich Seidl
Actors: Margarete Tiesel, Peter Kazungu, Inge Maux
Continuem amb els paradisos...
Paradies Liebe forma part
d'una trilogia de paradisos del director austríac Ulrich Seidl:
Liebe
(tráiler, clica-hi),
Paradies
Glaube (per veure'n el tràiler clica sobre la paraula tràiler)
i Paradise: Hoffnung (tràiler)
Una alumna em va recomanar aquesta
pel·lícula irreverent que trenca tots els tòpics sobre l'Àfrica i
la recerca de l'ideal exòtic i idíl·lic fora de les fronteres
civilitzades i “educades” petitburgeses d'Europa.
La protagonista de la pel·lícula és
una dona de mitjana edat (al voltant dels 50), un pèl naïf, de
classe mitjana-baixa austríaca, que decideix passar unes vacances
tota sola a l'Àfrica, en un d'aquests viatges-paquet amb tot inclòs.
El que busca la vienesa és fugir del tedi d'una vida mediocre i
avorrida a l'Europa de les comoditats i endinsar-se a la selva de
l'Àfrica a la recerca del Paradís. A partir d'aquesta premissa i
amb els prejudicis d'austríaca-provinciana-que-no-ha-viatjat-gaire,
la protagonista descobreix pas a pas que tot el que ella s'havia
imaginat dista molt de la realitat quotidiana del continent al sud
d'Europa -i, més específicament, de la part subsahariana, de
l'Àfrica negra.
El dia a dia de les dones europees ja
en edat aparentment decadent són els exercicis de gimnàstica a les
piscines, els còctels de pinya colada i rom servits per un home
negre amb el tors ben marcat i les nits de desesperació a la recerca
d'un “ligue” d'estiu.
Imprescindible per a qui sàpiga
alemany veure-la en versió original per poder assaborir les
particularitats del dialecte vienès, el film és una crítica
sobretot a la societat austríaca, que es presenta com a ignorant,
poc madura i un pèl arrogant envers els africans. Però no només es
tracta d'una crítica a l'Europa dels viatges organitzats “perquè
és tan important viatjar” sinó que el retrat del director, mordaç
i corrosiu al meu entendre, ofereix un judici sense concessions als
dos elements culturals posats en qüestió: la societat “occidental”,
que cerca allò que no té a casa; és a dir: el “bon salvatge” i
l'hedonisme, d'una banda. I, de l'altra, mostra una cara cruel i
despietada de l'Àfrica negra; presenta personatges sense moral (és
clar, des del nostre punt de vista) que l'únic que cerquen és el
profit econòmic del que ells consideren com a “bitllets”
caminants. Dues cares creus de la moneda que es complementen: la de
les dones que cerquen el benefici sexual des d'una postura superior i
la dels homes joves negres que cerquen el profit econòmic. Un
panorama desolador no apte per a persones que tinguin en ment viatjar
a l'Àfrica en safari amb agència de viatges-tot-inclòs. La
lectura, però, dependrà de les ulleres amb què la mirem. Podríem
considerar que aquests personatges sense moral són producte del
nostre imperialisme que impedeix que el sud del món es desenvolupi.
Podem entendre que no cal traslladar el nostre sistema de valors (i,
en part, moral cristiana) a un món que té una altra doctrina i es
regeix per unes altres normes. O potser cal pensar que hi ha uns
valors universals i que justificar certes actituds per l'origen de
qui les professa no és més que confirmar la nostra actitud
paternalista i, per tant, superior.
Malgrat el panorama desolador que
presenta, però, a la pel·lícula no li manquen escenes commovedores
des del punt de vista paisatgístic. Potser és això el que ens
resta: la natura com a element pur, fora de tota civilització que la
contamina. I com a punt de partida o esperança per a un món millor.
Ja friso per veure les dues altres
parts de la trilogia, que semblen una crítica encara més sàdica a
la societat austríaca.
